Albert Sales: “El control de la marginalitat passa per criminalitzar la persona en situació de pobresa”

Albert Sales (Barcelona, 1979) és politòleg i sociòleg. Actualment és professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra i del Departament de Dret Públic de la Universitat de Girona. Al llarg de la seva trajectòria, Sales ha realitzat investigacions sobre exclusió social, pobresa urbana i condicions laborals. Activista compromès amb els moviments socials, en el seu darrer llibre El delito de ser pobre (Icaria Editorial) reflexiona sobre la gestió neoliberal de la marginalitat. A grans trets, planteja que, enmig d’una creixent extensió de la pobresa i les desigualtats, les ajudes públiques són substituïdes per filantropia privada, denuncia la utilització dels sistema penal com a instrument de submissió de la marginalitat i critica que es culpabilitzi a la persona de la seva situació d’exclusió social i no s’abordi el problema des d’un punt de vista estructural.

Es produeix, segons diu en el seu llibre El delito de ser pobre, una criminalització de la pobresa. El delito de ser pobre

El model de control de la misèria o la marginalitat passa per criminalitzar la persona en situació de pobresa fent-la culpable de la seva situació i dient-li qui si treballa podrà arribar a qualsevol lloc quan, això, és totalment fals. S’utilitza el sistema penal per frenar qualsevol dissidència política i social cada cop amb més mà dura amb l’excusa que hi ha violència al carrer. Ara no hi ha més delinqüència que als anys 80. És l’excusa perquè el sistema penal actuï com a contenció de la marginalitat. El resultat és una hiperinflació carcerària. Estats Units ens mostra el camí, amb 700 persones recloses per cada 100.000 habitants.

Què es busca posant a la presó a aquestes persones d’entorns marginals?

Hi ha una escalada del populisme punitiu. És una tendència que es va iniciar als anys 80 als Estats Units i Gran Bretanya, en paral·lel a les reformes econòmiques i socials del neoliberalisme. I suposa un replantejament de les polítiques, no només de les polítiques penitenciàries i penals, sinó de les polítiques socials. Es produeix una contrareforma del sistema de benestar en el qual s’intenta fer passar per excuses totes aquelles explicacions estructurals de la delinqüència. Sempre que s’intenta explicar que una persona que delinqueix és perquè ha crescut en un entorn desafavorit, s’acusa als investigadors d’estar donant excuses sociològiques i es transfereix la responsabilitat de les situacions que es poden donar en la societat a la persona, a la capacitat d’elecció de cadascú.

Segueixi amb el seu discurs.

Les reformes econòmiques, l’erosió del mercat laboral, el fet que les carreres laborals es fragmentin, la reconversió de la gent constantment per trobar feina i adaptar-se a les noves situacions generen moltes pors i moltes incerteses personals. El principal problema de moltes persones es saber si d’aquí a dos mesos tindran feina. Però davant de totes aquestes incerteses i inseguretats, no es produeix una discussió política. Aquestes inseguretats es donen com quelcom natural. És el problema individual de cadascú davant una evolució natural de les coses. El problema no s’aborda des d’un punt de vista estructural. Tampoc no hi ha unes forces majoritàries d’esquerres que diguin que el problema és estructural, que aquest mercat de treball és inacceptable. Se’ns dona per fet que aquesta globalització és un fenomen que no es pot frenar, que ens ha portat on som ara. D’aquí, tot el discurs que s’ha de ser competitius a nivell internacional, que s’ha de flexibilitzar el mercat laboral, que s’ha de privatitzar i s’han de retallar les prestacions socials.

Aquestes causes estructurals on tenen el seu origen?

Les economies del benestar es van generar després d’uns grans traumes històrics, dues guerres mundials, i a partir de les conquestes del moviment obrer. El moviment obrer aconsegueix unes concessions per part del capital amb forma d’estat del benestar. Durant aquest estat del benestar s’entén que la pobresa és quelcom marginal. El creixement econòmic arrossega a tothom cap a un cert benestar. Quin és el problema? Que en el moment en que s’apliquen les mesures de retrocés, les contrareformes neoliberals a l’estat del benestar, el risc de pobresa s’estén cap a una població molt més àmplia i afecta a les anomenades classes mitjanes europees.

L’anomenada nova pobresa no para de créixer.

