“Juan Marsé sembla sortit d'un western”

Quedo amb Josep Maria Cuenca al bar d'un cèntric hotel barceloní. Ha escrit Mientras llega la felicidad, una biografia de Juan Marsé en què ha treballat durant anys fins armar un cos sòlid i necessari que cobreix un buit fonamental. Parlar de la vida de l'autor de Últimas tardes con Teresa significa, en realitat, recórrer els últims vuitanta anys de Barcelona, Catalunya i Espanya des de l'òptica personalíssima d'un escriptor únic que mai s'ha tallat i ha caminat amb una admirable llibertat per un panorama cultural on la seva veu ha anat sempre més enllà del realisme per erigir-se com una referència crítica i indiscutible des de múltiples punts de vista.

Cuenca ha traçat una biografia precisa, extensa i molt ben documentada. Comencem a xerrar sobre el tema des de la qüestió nacionalista i al veure que la cosa es posa interessant decideixo ipso facto encendre la gravadora.

Com se't va ocórrer ficar-te en aquesta bogeria?

No escric, com deia Orwell, per establir relacions socials, només per gust. Era conscient de ficar-me en un embolic terrible. Joan és una persona molt gelosa de la seva intimitat i es relaciona amb la vida pública d'una determinada manera. Ell no el tenia, però per sort la cosa va fructificar. Va costar que Joan acceptés, no perquè tingués dubtes, sinó més aviat perquè estava embolicat en aquest moment.

No et va donar cap negativa rotunda.

En absolut. Li vaig enviar una carta per correu, un petit xantatge emocional, i al cap de tres dies em va donar el sí.

En els últims cinquanta anys només han aconseguit transcendir des d'un origen humil dos noms: Marsé i Serrat.

Han aconseguit un èxit rotund. Entre tots dos hi ha molts paral·lelisme. Nois de barri amb un talent indiscutible i molta feina al darrere, perquè mai els han regalat res, han treballat molt i molt bé. Així i tot no hem d'oblidar en aquest grup a Antonio Rabinat, un escriptor de primeríssima magnitud.

Tots dos, a més del seu origen humil, comparteixen ser fills de famílies de perdedors de la guerra.

Directament, i en el cas de Serrat amb la mare aragonesa, per tant un xarnego.

Tots ho som.

Sí, i des d'aquest sentit en el musical hauríem d'afegir a la Banda Trapera del Río, un grup excepcional de Cornellà que tot i això va cantar cançons en català.

Humilitat i perdedors. Quan neixen estan molt allunyats de l'establishment.

Marsé i Serrat es consagren a finals dels seixanta, en ple franquisme com gent contrària al règim. Van desenvolupar la seva obra amb tota la potència possible en un context difícil. Ara, en ple segle XXI, hi ha condicionants socials més grans que durant el franquisme perquè et reconeguin si dissenteixes del pensament oficial. Per què Serrat no té el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes?

Durant les setmanes calentes del procés algú va parlar de les dues Catalunyes. Una és la de Serrat, integradora, bilingüe i expansiva o la de Lluís Llach que és excloent i simplement catalana. Pel que fa a Marsé crec que trobem aquesta idea d'una Catalunya integradora. Ell és Juan en els llibres, però Joan a la vida real.

I amb els seus amics usa més el català que el castellà. El parlava amb Barral i és la seva llengua materna. Però compte, precisament el que distingeix Marsé d'algú com Llach és que el primer no tindria problemes en integrar al segon sempre que deixés de costat els seus sermons de com ser català. Marsé i Serrat no et diuen com ser català, ho són i ja està.

Tant Marsé com Serrat s'expressen amb el seu art i al mateix temps la seva condició originària propicia que comprenguin millor la necessitat de conjugar aquesta llibertat creativa amb un especial èmfasi en el treball, en la seva constància. 

Herralde seria un altre exemple del que comentem. Malgrat el seu diferent origen social també forma part d'aquesta visió integradora i civilitzada de Catalunya que hauria de ser la normal al segle XXI. Això ho dic també perquè la classe social pot importar, però al cap i a la fi totes aquestes persones estan unides per una manera concreta de veure les coses.

