Andreu Mayayo: “Vendre que les retallades de CiU han estat obligades és una presa de pèl”

Andreu Mayayo i Artal (Samper de Calanda, Terol, 1959) és catedràtic d’Història Contemporània i vice-degà de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Col·laborador habitual dels mitjans de comunicació, Mayayo és membre del Patronat de la Fundació Periodisme Plural, la fundació que edita el diari Catalunyaplural.cat. Entre els llibres que ha publicat destaquen La Conca de Barberà 1890-1939: de la crisi agrària a la guerra civil (1986), La ruptura catalana. Les eleccions del 15 de juny de 1977 (2002), Recuperació de la memòria històrica o reparació moral de les víctimes (2006) i La veu del PSUC. Josep Solé Barberà (1913-1988) (2007). En aquesta entrevista, el catedràtic diu que amb la nova consulta plantejada pel President Artur Mas no és vol conèixer l’opinió de tots els catalans sobre el procés sobiranista sinó mobilitzar només els partidaris de la independència. Mayayo veu també més probable una reforma de la Constitució que la secessió de Catalunya i critica a Jordi Pujol que actuï com un simple privat després d’haver confessat que ha tingut diners amagats a l’estranger durant uns 30 anys i no ajudi a fer net a Convergència i a Catalunya. Finalment, l’historiador sosté que el proper any es produiran molts canvis en l’escenari polític. Creu que és un bon moment per les forces a l’esquerra del PSOE si saben llegir el que vol el poble: regeneració democràtica i situar les qüestions socials en el primer pla de l’actualitat.

El president Artur Mas ha anunciat recentment que no es farà la consulta que s’havia pactat amb la resta del bloc sobiranista i, ara, planteja una consulta alternativa, una mena de procés participatiu.

El relat del President Artur Mas era claríssim. Fa un any va dir que intentaria fer una consulta i que si no es podia acabaria la legislatura i esperaria a veure què passava a Espanya el 2015. Durant el 2014, s’ha posat molta pressió. El propi President Mas i el nucli dirigent de Convergència han anat extremant les seves posicions, i el propi President Mas s’ha posat amb la tessitura que no es pot aguantar fins el 2016 i que cal votar abans. Mas ha arribat més lluny del que la gent pensava i ara s’ha trobat amb un escenari marcat, no tant sols per la suspensió cautelar del Tribunal Constitucional, sinó pel fet que no hi havia consens intern per desobeir el Tribunal Constitucional. La sortida a tot això podia ser unes eleccions que havien de ser diferents respecte a les anteriors, i la manera de ser diferents és que fossin unes eleccions de candidatura unitària. El President Mas va començar a pressionar l’Oriol Junqueras en aquesta línia el passat mes d’agost. El President Mas segueix un guió molt clar: s’arribarà fins on s’arribarà i arribat a aquest punt –la impossibilitat de fer la consulta-- no hi haurà altra solució que anar cap a una convocatòria electoral diferent. Això no ho pot impedir el Govern central. Aquest és el guió en què estàvem instal·lats tots. Què passa aquí quan es trenca aquesta visió unitària i ERC diu que s’ha de mantenir el pols amb l’Estat i intentar fer la consulta? Doncs, que Mas es treu un conill del barret una cosa que no estava previst en el guió, ni en el seu guió mateix, i és el que jo defineixo com una consulta plebiscitària.

Per què?

Perquè malbarata el concepte de consulta, que és el patrimoni més preuat de tots els que estem a favor del dret a decidir. El President Mas no actua amb clau de país sinó de partit, del partit del President. No el de Convergència i Unió en hores baixes. El President Mas deia que volia organitzar una consulta per saber amb nitidesa què pensen els catalans. Ara, amb el que es planteja, aquest no és l’objectiu. El que s’està fent es mobilitzar a la gent que vol la independència de Catalunya. Això ho pot fer la societat civil, però no un govern. Un govern el que fa és comptar vots, amb unes eleccions o amb unes consultes legals i acordades. Si això ho fa el President Mas és perquè es troba que davant la negativa d’ERC i de les altres forces polítiques, però sobretot d’ERC, a comprar-li una candidatura unitària per anar a unes eleccions plebiscitàries. Davant d’aquest panorama, Mas pot fer dues coses: no fer res, és a dir no convocar eleccions perquè si no hi ha candidatura unitària no té sentit, o fer una mobilització, un succedani de consulta que d’una manera o altra li renta la cara davant de la gent a la que va prometre que posaria unes urnes perquè poguessin votar. El que vol és la mobilització d’uns determinats ciutadans, amb unes finalitats electorals que ja ha marcat i que són que després d’això vindrà la definitiva a través d’un referèndum o unes eleccions.