Quan es comença a aplicar les contrareformes liberals es treuen una sèrie de coixins socials i moltes persones comencen a caure en situació d’exclusió. Són nous perfils de pobresa. Però la nova pobresa que ens han venut que està vinculada a la crisi, és una nova pobresa que comença a aparèixer a partir dels anys 70 i 80. I aquesta nova pobresa també es tracta des de la mateixa visió que en els estats del benestar però en un marc diferent i més ampli.

O sigui, segons vostè, ara es continuen repetint els mateixos errors en la gestió de la pobresa.

Continuem pensant en la persona en exclusió com la persona que no sap gestionar la seva pròpia vida i que, a més a més, vol dependre dels serveis públics. Els mitjans i els polítics han reproduït discursos molt perillosos. Es defensa que les persones viuen en la pobresa perquè no tenen ganes de treballar, o perquè no són prou emprenedores. Durant la crisi, primer, s’ha parlat que els aturats no busquen feina perquè tenen subsidis, i quan tothom accepta que el mercat espanyol és disfuncional i que no tornarem a generar ocupació per donar feina a totes aquestes persones que estan a l’atur, llavors comencen a parlar d’emprenedoria. S’insisteix en què hi ha un problema d’emprenedoria i els discursos es centren en que les persones que ho estan passant malament són uns paràsits de la societat. I si a sobre es tracta d’una persona en situació de vulnerabilitat que delinqueix o fa activitats mal vistes o al límit de legalitat, es produeix una repressió molt dura. Hi ha un element penalitzador i criminalitzador de qualsevol que estigui en situació de pobresa i no faci esforços titànics per tornar a entrar en un mercat laboral cada cop més precari i indigne.

La situació que descriu pot empitjorar amb la reforma de la justícia plantejada pel ministre Gallardón? Anem cap un augment de la població reclusa a Espanya?

En aquests moments, a Espanya, la població reclusa està en retrocés des de l’any 2010. Llavors, Espanya era el país amb la taxa de població reclosa més elevada del que era l'Europa dels 15. Avui, el Regne Unit està per davant. Però el retrocés no és perquè el sistema sigui menys punitiu. És perquè s’està enviant als reclusos estrangers a complir condemna al seu país. Això s’està incentivant deliberadament. També hi ha casos de persones recloses que tenen família aquí i no saben de què viure i opten per tornar al seu país. Què fa llavors el reclús? Davant la situació de quedar-se a Espanya sense que ningú el vingui a veure, i descartant quedar-se un cop acabada la condemna, demana que el retornin al seu país d’origen.

La reforma de Gallardón criminalitza molt la protesta social.

S’ha parlat molt de la criminalització de la protesta i jo no en sóc expert, però de la mateixa manera que convertir faltes lleus en delictes té un impacte en la protesta política també el té en la penalització d'activitats marginals. Hi ha multes que són impagables, i quan n’acumules unes quantes, pots acabar a la presó. Tot el que està penalitzat amb faltes lleus, està molt vinculat a la marginalitat i a la pobresa.

Quin perfil de gent hi ha a les presons de casa nostra?

La majoria de la població reclusa a Espanya prové d’entorns empobrits i marginals. La gent es pensa que les presons són plenes d’assassins i violadors i, en realitat, són plenes de gent que ha fet petits robatoris i furts o té una acumulació de sancions per tinença de drogues o per consum de drogues a la via pública. Es tracta de persones que provenen de classes socials molt humils que s’han enredat amb activitats vinculades amb a la marginalitat. I també hi ha moltes persones d’origen estranger, persones que han viscut la marginalitat i la pobresa pel fet d’estar exclosos de la ciutadania completa. Les persones que tenen delictes de sang a la presó són poquíssimes.

Hi ha ciutats, com Barcelona, que varen aprovar en el seu moment una Ordenança de civisme. Tenen sentit, quan el que de vegades es persegueix es sancionar la pobresa?

Des del punt de vista de la construcció d’un model de ciutat sotmès a l’activitat econòmica i no a l’activitat de les persones, té tot el sentit del món. Si la prioritat és crear una ciutat que sigui competitiva a nivell internacional per atraure la inversió i el turisme, la ciutat s’ha de mantenir un bon aspecte de cares enfora. I determinats col·lectius són una molèstia en els carrers.

