Sentir la teva veu angoixada relatant com t'havien torturat, trencant-te els dits un a un, va ser una de les pitjors coses de diumenge passat. Proveïdes en un col·legi des de feia hores, en tensió permanent, t'escoltem amb la gola feta fallida d'impotència, explicant-nos a totes com t'havien aixecat la roba per agredir-te sexualment, mecànicament, amb impunitat, per després riure's de la teva ràbia. Ens va costar una bona estona tornar a parlar.
Després vam saber per altres dones que no havies estat l'única. Que en el seu macabre desplegament de violència contra un acte de desobediència popular, marcar els cossos de noies joves donava punts extra. Deia Max Weber, avui ens ho recordava el president del Centre Delàs en un altre article, que una de les característiques que fa a l'Estat ser Estat és tenir el monopoli de la violència, obtingut pel mandat d'un acord social, el de l'Estat liberal, que va ser des del principi excloent amb la meitat de la societat. Només ampliant aquest monopoli de la violència al que -prenent el concepte d'hegemonia de Gramsci- coneixem com a masculinitat hegemònica, podem entendre per què van utilitzar un tipus de violència específic contra dones joves. No només l'Estat usa la força per sotmetre amb un marge molt ample abans que una altra instància, en aquest cas els organismes que apliquen la legislació internacional, li reprovin. També el que socialment es concep com a “home” –un concepte molt estret que implica, entre uns altres, agressivitat, insensibilitat i heterosexualitat- disposa d'aquest marge per aplicar la força amb l'objectiu de mantenir el status quo, amb certa impunitat i suport social, sempre que no transcendeixi uns límits, i sovint fins i tot si és així.
Quan, a més, no es tracta d'“homes” sense més, sinó d'aquells que disposen del privilegi de fer callar les paraules amb la força de les armes, del que cridem masculinitats militaritzades, hem d'afegir, a més, el factor de grup. El que va succeir diumenge va ser un ritual de renovació dels vots de companyonia patriarcal, de l'adhesió a un pacte fraternal de deshumanització de les altres. Perquè aquest ‘nosaltres’, aquesta pertinença al selecte grup dels homes de debò, dels guardians, dels soldats, els patriotes, no és gratis, ni és permanent, sinó que ha de ser reafirmat de forma periòdica amb actes atroços i brutals. Si a més hi ha unes institucions que, com ha estat el cas, legitimen aquesta violència desproporcionada en nom de la seguretat, remarcant només quants dels seus han resultat ferits, es reforça la impunitat dels abusos de poder, i es contribueix a la jerarquització entre els cossos i vides que importen de debò i els que poden ser vulnerats sense que res canviï.
Aquests agents de la Policia Nacional no van usar, doncs, la violència sexual el diumenge com un impuls individual que busqués el gaudi i el plaer, va ser una estratègia sistemàtica de càstig que anava molt més enllà d'evitar el referèndum. Sota una lògica, a més, de pura guerra. “El poder sobirà no s'afirma si no és capaç de sembrar el terror”, diu Rita Laura Segato, i van sembrar aquest terror sobre els vostres cossos per dirigir un missatge amb diversos objectius, com el de reforçar el seu domini sobre una terra i la seva gent a través de la humiliació. Però, sobretot, van voler marcar a moltes perquè mai oblideu quin és el nostre lloc, per recordar-vos el preu addicional que té per a nosaltres disputar l'espai públic als seus habitants per dret diví. Us van agredir sexualment no només per transgredir i desobeir, per defensar la vostra idea de legalitat i legitimitat, us van agredir no per ser vosaltres, no per ser tu, Marta, sinó per la categoria a la qual pertanyeu: per ser dones i per no callar.
I ho van fer per recordar-vos que a nosaltres només ens pertany el silenci, per a –simple i planament- expulsar-vos de l'espai públic, per sotmetre-us quan som més lliures, com més participem, amb la mobilitat i el temps que ens permeten les encara escasses càrregues familiars. Els vostres cossos vulnerats sense permís per mans estranyes, van ser un recordatori per a totes del que ens passa per abandonar la clausura forçosa en l'àmbit del privat. Per apoderar-nos de la nit, ens exposem a la por, als atacs i a la culpa; per vestir com volem, a l'assetjament; per irrompre en política, als insults i vexacions, i per ocupar col·legis, a la devaluació dels nostres cossos i la deshumanització.