Quin escenari preveu després d’aquesta consulta plebiscitària?

El President Mas ha intentant traslladar la pressió a ERC. I ha fet una jugada que, des del punt de vista polític, està molt bé. Li està dient a ERC que si fa això és perquè Junqueras li ha dit que no a una candidatura unitària. D’aquesta manera, ha traslladat la pressió a Junqueras. El President Mas ha arribat a un acord amb els dirigents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, i amb els municipis per la independència per recompondre la unitat i anar a unes eleccions plebiscitàries amb una candidatura unitària. D’ara fins el 9 de novembre, el President Mas farà tot el possible per pressionar a ERC perquè accepti una candidatura unitària.

Per mantenir-se ell al poder?

Aquesta és la seva voluntat. Crec que ERC pot cedir o pot contraatacar políticament acceptant fer una candidatura unitària però plantejant, per exemple, que la llista l’encapçali un independent i no Mas.

Si passa això, quina interpretació en fa?

Significaria un fracàs total dels polítics i deixar en mans de la societat civil la direcció de tot aquest procés. Que el President Mas no encapçali la candidatura serà bastant complicat. Algú s’imagina una llista encapçalada per la Carme Forcadell amb el President Mas de número 2? Com acabarà tot això ho sabrem, però el que sí que anem sabent són coses més importants. Aquí durant molt de temps s’havia dit que es faria mans i mànigues perquè la gent, després de la famosa sentència del Tribunal Constitucional, pogués decidir. Intentar dir que ara, a més d’aquesta consulta, s’ha de fer unes eleccions plebiscitàries, ens situa en un marc absolutament estrany en un tema en el qual a ningú se li escapa la importància que té. Igual és hora que es comenci a explicar què es comptarà en aquestes eleccions, escons o vots? Com declararem la independència, amb 68 o amb 95 diputats?

Hi ha una fractura social a Catalunya, més enllà dels polítics, la Catalunya prosobiranista i la unionista?

Crec que de la crisi econòmica ens en sortirem, amb bastants llençols perduts, per exemple, les vacances pagades. De l’encaix Catalunya a Espanya i Europa, també. Però veig més probable una reforma de la Constitució que la secessió de Catalunya. El que és possible és que no ens en sortim amb la cohesió social que a Catalunya estava fonamentada en l’anomenat catalanisme. El catalanisme cimentava la cohesió social de Catalunya, a diferència d’altres indrets, com per exemple el País Basc. Allà ho eres abertzale o eres espanyolista. L’admiració que tenien els bascos pels catalans era que nosaltres teníem el catalanisme, que és una apel·lació a l’autoestima i a la catalanitat, amb la qual s’hi identificava gent que pensa diferent, de dretes d’esquerres, gent independentista o federalista. Això dona un gruix molt important. Al voltant del 80% de la població se sentia còmoda amb aquesta etiqueta, que cohesionava i molt. Aquí les coses importants, la defensa d’un model escolar propi, la llengua, tenien el coixí del 80% de la població, la que es diu i se sent catalanista.

I ara, això, es pot trencar?