Però alguns col·lectius, com sense sostre o prostitutes, no pagaran mai aquestes sancions perquè no tenen diners. Què persegueixen, llavors, aquestes ordenances?

S’intenta desplaçar aquests col·lectius d’uns barris cap a uns altres. Se’ls criminalitza davant de la població. Es demostra als veïns que allò està mal fet i que la policia fa alguna cosa. Un cop més es substitueixen les pors reals per pors que no tenen cap mena de sentit, com que tenim uns carrers molt perillosos. I davant d’uns carrers tant perillosos, el missatge és que es fa alguna cosa. I ja siguin socialistes, el PP o convergents, la mesura sempre és la mateixa: més policia al carrer, més mà dura contra aquestes persones d’entorns marginals. Aquestes forces polítiques que competeixen pels vots saben molt bé que la població majoritària és un caldo de cultiu interessant per aquest discurs. Hi ha propensió natural a creure’s aquest discurs. Necessitem, psicològicament, crear una barrera entre nosaltres, les persones normalitzades, i ells, la gent en situació de marginalitat. Tothom pensa que li pot afectar la crisi, però quasi ningú creu que pot acabar al carrer. Es pensa que un arriba a ser sense sostre perquè s’ho ha buscat, perquè és alcohòlic... La gent es justifica pensant que es buscaria la vida, que l’ajudaria un o l’altre. Tothom té molt clar que alguna cosa ha degut fer aquella persona per acabar tan malament. A Barcelona, en concret, també té sentit perquè una ciutat tan turística necessita carrers controlats i nets. Nets de situacions que puguin ser poc confortables pel visitant. Hi ha una lluita constant per l’espai públic.

Vivim en un estat policial, amb un excés de control?

Estem en una societat de control. El control s’ha convertit en un eix de les polítiques públiques. Els Mossos tenen uns 1.400 agents antiavalots, la majoria concentrats a la ciutat de Barcelona. Hi ha molta por a la mobilització social, a que la gent pensi. I per sort hi ha una Barcelona diferent a la dels edificis com la Torre Agbar i a la que es posa al servei del turisme. Hi ha una Barcelona amb una llarga tradició de pensar i de generar alternatives.

Els moviments socials i ciutadans van ser molt majoritaris durant la dictadura i la transició. Durant molt de temps, la mobilització entre els joves ha estat escassa. Diria que ara, arran del 15-M, s’ha produït un traspàs generacional?

Crec que la crisi ha detonat aquest traspàs. Durant l’època del creixement econòmic, els mobilitzats hem estat pocs. Ara, amb la crisi, ha quedat clar que no som tan pocs. El 15-M va ser una catarsi col·lectiva, però els moviments socials han anat més enllà. Molta gent s’ha anat incorporant a moviments socials. Alguns van viure la seva primera mobilització política amb el 15-M i després han entrat en lluites concretes de transformació social o, fins i tot, s’han incorporat a partits polítics convencionals. L'important és que hi ha una politització important d'una societat que vivia d'esquenes als assumptes col·lectius.

Creu que en propers anys es concretaran en partits polítics aquests moviments socials? Ha començat a passar amb la CUP.

Sí, però tot això ha d’anar en paral·lel a la creació d’alternatives comunitàries i al carrer. Els canvis institucionals poden ser molt lents i, per desgràcia, la realitat econòmica que ens espera en els propers anys serà molt dura. De feina n’hi ha molta a fer, però treball assalariat no se’n generarà. I la poca ocupació que es generarà, serà d’escassíssima qualitat, amb salaris deplorables i en condicions d’incapacitat total de negociació del treballador amb la seva empresa. Els treballadors estaran sotmesos a una situació d’explotació bastant intensa per part de les empreses. Això comportarà en un futur que la situació econòmica de les llars no millori. Més aviat, empitjorarà. Els subsidis d’atur estan frenant que moltes famílies caiguin en l‘exclusió. En el moment que s’acabin aquests subsidis, molts treballadors que estaven ben situats, que tenien drets a prestacions, deixaran de tenir ingressos.

Amb el panorama que descriu, la situació pot derivar en violència?

