Llibertat de tria escolar: per a qui?

El dret a la llibertat de tria escolar ha esdevingut un lloc comú recorrent en el discurs de determinats partits polítics i d’alguns sectors de la comunitat educativa. Defensen que les famílies haurien de poder triar l’escola dels seus fills sense que l’administració imposés cap tipus de restricció. Sota l’impuls d’aquesta exigència, la Comunitat de Madrid i alguns municipis han iniciat el camí cap a la implementació de la zona única d’escolarització, suprimint així les àrees d’influència de les escoles per a la matriculació escolar. Sobre el paper, amb aquest canvi es garanteix que totes les famílies puguin triar lliurement l’escola dels seus fills.

A primera vista, els arguments són difícils de rebatre: per què una família no pot portar el seu fill a l’escola que desitgi? Però en analitzar-ho amb cert deteniment descobrim que es tracta d’un plantejament profundament enganyós. És evident que les escoles tenen places limitades i que si totes les famílies desitgessin anar a la mateixa escola el sistema quedaria col.lapsat. Convé recordar que en cas que no hi hagi sobre-demanda, totes les famílies accedeixen de forma automàtica a l’escola desitjada, fins i tot si no responen a cap dels criteris que els afavoririen a entrar-hi. Per tant, la qüestió central no és si les famílies poden triar l’escola que desitgin, sinó com arbitrem aquelles situacions en les quals una escola tingui més demanda que places disponibles

Una condició sine qua non per a que les famílies puguin triar escola és que les escoles no siguin les que trien les famílies. Per tant, és imprescindible fixar uns criteris objectius que regulin l’accés a les escoles sobre-demandades per tal d’assegurar que no són les escoles les que desempaten pel seu compte (estem parlant d’escoles finançades públicament, siguin de titularitat pública o privada). A nivell estatal, existeixen tres criteris generals de prioritat en l’accés; tenir germans escolaritzats al centre, la proximitat de l’escola al domicili i el nivell de renda familiar quan és molt baix (equivalent a la Renda Mínima d’Inserció). Aquests criteris generals poden ser complementats per les Comunitats Autònomes. A la Comunitat de Madrid actualment trobem com a criteris complementaris la condició de família nombrosa o que els pares siguin ex-alumnes de l’escola (criteri, aquest darrer, que també funciona a Catalunya). En cas de sobre-demanda s’apliquen en primera instància els criteris generals. Si un cop aplicats aquest criteris perduren les situacions d’empat entre famílies, s’apliquen els criteris complementaris. I si un cop aplicat aquest segon paquet de criteris persisteixen les situacions d’empat, l’accés s’arbitra mitjançant un sorteig.

La implantació de la zona única d’escolarització implica la desactivació de l’únic criteri de prioritat que afecta a totes les famílies: la proximitat a l’escola. D’aquesta forma, passen a adquirir un paper central criteris que només afecten a una part de les famílies i que fins ara tenien un caràcter complementari, com ara la condició de família nombrosa o el fet que els pares hagin estudiat a l’escola seleccionada. Així, a la Comunitat de Madrid, la implementació del model de zona única implica que les famílies nombroses o els ex-alumnes d’una escola passen a tenir prioritat en les situacions de sobre-demanda, i en canvi no es garanteix a les famílies que els seus fills podran ser escolaritzats relativament a prop de casa seva. Per tant, no ens trobem davant d’una ampliació dels marges de tria per al conjunt de famílies, sinó que s’atorga un avantatge competitiu per accedir a les escoles més desitjades a un determinat perfil de famílies.

Si el que realment es pretén és establir un model on totes les famílies puguin triar escola, caldria perseguir, com a mínim, dos objectius. El primer, que l’elecció es produeixi en condicions d’igualtat, i això passa indefectiblement per fixar uns criteris de priorització el menys arbitraris possibles (a parer nostre, la proximitat és força menys arbitrària que el número de fills). El segon objectiu hauria de ser combatre la segregació escolar, perquè mentre la composició social difereixi substancialment entre els centres, les eleccions de les famílies estan massa condicionades pel convenciment de que no estan triant entre escoles diferents, sinó entre escoles desiguals. En canvi, si es reduïssin els nivells de segregació escolar, les eleccions de les famílies tendirien a estar més orientades cap a aspectes relacionats amb les característiques pedagògiques de les escoles, que no pas pel perfil socioeconòmic del seu alumnat.

En aquest sentit, cal preguntar-se si el model de zona única afavoreix l’increment dels nivells de segregació escolar. La resposta és que tot apunta a que sí, perquè és un model que, a les ciutats grans, beneficia les famílies que disposen de major capacitat per escolaritzar els seus fills lluny de casa, i que solen ser precisament les de major estatus socioeconòmic. L’increment de la mobilitat interurbana potencia que les escoles de barris d’estatus socioeconòmic mitjà o baix tendeixin a perdre els alumnes residents de major estatus socioeconòmic. Val a dir que el model oposat a la zona única, que és el model amb àrees de proximitat petites, també tendeix a afavorir la segregació escolar, atès que reprodueix la segregació residencial dels barris i, alhora, afavoreix la fugida de determinades famílies residents en barris d’estatus socioeconòmic baix cap a escoles concertades d’altres barris.

Podem imaginar, però, un model a mig camí que, lluny de potenciar la segregació escolar, estableixi unes condicions que n’afavoreixin la seva reducció. Aquest model passaria per dibuixar àrees de proximitat que integressin diverses escoles públiques i diverses escoles concertades (garantint així la llibertat de tria de les famílies) i que, alhora, “trenquessin” les fronteres naturals de barris socialment homogenis. L’objectiu seria dibuixar àrees amb un nivell d’heterogeneïtat social similar.

Lògicament, la zonificació escolar no pot, per si mateixa, contrarestar les dinàmiques de segregació escolar. Caldria acompanyar el model de zonificació que proposem amb l’impuls d’altres instruments i polítiques que es troben a l’abast dels ajuntaments i de l’administració educativa, com ara l’ampliació i reducció del número d’alumnes per aula a les escoles en funció del perfil del seu alumnat, o la reserva d’un número suficient i igual de places per a alumnes amb Necessitats Educatives Específiques (NEE) a totes les escoles (per aconseguir-ne una distribució homogènia).

En qualsevol cas, la implementació de la zona única afavoreix una llibertat de tria escolar: la d’uns quants privilegiats. Ho fa a costa d’incrementar la incertesa en el procés de tria per a la majoria, d’abolir la proximitat de l’escola com a criteri, malgrat ser un factor de primera necessitat per a moltes famílies, i, en definitiva, d’allunyar el sistema educatiu de les condicions objectives que farien possible a tothom gaudir dels nivells de llibertat de tria factibles en condicions d’igualtat.