El que pot passar és que de tot aquet procés en sortim amb que la vinculació amb la catalanitat o el catalanisme vingui tant sols de la mà dels sectors independentistes. Poden canviar molt les coses, però tots els estudis que s’han fet fins ara i que es publiquen, diuen que la gent que es declara independentista i que votaria a favor de la independència de Catalunya, són el 40 o el 42%. Els independentistes no són el 80% com a vegades sembla. És una part important, segurament la part més important. Però només és una part i aquesta part no pot representar el tot. Aquí la unitat no pot ser només al voltant de la independència de Catalunya. La unitat ha de ser molt més amplia. Si mirem els resultats de les eleccions de 2012, hi havia una unitat molt important al voltant del dret a decidir que de la manera que s’ha gestionat s’ha anat afeblint fins a arribar a un moment en què el dret a decidir només s’identifica amb votar sí o sí a la independència de Catalunya. El que de debò em preocupa és que aquesta identificació de catalanisme amb independentisme exclou a una bona part de la població i ens empobreix perquè ens confronta. Hi ha molta gent que se sent molt catalana i catalanista i que no és independentista. Entrarem en col·lisió.

Dona la sensació que el procés sobiranista està desgastant Convergència. Les enquestes electorals no li donen uns bons resultats.

El procés ha fet esclatar al PSC i crec que farà esclatar Convergència. Per moltes raons. Tenim un President desautoritzat des del 2012. Aquí no ens en recordem però en les eleccions de 2012, Mas va plantejar un plebiscit al poble de Catalunya i va perdre 12 escons. Mas ja no hauria de ser el President de la Generalitat. Un dels fundadors de Convergència i pare de la pàtria [Jordi Pujol] creu cal protegir abans els interessos privats i familiars que no pas els interessos generals i comuns, amb la repercussió que això té en la pròpia Convergència i en el conjunt del catalanisme, de la societat i dels valors. Fins fa quatre dies era secretari general d’aquest partit algú [Oriol Pujol] que ha plegat per les seves presumptes implicacions en accions delictives. És un partit que té la seu embargada pel cas Palau. Convergència no escull el seus dirigents com els ha d’escollir i com marquen els seus estatuts. És un partit que decideix de cop i volta que es transforma en independentista i de centra-esquerra. Tot és possible, però si a la gent se li parla d’independentisme i centre-esquerra, pensa en ERC. És un partit que decideix, per exemple, el candidat a l’alcaldia de Barcelona sense fer primàries. La resta de forces, almenys, intenten fer alguns processos participatius, si més no interns. Convergència ha fet una transformació en un moment molt delicat i complicat i crec que la seva relació amb Unió encara es complicarà més.

Preveu una separació entre Convergència i Unió?

Si Convergència accepta anar amb una candidatura unitària i el primer punt és la declaració unilateral d’independència, Unió no ho acceptarà. Sembla que aquesta podria ser la línia vermella que Unió li posi a Convergència. És possible que Unió o una altra cosa vagi a ocupar un espai dins del catalanisme que digui que s’han de fer moltes coses però no una declaració unilateral d’independència. Es pot produir un canvi de parella per part de Convergència, és a dir que deixi a Unió i se’n vagi amb ERC? És possible, però sí d’aquí en surt una candidatura unitària per anar a unes eleccions plebiscitàries, el President haurà d’explicar molt bé per què ho fa. L’objectiu és que si treuen majoria absoluta, l’endemà faran una declaració unilateral d’independència o començarà un procés de negociació amb l’Estat per aconseguir la independència? La gent identifica aquest procés amb una pel·lícula, que té un final, i la gent espera un final feliç. Però la ciutadania no es dona compte que això no és una pel·lícula sinó una sèrie. Cada temporada surten nous personatges i noves trames. Portem 300 anys amb això. No s’acabarà fent unes eleccions en què hi ha una candidatura unitària que guanya aquestes eleccions i que proclama la independència o va a intentar negociar-la amb l’Estat. Les coses dissortadament no van així. Simplement el que passarà és que és un escenari collonut per aconseguir la trampa més punyent per la qual la gent d’esquerres acabi votant a la dreta. Aquí no hi ha altra discussió que la independència del país, la llibertat plena. No es tracten les qüestions socials. Això, diuen, ho farem després. La meva percepció és que l’objectiu de tot aquest enrenou és el de convocar unes eleccions i que el President Mas pugui tenir la sensació que guanya unes eleccions i que això li permeti continuar amb el seu combat amb l’Estat i mentre anar governant a veure què passa. No hi ha res més.

