Un desnonament d'infrahabitatges deixa sense llar 80 persones a Eivissa: “La major part de la gent té feina”

–Només cinc minuts!

Diu l'agent de la Policia Nacional.

–Entrem per recollir dues bosses i marxem.

Respon la dona del top i les malles fosforites, que van al volant d'un Volkswagen Golf. Al seient del copilot hi ha una altra dona, vestida igual, però en tons foscos. Té la mirada perduda i un cigar apagat a la boca.

–Vinga, però cinc minuts, si us plau!

–Gràcies.

El cotxe travessa una porta corredissa que obren les mans d'altres policies i avança uns metres fins que s'atura a l'ombra d'un garrofer. Les dones baixen, fiquen al seient del darrere una televisió de moltes polzades i diverses pilotes gegants: són, comprimides per uns quants metres de cinta adhesiva, les últimes pertinences que treuen de la casa que abandonen.

Cap a la una de la tarda, les vuitanta persones que ocupaven aquesta finca ja han estat desnonades. Gloria Corral viu a la mateixa barriada, Cas Serres, situada a l'extraradi d'Eivissa. El juliol passat va saber que s'havia iniciat un procés judicial per buidar la propietat. “M'ho va explicar una veïna, a qui conec bé, i que vivia aquí des de fa molts anys”, explica Corral, que ha anat fins al lloc vestida amb la samarreta verda de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Ella és la coordinadora insular d'un col·lectiu que, durant els últims mesos, ha intentat donar un cop de mà als desnonats. Sense èxit.

“Encara que aquí dins vivien moltes famílies –hi havia disset menors–, tan sols vam poder tramitar un certificat de vulnerabilitat. Els serveis socials de l'Ajuntament d'Eivissa s'hi van posar en contacte, però la majoria no es van presentar per lliurar la documentació necessària, que després s'ha d'estudiar a fons per validar-la. Molts tenien por que, en quedar-se sense llar, els traguessin la custòdia dels seus fills. La major part de la gent que han desnonat avui tenia feina, alguns durant tot l'any. Però, amb els seus ingressos, no tenen alternativa, ni al sector públic ni molt menys al privat. Fa uns dies, una noia va contactar amb la PAH perquè paga 1.300 euros al mes per un llit en una habitació compartida. Aquesta és ara mateix la realitat d'Eivissa”.

Molts tenien por que, en quedar-se sense llar, els llevessin la custòdia dels seus fills. La major part de la gent que han desnonat avui tenien treball, alguns, durant tot l'any. Però, amb els seus ingressos, no tenen alternativa, ni en el sector públic ni moltíssim menys en el privat

Gloria Corral — Coordinadora insular de la PAH

La història de les vuitanta persones desnonades es divideix en dues parts. La primera comença fa uns quinze anys. Aleshores, van començar a omplir-se d'inquilins uns edificis rectangulars amb teulada a dues aigües. Van ser barracons de l'Exèrcit, però el terreny es va desmilitaritzar fa dècades. Ocupen l'extrem nord d'aquesta finca d'11 metres quadrats, just on va aparcar el Golf. Quan l'altra casa que hi ha dins va deixar d'explotar-se –va ser un restaurant, i després, un hotel-bar musical que va tenir fama: el Rústic–, els barracons es van convertir en apartaments. I es van llogar. “Als llogaters els cobraven uns 400 euros al mes. Però eren acords verbals amb la persona que vivia a la casa gran. Amb el temps, es van adonar que el propietari no era realment el propietari. També, que la llum estava punxada”, explica Corral. Va ser aleshores, farà uns deu anys, quan van decidir deixar de pagar.

Després del confinament arrenca la segona part de la història. “Farà uns dos anys”, continua la coordinadora de la PAH, “la població de la finca va créixer”. Els preus no deixaven de pujar i trobar habitatge a Eivissa es feia cada cop més dur. “Van arribar unes trenta persones més, que van aparcar les caravanes o van plantar un infrahabitatge. No podem negar que hi ha hagut activitats il·legals aquí dins”, comenta.

El jutjat de primera instància número 3 d'Eivissa va començar a tramitar l'expedient de desnonament després que el vigilant que habita actualment la casa gran ho sol·licités en nom de la nova propietat: Ibiza Dalt Developments. És una empresa dedicada a la promoció immobiliària amb seu a Pozuelo de Alarcón, Madrid. “El judici ha durat un any i mig, i acaben de guanyar-ho. Algunes famílies van presentar un darrer recurs, però no va prosperar perquè els mancaven, precisament, els certificats de vulnerabilitat. L'advocada els va comunicar que el jutge els havia sol·licitat, però només disposaven de cinc dies, i, en un termini tan curt, era impossible aconseguir-los”, diu Gloria Corral.

Ella sap que alguns desallotjats han pogut demanar ajuda a familiars. Hi ha escapatòries de tota mena, però, per no veure's a la intempèrie. A l'illa (“llogant una caravana i trobant un lloc on poder aparcar-la”) i també a la península (“una família ha enviat els seus fills a Granada”). Diversos dels nens que vivien als barracons, probablement, siguin a les aules o jugant al pati del Poeta Villangómez mentre es produeix el desnonament: l'escola és a la vorera del davant, a tot just cinquanta metres de les que han estat ca seva.

Diversos dels nens que vivien als barracons, probablement, siguin a les aules o jugant al pati del Poeta Villangómez mentre es produeix el desnonament: l'escola és a la vorera del davant, a tot just cinquanta metres de les que han estat ca seva.

A la porta, un home demana a la parella d'agents permís per treure una última motxilla. Ho aconsegueix. Un altre home surt empenyent el respatller d'una cadira de rodes i marxa amb ella pel camí de terra que porta a la finca. A l'entrada hi ha dues classes de vehicles. A una banda, en línia, diversos cotxes dels desnonats. A l'altre, en bateria, sis furgones policials.

Durant uns minuts, les ordres que intercanvien els agents són difícils de comprendre. Un helicòpter amb els colors i l'escut de la Policia Nacional sobrevola la zona mentre el soroll del motor i les hèlixs ocupen l'ambient. La majoria d'habitants van abandonar aquesta colònia al marge de la llei abans que se signés l'ordre judicial. Sis antiavalots, amb el casc penjant de la cintura, creuen l'esplanada –plena d'altres cotxes, alguns abandonats, mig desballestats– que separa la casa gran dels barracons. Carreguen maces i un ariet. Aparentment, no els han fet servir. El servei de premsa de la comissaria d'Eivissa confirma que el dispositiu va acabar sense incidents.