No llegeix diaris, no guarda els diners en cap banc. Viu en el nostre món però a la seva manera. Fa el que li dóna la gana. Sempre. No entén per què no hauria de ser així. Albert Pla (Sabadell, 1966), en la seva línia (inconformista?, passota?, agresiva?... sigui com sigui, genial), es presenta al Poliorama amb Manifestación, una espècie de monòleg, en part xerrat, en part cantat, en part interpretat: “Vaig explicant la història d’un que va a una manifestació però no l’acaba de trobar i es va trobant en altres manifestacions. Se’n vol anar cap a casa, però no el deixen tornar, perquè queda atrapat en una altra manifestació, i en una càrrega policial…” Tot molt actual i molt real, per surrealista que pugui semblar. “Crec que és una situació que podria arribar a pasar”, diu.
Assegura que la gent pot trobar els missatges que vulgui en aquesta representació que va estrenar encara el 2012 al Temporada Alta, a Girona, però sempre partint de veritats inqüestionables, com que “aquesta societat és una merda… Però no cal que vingui ara jo a dir-ho, això”. No, no cal. Els seguidors de Pla ja ho tenen prou clar, això. “No crec que jo faci cançó protesta”, diu. “No recordo haver mai intentat convéncer ningú a que faci res políticament o socialment…”.
Els amics policies i banquers
Tot i així, en els concerts d’aquest tipus tímid (al menys en aparença) i tranquil.lísim, molts hi troben alguna cosa que els atreu poderosament. “A veure, quan dius que mates a un policia a la gent li agrada aquí i a Bogotá. És un èxit, no puc negar-ho. Si et cagues en un polític o insultes a un banquer… no hi ha ni mexicà, ni argentí, ni espanyol, ni ningú que s’hi resisteixi”. Això podria arribar a ser perillós. O no? “Em preocuparia i començaria a pensar-ho si després d’un concert meu augmentés la mortandat de policies. Hauria de seure a reflexionar sobre aquesta qüestió…”
“Però no, la gent surt del teatre i es limita a agafar el móvil i escriure: ‘He estado en el teatro y también estoy indignado’. I se’n van cap a casa”. Algú se’n beneficia, doncs, de la situació? “I tant, per començar, les companyies de telefonia, que deuen pensar a fer un abonament per a indignats del tipus: cada cinco cajas de indignación les regalamos la entrada y le permitimos solidarizarse con dos causas gratis…
Riure de la crisi
La crisi tampoc li treu el son. Se’n riu: “Me n’en ric molt de que la gent no pugui comprar-se un Audi, o una casa de 400.000 euros, o anar a Portaferrissa a posar-se aquells vestits horribles, o a sopar a un restaurant de merda a gastar-se 100 euros. Vull dir… jódete!” És qüestió de sentit comú, en el fons: “A veure… Et diuen que va de puta mare i cobres mil euros i et compres una casa de 400.000 i et diuen que guai, que pots fer-ho. I després, que no pots… Òstia, que no sabies una cosa tan bàsica com sumar?”
Així les coses, el mateix Albert Pla se sorprén de que la gent vagi als concerts d’Albert Pla: “Quan no es venen discos, la SGAE va com va, hi ha crisi, tot Espanya és un bosc d’ajuntaments del PP, tu ets català i et cagues en sa puta mare… De vegades es redueixen una mica els espais, s’ha de reconéixer”, admet el cantautor. Però no el preocupa gens: “Això porta certes limitacions, no pots anar a segons quins mitjans de comunicació, o a segons quins escenaris… Però mira, ells tampoc poden venir a casa meva a dinar”.
Els mèrits de Bárcenas
De qualsevol manera, casos com el més recent, el dels sobres de Bárcenas, haurien d’ajudar a que la gent es desfogui (es manifesti) anant a escoltar un tipus amb el discurs de Pla. “A mi el que em sorprén de casos com aquest és que la gent es sorprengui!”, diu. I això que ell, que no llegeix diaris, es va assabentar del tema perquè l’hi va dir el seu amic Gerard Quintana. “Si no, no m’entero”, reconeix. No hauria passat res si no n’arriba a saber del tema. “Aquest Bárcenas no ha fet prou mèrits com per a que en parli en el meu espectacle. Robar, com tots…”. Minúcies, és clar, si pensem que Pla, en els seus concerts, mata policies i banquers. Tants que, encara que és totalment immune a la censura, de vegades s’ha d’autocensurar: “Sí, mogollón. En les meves cançons ja m’he carregat a tants policies i he follat tant que de vegades em dic que no puc posar-ne més, que seria un gra massa”.
Tampoc no sap si hi ha dos bàndols ben definits. Bons i dolents. Banquers i polítics, per una banda, i ciutadans per l’altra, per exemple. “Si fos així els podríem fer la pinça, no? Jo sembraria el terror… Igual que a nosaltres ens fan por ells, fer-lis por nosaltres a ells. Si tens por de que el banc et deshauciï fes que el banc et tingui por a tu”.
És difícil, doncs, que banquers o polítics vagin al Poliorama. Però… s’ha trobat mai Albert Pla en la tesitura d’haver de saludar un d’questa polítics? “L’atre dia em va saludar un… Mascarell, es diu, crec. Però no el conec… no li he seguit la pista. Però havia anat a veure el IIMI Portet, jo nomñes estava allà. Als meus concerts no ve mai cap polític ni cap alcalde. Només un dia, a Benicàssim, em va venir a saludar l’alcade, però perquè resulta que va ser company meu quan èrem nanos… No he anat a cap festa a la Zarzuela, no… De vegades, a l’estranger, ens conviden a recepcions a ambaixades, però no hi anem, és clar. A poc a poc et cas allunyant de segons quins llocs”.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
