Des de fa temps pensava escriure un article titulat perquè no escric sobre el Procés, però sé que ho seguiré fent. Aquest matí mentre nedava he descobert que el meu interès és narrar els motius d’aquest buit que tot ho omple, la perversió de la seva existència abstracta, perquè de moment ningú ha demostrat la seva solidesa, més bé és un res útil per a obrir boques, aixecar banderes i provocar infinites migranyes.
Al seu Diccionario enciclopédico de la vieja escuela Javier Pérez Andújar menciona amb molt d’encert que la nostra època és la de l’absolut sentimentalisme, una espècie de manà nascut per una necessitat periodística de titulars fàcils a partir d’aquest invent desaprofitat que són les xarxes socials. D’aquesta manera el ciutadà pot indignar-se dia sí i dia també mentre apel·la a com el fereixen profundament. Aquesta inèrcia basada en el sentiment esmicola el pensament, inexistent, com al Procés, que entre els seus mèrits té simbolitzar molt bé el nostre temps històric.
Ho aconsegueix entre altres coses per la seva inefable capacitat per convertir múltiples mentides en veritats que mai ho seran. La principal sorgí a la ja llunyana nit dels temps de juny de 2011, quan després de la mal anomenada presa del Parlament l’abans Molt Honorable Artur Mas decidí que era una bona idea ocultar les retallades amb estelades. Des d’aleshores, entre confessions i 3% a dojo, la lluita per la independència s’ha transformat en un combat de supervivència del partit patrimonial de Catalunya i el seus vasos comunicants que, per cert, mai s’han esquitxat i potser ocupin la cadira presidencial a les properes eleccions.
Així doncs ens trobem, no descobreixo res però les coses s’han de dir, davant una qüestió d’hegemonia, sense discussió durant uns anys fins que arribaren els Comuns, a qui injustament s’acusa d’ambigüitat, quelcom delirant si seguim el que diuen i deduïm que volen un referèndum dins de les vies legals. Ara bé, l’altaveu mediàtic sobiranista és poderós i arrogant fins al punt de ser capaç d’acusar de no demòcrata a qui no segueixi fil per randa el seu decàleg.
No veig molt democràtic el que proposa Anna Gabriel, consistent a subvencionar només els mitjans partidaris a les idees que, des d’una posició de poder, duen la veu cantant, com tampoc veig gaire plural que la televisió pública s’hagi convertit en un aparell d’agitprop on gairebé durant vint-i-quatre hores es deforma la realitat sens informar. A vegades crec que per a viure tranquil el millor és no sintonitzar la Nostra i respirar l’aire del carrer. Altres vegades, molt més recents, penso en allò aprovat pel Congrés espanyol per a, finalment, crear una RTVE independent de partidismes. N’hauríem de prendre nota.
Un altre factor és el populisme, molt criticat malgrat ser el motor de tot el Procés des d’Artur Mas amb els braços alçats com un Messies. La voluntat d’un poble, terme més aviat del segle XIX, exclou el concepte ciutadania i continua amb la seva matraca mitjançant múltiples formes i vessants que inclouen la presència d’organitzacions minoritàries que ningú ha votat al cim i la presència d’oradors simbòlics capaços de parlar d’Espanya com a força opressora. Un al·lucina si analitza fredament la importància de Pepe Guardiola, un entrenador de futbol, l’equivalent contemporani dels que alliçonaven als gladiadors romans del Colisseu. Panem et circenses.
Guardiola és de Santpedor, Puigdemont d’Amer i Junqueras alcalde de Sant Vicens dels Horts. S’ha desplaçat l’eix de Barcelona a les comarques, i això explica l’èxit de certes idees. A partir d’aquest mecanisme passem de la Catalunya expansiva, propugnada entre d’altres pel molt enyorat Pasqual Maragall, a la que mira cap endins. És la metàfora del país com a temple o àgora d’Antoni Puigverd. El temple és un lloc sagrat on hi has d’accedir com a fidel. L’àgora és la plaça pública, un lloc expansiu on tothom hi té cabuda.
L’elecció del format sacrosant afecta, i molt, a la cultura. Un dels personatges més repudiats de la Història catalana recent és Eugeni D’Ors, a qui no podem negar-li, ho explica molt bé Javier Varela a una recent i premiada biografia, la voluntat de construir país mitjançant el coneixement, i aquesta fou una de les grans fites noucentistes. Ara, més enllà de manifests perfectament oblidats, no detecto cap pas on la cultura hi aparegui destacada, i sens ella el projecte independentista manca de qualsevol credibilitat i camina en ferm envers un provincianisme ben indigest a la nostra era on sembla, i s’agraeix, que Europa pot ressuscitat enmig de tanta inconseqüència. Les fronteres tanquen, física i mentalment.
El Procés és la buidor per la seva absoluta mancança de propostes de cara a un hipotètic demà on Catalunya no formi part d’Espanya. Ha transcorregut gairebé un lustre des de la famosa Diada de 2012 i encara espero que m’expliquin els plans polítics més enllà de miracles de pans i peixos. Per a que els que ja s’han enfadat no s’emprenyin més els diré que, tanmateix, l’oposició catalana i espanyola ha tingut durant aquest intens període un perfil més aviat lamentable.
L’ideal seria, però ambdós bàndols s’hi negaren en rodó des del principi, uns des de la perfomance i els altres des del silenci, el diàleg. Qui escriu pensa bastant com l’editorial del New York Times. Si haguéssim votat potser tota la comèdia ja hauria acabat i viuríem força més tranquils. No hauria de ser difícil reconèixer a Espanya com a Nació de Nacions, donar prioritat a les autonomies històriques, ser justos pel que fa a les aportacions de l’Estat amb el Principat i crear un clima que superi la conllevancia i permeti instal·lar la concòrdia, no la de Cambó, sinó més aviat una que propici una veritable col·laboració des d’una òptica federal. Sí lector, demano relatius impossibles que, no obstant, poden prosperar si els dos governs del buit abandonen les seves butaques i donen pas a altres rostres i noms proclius a construir i no pas a destruir com el que ens perpetuen a una terra eixorca sens esperança amb excés de soroll i sense indicis del bé comú a l’horitzó.