Sembla que, amb aquest tema sobre la taula, ja ningú es recordi de les retallades que s’han fet.

Vendre que les retallades el Govern de Convergència les ha fet de manera obligada és una presa de pel a la ciutadania i al sentit comú. Les retallades no ens les imposa ningú, sinó que és el govern de Convergència l’any 2011 qui va llançadíssim i fins i tot alliçona al govern del PSOE i de Mariano Rajoy per prosseguir amb això. Dir ara que amb la independència tindrem més recursos és riure’s de la gent. Puc entendre que la gent tingui molts sentiments, moltes emocions, que li agradaria que el seu país no sé que fos, però anem a parlar seriosament de que aquest país no pel fet que s’ha decidit que pugui ser independent serà millor, ni tindrà més diners ni més recursos.

Què creu que ha originat aquest auge de l’independentisme que hi ha hagut els darrers anys?

El que és cert és que si estem en aquest atzucac és perquè es va trencar una regla no escrita, que era l’esperit constitucional i estatutari sobre la qual es basava tot. Amb la darrera reforma de l’Estatut es va fer una proposta, es va arribar a un acord al Congrés dels Diputats i després l’acord va ser ratificat amb un referèndum vinculant. Calia que el poble tingués l’última paraula. Però l’any 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional, això es va trencar. El Tribunal Constitucional si tenia que intervenir ho tenia que haver fet abans perquè no es podia trencar una cosa bàsica i que era que al final el poble de Catalunya decidia sobre el pacte que s’havia acordat amb Madrid. Això és importantíssim per entendre que quan estem discutint sobre els conceptes de sobirania, l’Estatut no és una cessió gratuïta de l’Estat vers Catalunya. És un moment de pacte, de reconeixement de sobirania envers l’altra part, en aquest cas Catalunya. I, per tant, quan els catalans estem votant, estem exercint el nostre dret a l’autodeterminació, el nostre dret a la sobirania. Això, amb la sentència del 2010, es trenca, i ens violenta a tots i es planteja com cal refer-ho.

Davant d’aquesta situació que s’havia de refer hi havia moltes sortides, però bàsicament dues: Una, tornar a començar i refer aquest procés amb un altre escenari de correlacions de forces i veure de quina manera es podia deixar clar que després d’arribar a un pacte i de que l’Estatut fos ratificat pel poble ningú pogués intervenir, ni tant sols el Tribunal Constitucional. El Tribunal Constitucional podria intervenir abans, amb el que s’anomena recursos previs. I la segona sortida, en la qual s’hi ha embarcat una sèrie de gent, era anar cap a la via de la secessió. Convergència, que fins aleshores havia estat per la reforma estatutària pren una decisió, si més no el seu nucli dirigent, d’anar encaminant-se amb una rapidesa brutal cap a posicions independentistes. Aquest és el gran canvi que hi ha hagut en el panorama polític català perquè tots els altres, més o menys, s’han quedat en el lloc on estaven. Però Convergència no i el que ha fet ha sigut accelerar. Això què ha provocat? Doncs, que si s’agafen les dades de 2010 i 2014, la gent que diu que es sent independentista o que votaria per la independència ha passat del 20 al 40%, seguint aquesta evolució de Convergència. És normal que això hagi passat donat el moment de febrada i que el partit central de Catalunya hagi fet aquet gir.

Però si es fessin unes eleccions al Parlament sembla que guanyaria ERC.

Sí, però ara em refereixo als independentistes, no estic dient qui liderarà aquest procés. La gent que ara està a favor de la independència són sobretot militants o votants de Convergència que abans difícilment s’haguessin sentit còmodes amb aquesta etiqueta i ara pengen l’estelada al balcó. Aquest és el canvi sociològic que s’ha produït, que un partit polític, legítimament, almenys de portes enfora, ha pres una decisió d’anar a ocupar aquest espai independentista. Tot això, a més, el que ha provocat és accelerar tot un procés per identificar l’Estat espanyol amb el Govern del PP, un govern que es tanca a acceptar qualsevol reforma constitucional o qualsevol proposta alternativa. La idea és que davant l’immobilisme de l’Estat no hi ha altra sortida que declarar la independència de Catalunya o fer tots els processos que es plantegen. Crec que aquest és un error que no podem cometre els catalans i ni tant sols Convergència. L’error és confondre al conjunt d’Espanya amb l’Estat i l’Estat espanyol amb el Govern del PP. Tot apunta que, a final de 2015, aquesta majoria absoluta del PP no hi serà. I tot apunta, fins i tot ho diu gent del PP, que ens estem encaminant cap a reformes constitucionals.