Els brots violents de la darrera dècada, a les afores de París, al Regne Unit neixen de situacions on la gent no veu oportunitats. Normalment, aquestes situacions afecten els més vulnerables, els que ho passen pitjor: estrangers sotmesos a una gran pressió policial en el seus barris. Viuen en barris estigmatitzats i la violència sempre té el mateix detonant: els abusos policials. En un moment donat, els agents es passen en alguna intervenció, mor alguna persona o algú queda greument ferit. I, aquest fet, detona una reacció. Es planteja com vandalisme, però és un problema que s’ha anat generant durant molt de temps. S’ha creat una olla a pressió que acaba explotant.

La presència policial no ajuda?

Crec que les intervencions policials o la perspectiva policial davant de la marginalitat porta a la violència perquè és violència. Intentar solucionar els problemes de marginalitat que hi ha a molts barris posant més policies a patrullar és generar violència. I no soluciona res. La prova la tenim al Raval. Per què hi ha tanta policia explícita i uniformada al Raval? Contra què estan lluitant? Si el que busquen són les màfies que controlen la prostitució o als grans traficants de drogues, la policia uniformada no és efectiva. El que es busca és reprimir la petita delinqüència vinculada a la marginalitat. I s’actua amb uns criteris més que qüestionables. Jo he fet treball de camp al Raval durant diverses nits i no m’ha registrat mai ningú. Ara bé, es registra a molts nois d’origen estranger a la via pública. Si jo portés drogues al damunt em podria estar passejant pel Raval durant nits i nits i ningú em registraria perquè sóc blanc. La policia es defensa dient que són criteris estadístics, però m’agradaria veure quants turistes anglesos enxamparien amb droga al damunt si es posessin sistemàticament a registrar-los. Del que es tracta és de fer una exhibició de poder per controlar qualsevol activitat que pugui derivar en un qüestionament de l’status quo.

L’increment de la pobresa pot afectar a diverses generacions per la manca d’igualtat d’oportunitats?

Hi ha un problema de reproducció de la desigualtat, no solament de la pobresa. El sistema neoliberal sempre s’intenta legitimar en què hi ha igualtat d’oportunitats. Pot semblar que l’educació pública ens posa a tots en la mateix línia de sortida. Però no és cert. L’explicació més important del fracàs escolar és la pobresa infantil. Sempre es parla dels dos fenòmens per separat. Però un dels grans problemes educatius del nostre país és el que passa a les llars. La pobresa infantil pot predir el fracàs escolar. Un nen o una nena que estigui en una llar en la que els pares són treballadors pobres, que fan un munt d’hores cobrant molt pocs diners, és un nen abocat al fracàs escolar. Una criatura que estigui en una casa amb els dos pares a l’atur molt probablement també tindrà problemes a l’escola per la tensió constant per veure com aconsegueixen menjar o si els treuen del pis o no.

La seva conclusió sembla clara: a més polarització social, menys oportunitats pels infants.

I encara es pot anar més enllà. En una llar amb diners, si una criatura té problemes d’aprenentatge, els pares li buscaran solucions. Es buscarà un professor particular, un logopeda... Els pares aniran a buscar al mercat privat allò que el mercat públic no els hi pot donar. Què passa amb una criatura en situació de pobresa? Que no tindrà aquest suport perquè el sistema públic no pot garantir-ho. I no és un problema dels professionals. N’hi ha molts que s’hi estan deixant les banyes. És un problema de recursos. Un Equip d’Assessorament Psico-pedagògic ha d’atendre a diverses escoles, a un munt de criatures. Tot això va en detriment de la igualtat d’oportunitats. S’està condemnant al fracàs escolar als nens i nenes en situació de pobresa. Mentre que les criatures amb mitjans, més o menys se n‘aniran sortint i acabaran fent estudis professionals o anant a la universitat. Perquè aconseguir arribar a la universitat significa que si tens diners per pagar les matrícules, acabes tenint un títol universitari. Tenir un títol universitari, actualment, és qüestió de paciència i diners. Anar a la universitat no és el mateix per una persona sense recursos que per una altra que es pot permetre el luxe de suspendre.

Aquesta crisi sembla no tenir aturador. Quin futur preveu?