I en aquest sentit Marsé quan té la sort d'entrar en el món de la literatura es relaciona amb una intel·lectualitat burgesa inigualable, de Barral a Ferrater, de Gil de Biedma a Castellet, un grup que anava més enllà de banderes i que desitjava amb totes les seves forces crear una cultura que superés aquest aire gris del franquisme i transcendís més enllà del mateix.

I van aconseguir el seu objectiu. Gabriel Ferrater és un fenomen no només aquí, sinó des d'un context europeu, un home que considerava el catalanisme com un fre per a crear una Catalunya culturalment oberta. I això no li perdonen. El mateix passa amb Josep Pla. No era feixista, simplement no era catalanista.

Potser passi també ara amb Enrique Vila-Matas.

I té l'edat per guanyar grans premis. Aquí se li veu com un escriptor en castellà.

Però és molt barceloní i universal.

Ell, al costat de Marsé i altres, queden cada diumenge i parlen en català. Al final crec que li donem massa importància al tema. No parlo rus perquè per desgràcia ho desconec. La llengua és un instrument, l'amor es dedica a altres coses. És un privilegi ser bilingüe i ho oblidem amb massa freqüència.

Canviem de tema. Creus que l'amor de Marsé per explicar històries li arriba a Marsé el dia que va veure al carrer Escorial el cotxe dels assassins de Carmen Broto?

Això de la Broto, aquesta anècdota, és més aviat un pretext amb unes potencialitats al·legòriques de les que Marsé va treure petroli.

Però és una aventi essencial.

I fundacional. L'important és la ficció, i en aquest sentit la Broto, per com va morir i va viure, és un mite claríssim. Joan té una necessitat irresistible de ficció per respirar, viure i fugir d'una realitat insatisfactòria.

La barreja entre el cinema i les seves pròpies vivències.

Les aventis sorgeixen com una estratègia per resistir la realitat de la postguerra, quan sent un noi amb inquietuds va arribar a treballar en condicions molt adverses.

Una de les coses que més sorprèn és que malgrat aquesta adversitat sembla que mai hagi perdut la calma.

Marsé sembla sortit d'un western, és impassible i hagués estat un magnífic jugador de pòquer, té una serenitat increïble. El va captar Paulina Crusat, a qui va veure només una vegada.

Amb Paulina Crusat si que es detecta una impaciència per arribar.

Sí, i ella com a bona consellera literària el frena.

Precisament en la biografia marques de manera molt clara alguns moments fonamentals.

Demano perdó, però sóc historicista. Hi ha clars moments que marquen un abans i un després. Un d'ells és el de Paulina Crusat, un cim absolut, com ho és la trobada amb el grup de Seix Barral. La Crusat l'orienta com a lector i el condueix als autors del segle XIX. Les seves cartes mereixerien aparèixer en un volum com a model per a alumnes que freqüenten tallers d'escriptura. En aquest moment ell era conscient de tenir un cert talent, però necessitava tirar endavant per respirar econòmicament, volia portar diners a casa, no tant per l'ego. Paulina Crusat el centra i el millora.

Quins altres grans moments destacaries?

Sens dubte l'amistat amb Jaime Gil de Biedma i Carlos Barral. L'entrada al grup de Seix Barral és fonamental, però no s'ha de menystenir l'episodi de l'intercanvi epistolar amb Paulina Crusat.

En realitat s'encadenen dues circumstàncies.

Sí, així és. Els dos episodis es connecten i fins fa poc la relació amb Paulina Crusat no rebia la importància que mereix. Espero haver-ho solucionat amb el llibre.

Enmig d'aquests dos episodis està el seu període parisenc.

Que és molt important perquè li dóna l'estímul cap a Últimas tardes con Teresa. Quan imparteix classes a Teresa Casadesús i les seves amigues troba el model de la pija que escolta coses de les classes populars i al·lucina, com quan nosaltres vam veure la primera saga de Star Wars. Malgrat tot crec que sense Paulina Crusat ni Seix Barral ni París, ell també hauria arribat.

El seu camí té alguna cosa d'ideal.