Però realment vostè creu que hi pot haver un consens per reformar la Constitució, amb una relació tan tensa com la que hi ha actualment entre els governs català i espanyol?

Pot sortir una nova majoria sense que s’exclogui ningú que arribi a la conclusió que cal tornar a refer la Constitució. I quan entrem en aquesta dinàmica entrarem en un procés molt diferent. I per buscar una solució a la qüestió catalana s’haurà de fer una reforma constitucional que si més no pugui ser votada majoritàriament a Catalunya. I per poder ser votada majoritàriament a Catalunya no cal dir que les coses hauran de quedar bastant clares respecte a la identitat nacional de Catalunya, respecte a la competència exclusiva en el model escolar, respecte al finançament... I, fins i tot, respecte a la possibilitat que els catalans puguin tenir en un moment determinat, mitjançant un referèndum, la possibilitat de secessió de l’Estat.

Expliqui com s’hauria de fer per incloure a la Constitució la possibilitat que Catalunya pogués demanar la secessió?

Perquè no s’estigués cada dos per tres amb aquesta història s’haurien de definir molt bé les regles del joc i de majories. Es podria dir, per exemple, que es reconeix la possibilitat de la secessió de mutu acord i dins de la Unió Europea però que la petició per convocar el referèndum l’haurien de fer com a mínim dos terços del Parlament de Catalunya i, com a mínim, en aquest caldria que hi participés el 50% de la població i votés a favor un 60%. Si s’arribés a fer, el que em sembla evident és que hi hauria d’haver unes majories àmplies. Estem davant d’un tema prou seriós. No sé fins on arribarà la reforma constitucional però també crec que caldrà que aquesta reforma constitucional sigui votada àmpliament a Catalunya perquè si no es votada àmpliament a Catalunya tindrem un altre problema. Cal que tothom tingui clar que l’Estatut és un pacte entre els catalans i l’Estat i que és quan s’exerceix la sobirania. I per resoldre aquest problema no queda altre camí que una reforma constitucional.

Anem avançant. Quina valoració fa de la confessió de Jordi Pujol del passat estiu?

La confessió de Pujol i després la reacció que va tenir al Parlament, desafiant i renyant els diputats, i després l’actitud de no col·laborar amb l’Administració de justícia i amb l’Agència Tributària ha provocat una gran commoció. Que Jordi Pujol s’hagi situat en aquesta esfera privada de defensar els interessos privats o familiars enlloc dels interessos generals és el que ha provocat aquesta commoció terrible. En l’àmbit penal és lícit mentir per defensar-se, però en l’àmbit polític, no. Per molts, Pujol era un referent polític, però també pels seus adversaris era una persona que havia participat en la consolidació de la democràcia i del autogovern a Catalunya. Havia contribuït al benestar col·lectiu. Ara, amb la confessió del President, molts es senten estafats, enganyats, no tant sols perquè durant 30 anys hagi amagat totes aquestes coses, sinó perquè en aquests moments Pujol no fa net. No ajuda al país ni al seu partit a fer net i actua com un simple privat. He parlat amb molta gent propera a Jordi Pujol que continua estan commocionada. Crec que el President Pujol hauria d’entendre el greu problema que representa la corrupció. I parlo no solament de la corrupció privada o familiar, sinó de la corrupció política en el sistema de partits.

Aquesta és una de les grans qüestions a resoldre en l’àmbit polític, oi?