Arribarem a un terç de la població espanyola patint carències materials reals en els propers anys. L’augment de les desigualtats comportarà un augment de les tensions i de falta de legitimitat del propi sistema. L’erosió de la legitimitat que suposa un sistema en el qual només els rics són capaços de triar, de crear estructures de poder polític, és conflictiva. A la gent que està a la presó, que veu que cap ric hi entra, tot i transgredir la legalitat, pretenem dir-li que quan surti es porti bé i busqui una feina? Si l’èxit social passa per cometre delictes en majúscules! Es tendeix cap a una societat híper polaritzada. S’estan començant a generar híper-guetos, llocs on les persones estan individualitzades, aïllades, marginades i excloses.

I un major nombre de població necessitarà més ajuda.

Un altre element clau per contenir la marginalitat és fer algunes concessions en forma de filantropia privada, recuperant el liberalisme més clàssic. No es tracta de caritat cristiana sinó de filantropia. Com deia Alexis de Tocqueville, al pobre se li ha de donar menjar, però se li ha de donar des del sector privat perquè l’Estat genera dependència. Fer-ho així genera un cercle virtuós. El pobre està agraït perquè el ric li dona alguna cosa i, a més a més, se li fa desagradable anar buscar l’assistència. I per què es busca que sigui així? Perquè d’aquesta manera tindrà vergonya i es buscarà la vida. I jo em plantejo qui són els paràsits de la societat? Els paràsits són els perceptors de la renda mínima o els paràsits són els que ens estan estafant cada dia? En un tres i no res, el perceptor de la Renda Mínima d’Inserció va veure com se li tallava la prestació i se’l fiscalitzava per una prestació que portava anys cobrant i que estava pactada amb el seu assistent social. En canvi, Rodríguez Rato ens pot estafar a tots i no passa res. Aquest senyor, com Iñaki Urdangarin, continuen vivint en l’opulència més absoluta.

Què li va semblar el ple de la pobresa que es va fer al Parlament de Catalunya fa uns dies?

El plantejament de CiU va ser fer una defensa de la seva actuació, que d’altra banda és indefensable. CiU està aplicant la recepta de la gestió neoliberal de la misèria que plantejo en el llibre, traspassant competències i responsabilitats a la filantropia privada, a les entitats, amb un gran risc. Hi ha entitats que treballen molt bé, però n’hi ha que no. Les entitats no estan sotmeses al control democràtic, com ho hauria d’estar l’administració pública. A les entitats no se’ls pot exigir que siguin garants de drets. Les entitats quan arriben al seu límit de prestació ja no poden donar més de sí. L’Estat, en el sentit ample del terme, pot erigir-se com a garant de drets. L’Estat pot dir garantiré una renda mínima i la garantiré fins les últimes conseqüències. Això es pot fer des de la maquinària pública, però no des de les entitats. Amb aquest traspàs a la filantropia privada hi ha una renuncia implícita al discurs dels drets socials. Les prestacions socials no són drets, són coses que et donaran si als filantrops els ve de gust i si et portes bé.

No es va fer cap lectura autocrítica.

CiU va tirar moltes pilotes fora i va donar les culpes a la gestió del tripartit. No seré jo qui defensi la gestió del tripartit en matèria de lluita contra la pobresa, però a hores d’ara no es pot dir que el problema de les beques menjador és culpa de l’herència del tripartit quan el problema de les beques menjador és de gestió i de filosofia. No voler dedicar un pressupost, que no seria tant elevat, a garantir l’alimentació dels infants d'una manera més eficient, és vergonyós. La crítica la faig sobretot des del punt de vista del discurs. Si a mi ja em costa de creure en les causes individuals de l'exclusió en un estat del benestar, amb una situació estructural tan clara, i quan tenim tantes llars vivint-la de manera tan evident, defensar aquesta idea és patètic. La gent ha de poder viure amb certa dignitat amb independència del mercat laboral i dels seus mèrits vitals.

Vostè ha estat molt crític amb el conseller, Francesc Homs, quan va dir que a Catalunya hi ha la mateixa taxa de pobresa que el 2006.

Quan el senyor Homs diu que tenim la mateixa taxa de pobresa que al 2006 és que no ha entès que és la taxa de risc a la pobresa. La taxa de risc a la pobresa es mesura en relació a la mediana de la distribució de rendes de tota la població. Si tots ens empobrim, la taxa baixa. El preocupant, per tant, és que cada cop s’ha de ser més pobre per ser considerat oficialment pobre en aquest país.