El 'pinyol' de CDC pren el comandament

El nucli dur del sector sobiranista de CDC, que el 2010 va conduir a Artur Mas al poder sota la bandera de la “transició nacional” després d'una llarga travessia del desert, s'ha erigit a la columna vertebral del nou Govern de Catalunya, en sintonia amb el viratge independentista del partit fundat per Jordi Pujol. La continuïtat del professor Andreu Mas-Colell al capdavant de la política d'ajust, malgrat el “gir social” imposat per ERC a la rabiosa agenda neoliberal de CiU, així com l'acumulació de musculatura política davant el “rumb de col.lisió” pres per la nau de la Generalitat, defineixen el nou equip Mas II.

El nou Govern ha començat a caminar immediatament, ja que té poc més de 365 dies per endavant fins arribar a 2014, data acordada per posar en marxa el “timer” de la consulta sobre la independència, eix sobre el qual gira el seu mandat, tot i la gravetat de la crisi econòmica i social que viu Catalunya.

El gran ideòleg del grup, Francesc Homs, que fins ara exercia com a secretari general de la Presidència i portaveu del Consell Executiu, apareix definitivament com l'home fort del nou gabinet en ser investit conseller de Presidència amb caràcter plenipotenciari. “Quico” Homs accedeix no per atzar a l'Executiu en companyia de Germà Gordó, el seu braç dret en l'ombra com antic secretari del Govern, que ara assumeix la delicada cartera de Justícia. D'aquesta manera, l'anomenat “pinyol” de CiU, que fins ara formava part del primer cercle intern d'Artur Mas, ha ascendit al lloc de comandament al costat del President per fer front a la gran batalla polític-legal de la consulta de 2014.

Peces clau de l'engranatge

La irrupció d'Homs i Gordò en llocs claus del Govern, així com la continuïtat de l'incombustible Felip Puig al Govern, malgrat la seva nefasta gestió al capdavant del departament d'Interior, revelen el pes de l'ala més radical del sector sobiranista, liderat des del partit i del grup parlamentari pel secretari general de CDC, Oriol Pujol. Puig és un sobiranista de primera hora que s'ha convertit en peça imprescindible de l'engranatge de poder de CDC, com ho demostra el seu pas al capdavant de les conselleries de Medi Ambient, Política Territorial i Obres Públiques, Interior i, ara, Empresa i Ocupació. Tot un currículum d'ambició, fidelitat i servei, premiat amb escreix tot i la polèmica que ha envoltat sempre la seva gestió.

També és molt eloqüent la continuïtat del exsocialista Ferran Mascarell al capdavant de l'emblemàtica cartera de Cultura, que ja va exercir el 2006 a les ordres del llavors president Pasqual Maragall. Aspirant frustrat a l'alcaldia de Barcelona pel PSC fins a la seva sonada deserció del partit a finals de 2010, Mascarell amplia des del Govern de la Generalitat la nòmina dels teòrics del “estat propi” i el “dret a decidir” al servei de la causa liderada per Artur Mas, aquest cop en la seva fase decisiva amb ERC com a aliat parlamentari estable.

Diàleg a la confrontació

Artur Mas va emplaçar ahir el seu nou Govern a observar una línia de “diàleg permanent dins i fora de Catalunya”, exhibint el seu perfil més institucional en l'arrencada del que, no obstant això, es presenta sense embuts com un mandat de confrontació amb el poder central de l'Estat. La planificació i execució d'aquesta difícil amalgama recau sobretot en mans de Francesc Homs com a braç dret del president i cervell gris de l'estratègia de “transició nacional”. Els seus llibres “Catalunya a judici” i “Dret a decidir. Estació concert 2010” donen testimoni de la seva vocació política i la seva capacitat teòrica.

Ponent i negociador del malmès Estatut de 2006 i un dels artífexs del model econòmic plasmat després sota la idea del “pacte fiscal”, frustrat igualment el setembre passat, Homs pertany al que es podria anomenar la “generació escollida” de CDC. Es tracta dels joves nacionalistes formats en el pujolisme però lliures de les convencions i hipoteques de la transició, convençuts de la incompatibilitat amb Espanya com a Estat i decidits a aconseguir la “terra promesa” de la sobirania plena. Han abjurat de la pedagogia pujolista i condemnat per sempre la tàctica del “peix al cove”.

Després de foguejar-se en les files de les joventuts del partit (JNC) o en el moviment independentista estudiantil (FNEC), els nous quadres dirigents de CDC ja formen part avui de la nova elit política del país. Practiquen una política sense inhibicions ni complexos. El mateix Homs ha predicat aquest estil en els dos últims anys des del faristol de secretari-portaveu, des d'on ha fet gala del seu inesgotable argumentari polític, capaç de defensar en la mateixa sessió els acords amb el PP i carregar sense miraments contra l'espoli de Catalunya a càrrec de l'Estat.

Junqueras i Duran, a l'espera

Oriol Junqueras ha dit amb lògica aclaparadora que cap dels nous consellers haurien format part d'un Govern presidit per ERC. El líder republicà, gran triomfador i autèntica revelació del 25-N, marca així de nou la seva doble condició com a soci necessari i oposició in pectore, a l'espera de com es desenvolupa el programa acordat amb Artur Mas en l'anomenat “Pacte per la Llibertat ”. Junqueras ha exercit per primera vegada amb el seu peculiar estil i distància el seu paper dual com avalador i fiscal del Govern Mas II. No hi ha dubte que ERC celebrarà el Cap d'Any amb eufòria.

Duran i Lleida també espera esdeveniments, encara que en sentit oposat i des de l'interior del Govern. Malgrat la seva repugnància cap als postulats polítics i la cultura de govern d'ERC, el líder d'UDC no només manté la seva quota emblemàtica a través de la vicepresidenta Joana Ortega, sinó que assumeix la crucial cartera d'Interior (Ramon Espadaler) després dels múltiples estralls provocats per l'huracà Puig.

L'assignació de la política de Seguretat i el comandament dels Mossos a un quadre dirigent d'UDC ja adobat com a conseller de Medi Ambient en l'últim Govern de Jordi Pujol, sembla suggerir un intent de pacificació interna i de conciliació institucional cap a l'exterior. El fet podria explicar-se potser per la condició de Duran com a únic pont d'interlocució actual amb el Govern central, amb qui més d'hora que tard cal negociar un quadern de bitàcola que eviti el naufragi.