Ha estat una persona molt afortunada. La sort és fonamental. Per exemple Rabinat no la va tenir i ara gairebé ningú el coneix.

La fortuna és per als audaços.

I els cementiris estan plens de audaços. Joan és un ésser totalment honest, és un model moral i literari.

Pel moral és interessant veure la qüestió del Premi Biblioteca Breve que Marsé va guanyar amb Últimas tardes con Teresa i la polèmica del jurat, amb Luis Goytisolo indignat gairebé des d'un punt de vista classista.Últimas tardes con Teresa

I és interessant la teva observació. Luis Goytisolo des d'un punt de vista socioeconòmic és un clon de Barral. Durant l'època de la Gauche Divine molts no van rebre bé a Joan, però algunes persones com Herralde o Beatriz de Moura el van veure com un igual. No obstant això altres ho contemplaven amb reticència. En la qüestió literària hauríem de limitar-nos a la lletra impresa, però per desgràcia sempre es barregen altres coses.

A Últimas tardes con Teresa Marsé enfoca una Barcelona on intenta crear la fusió impossible entre el lumpen i els pijos, fascinant des del punt de vista sociològic però també una majúscula provocació.Últimas tardes con Teresa

Marsé irromp amb un kalaixnikov i dispara a lo bèstia. Valoro la seva absència de càlcul en un món on ningú diu res inconvenient. Ell no calcula, va a sac i és una cosa d'una valentia i honestedat brutal. La Història li ha donat la raó amb els senyorets de merda. ¿Va sentar malament en el seu moment? Sens dubte, però és això, la Història li ha donat la raó.

I a La oscura historia de la prima Montse la metralladora segueix disparant.La oscura historia de la prima Montse

Sí, però on se la juga de nou és a Si te dicen que caí, on gairebé s'estimba. Juga amb foc, però el 1973 ja no és el sarcàstic brutal de Últimas tardes, entén que el món no funcionarà com vol i ho assumeix, cosa que també es percep a Un día volveré. Marsé té díptics al llarg de la seva obra. Un és Encerrados en un solo juguete i Esta cara de la luna, novel·les de tempteig. Amb Últimas tardes con Teresa i La oscura historia de la prima Montse trobem al més salvatge, sarcàstic i animal, capaç de matxacar el 1970 la idea de Catalunya com a terra d'acollida. A Si te dicen que caí neix un nou registre que és el que arriba fins ara.

Llibre que és la seva rara avis. A mi m'agrada molt Un día volveré.Un día volveré

Està a l'alçada de les millors. No sé si és la millor, hi ha tantes i tan diferents. Un día volveré és única, excepcional.

Diuen que Marsé es repeteix, però segurament el que tenim és la coherència de qui més que novel·les crea poc a poc una idea d'obra.

És un autor important, i els grans repeteixen temàtiques, però cadascuna de les seves novel·les són diferents. He intentat plasmar com cadascuna de les seves creacions respon a una evolució permanent que modifica les temàtiques i poc a poc refina més el seu estil. És la recerca, l'impuls que el mou.

Hi ha tres temes que m'interessa molt tractar. Un d'ells és la seva vessant periodística. Un moment decisiu, que marca molt el seu enfrontament amb l'establishment català, és l'època de la revista Por Favor.Por Favor

I amb noms i cognoms. A La oscura historia de la prima Montse ja pica al que podríem definir com el prepujolismo, però a Por Favor ho fa amb noms i cognoms, especialment amb Jordi Pujol i Baltasar Porcel. La prima Montse és etèria, però al Por Favor concreta i fins i tot el seu retrat de Pujol, devastador, és exemplar quan qüestiona el seu esperit democràtic. El llegeixes ara, després de tot el que sabem, i només pots donar-li la raó, i no només a Marsé, també al Perich i a Manolo Vázquez Montalbán.

Qui anys més tard va escriure un retrat precís de Jordi Pujol va ser Francisco Casavella, potser l'últim hereu de Marsé pel que fa a aquest gènere tan nostre que és la novel·la de Barcelona.

Hi ha una connexió, i Casavella expressa una continuïtat molt forta amb Marsé, cosa que també s'aconsegueix a El día de mañana d'Ignacio Martínez de Pisón.

I els tres comparteixen, o compartien perquè Casavella va morir, una visió afí de Catalunya.

Marsé va fer dos retrats de Pujol. Tot i l'hagiografia pública, hi havia molta gent que el considerava un encantador de serps.

La gran víctima de Marsé és Porcel.

Sens dubte.

En aquests últims temps el poder català ha intentat entabanar a Marsé.

Ho va fer Bargalló en el seu moment, volent pujar a un avió amb Porcel, i ho va intentar Mascarell amb motiu dels vuitanta anys de Joan. Van fracassar. Porcel era un trepa que literàriament no tenia qualitat. Marsé no perdria temps en una baralla personalista, prefereix veure una pel·lícula de Ford o el cul d'una senyora pel carrer.

Potser per això li va agradar tant donar-li la mà a Yves Montand.

Perquè va ser la vegada a la vida que més a prop va estar del cul de Marylin Monroe.

Marsé té una gran fascinació pel cinema.

I en la seva infància és una via d'escapament sensacional.

Una de les seves grans frustracions és com de malament han adaptat les seves obres al cinema, només salva la sèrie d'Un día volveré.Un día volveré

I mai s'ha callat la boca, al que hem d'afegir la frustració de veure com la que havia de ser la gran adaptació de Víctor Erice d'El embrujo de Shanghai no va arribar a bon port per circumstàncies alienes a la voluntat de tots dos. La muchacha de las bragas de oro de Vicente Aranda sí que es pot veure, per exemple.

El amante bilingüe és una adaptació horrible, Marsé va dir que el millor de la peli era el cul d'Ornella Mutti.El amante bilingüe

No ha tingut sort en aquest sentit.

Has treballat molt en mostrar com va fracassar la col·laboració amb Victor Erice perquè Vicente Andrés Gómez li va donar una punyalada per l'esquena a favor de Fernando Trueba.

Va ser una cosa molt dolorosa. Víctor Erice té un prestigi brutal a tot el món, dels Estats Units a França. Tècnicament és superior a tota la nouvelle vague. És un cineasta increïble.

A El embrujo de Shanghai, com en altres novel·les, apareix la Plaça Rovira, amb la qual tinc una certa vinculació sentimental que potser ha propiciat Marsé.El embrujo de Shanghai

I ha aconseguit que el barri de tots els seus lectors sigui Gràcia. El mateix passa, des d'una altra perspectiva, amb Modiano, passeges per París i sents l'influx de la seva escriptura. Des que llegeixo a Marsé vaig a Gràcia i em sento sobreexcitat, passejo pel barri i estic en una novel·la de Joan, ha aconseguit que sigui el seu barri, inventat i moral.

El barri ha canviat molt, els llocs ja no són els mateixos, però gràcies a les seves novel·les ha aconseguit salvaguardar el patrimoni sentimental del barri.

És difícil que perduri l'arquitectura, el poder ja s'encarrega de canviar-la i destruir-la. Marsé crea un patrimoni col·lectiu a partir d'una experiència pròpia. Des d'una cosa particular, universalitza.

¿Aquest serà el seu llegat?

El seu llegat s'expandeix en molts camps. El seu lirisme és d'una potència inigualable, així com la seva vena barojiana, aquesta barreja entre mala llet i immensa pietat. Seria injust considerar-lo només per donar immortalitat a Gràcia, cosa que també hi és, però altres coses prevalen, des de les seus adjectivacions rocambolesques fins a la seva virtut com a novel·lista, pròpia dels grans, i els grans no poden etiquetar-se des d'un sol concepte.

Potser una cosa que hauria de romandre molt de Marsé és la seva actitud.

No puc estar més d'acord i cal remarcar-ho. És una cosa que va més enllà de la literatura.

Però l'afecta.

Parlem de l'ideal. Marsé no escindeix la persona i l'autor, veig en Joan un xaval de barri amb 82 anys, sento aquesta fascinació del nen en qualsevol faceta seva, amb passió i entusiasme.