Les sensibilitats han canviat molt i les coses s’han de fer d’una altra manera. En el cas de Pujol, hi ha d’haver un penediment i dir que aquesta manera de fer política, la manera de finançar els partits i d’aprofitar-se dels càrrecs públics no es pot repetir. S’ha de canviar. No aprofitar l’avinentesa, no tant sols per fer net a casa sinó al país, és el pitjor que ens pot passar. No a Jordi Pujol, sinó com a país. Hi ha elements de referència que no poden trontollar, perquè la desconfiança respecte tothom que es dedica a la qüestió pública i al bé comú és letal. El President Pujol no es dona compte d’això i només li preocupa la qüestió familiar. Però no es dona compte que la seva estafa va més enllà de l’estafa d’un president del Govern que ha estat 23 anys. És l’estafa d’un dels pares fundadors del autogovern de Catalunya.

Com veu la situació de les esquerres a Catalunya?

Les esquerres a Catalunya s’han de refundar, refer amb principis molt clars o idees força. El primer i fonamental és dir que s’ha de guanyar el combat, i parlo a nivell europeu, contra les polítiques d’austeritat. Lluitar contra això ha de ser la prioritat de les esquerres perquè sinó ens desballesten l’estat del benestar i es deixa sense futur als nostres joves. Aquest ha de ser el tema central, aquí, a Grècia, França o Alemanya, contra aquest tipus de polítiques.

És evident que la lluita contra les retallades en camps com la sanitat o l’educació han de ser la prioritat, però més enllà d’això, què ha de fer l’esquerra?

Un segon punt important és que aquesta posició de radicalitat en defensa de la democràcia s’ha d’expressar en tots els àmbits de la conversa pública. A Europa el que funciona i molt és el dret a decidir, a través de referèndums, sobre la remunicipalització de l’aigua. Aquest és un combat que es va guanyar a París, Berlín i a altres ciutats europees. S’han adonat que el procés de privatització que hi ha hagut, els que han sortit perdent són els ciutadans i aquestes administracions han vist molt clar en quines coses no hi pot haver un afany de lucre i que han de ser béns garantits per tota la població. S’ha de tornar a l’espai públic totes aquelles coses que ens posem d’acord que són bàsiques per la ciutadania europea i sobre les quals la ciutadania ha de decidir. Aquí a casa nostra hauríem de poder decidir sobre qüestions com Eurovegas i Barcelona World. Del que es tracta és de poder decidir el nostre model de país.

Creu que les esquerres han de defensar el dret a decidir en el cas de Catalunya?

Per descomptat. Tanmateix, convé aclarir que no ens sortirem sense construir amplies majories a Catalunya, sense l’acord amb la resta d’Espanya i sense la complicitat de la Unió Europea. La diferència respecte al que hem tingut quina és? Que Convergència ha agafat la bandera de la independència de Catalunya perquè va fracassar estrepitosament en les seves polítiques de retallades socials de 2010 a 2012. I l’única manera d’escapolir-se d’un fracàs anunciat va ser agafar la bandera independentista com una fugida endavant. I a sobre en el full de ruta que ens ha assenyalat no està garantint als ciutadans de Catalunya que puguin exercir aquest dret a decidir amb garanties democràtiques. El President Mas ja sabia fa dos anys que seria molt difícil tirar endavant una consulta sense l’acord de l’Estat. Per què hem d’apostar? Per una política de confrontació o per una política que ens permeti aconseguir àmplies majories a Catalunya i de consens amb l’Estat espanyol per aconseguir el que volem. A Espanya hi ha molta altra gent, a banda del PP, que creu que es pot avançar de maneres diferents. El pitjor que ha fet Convergència durant aquets dos anys ha estat dir que Espanya no pot canviar i que sempre serà la mateixa. Si nosaltres hem canviat, ells també poden canviar. No podem negar la possibilitat de canvi a la resta d’espanyols. Tot el que arriba a través dels sondejos és que tres de cada quatre espanyols volen la reforma de la Constitució, i un 40% dels espanyols creuen que Catalunya ha decidir el seu futur. El problema és que a Catalunya hi ha un govern que no escolta els espanyols. S’ha de fer tot el possible perquè aquest govern desaparegui i en vingui un altre que escolti els espanyols. Les coses poden canviar tant aquí com allà i estic convençut que al 2015 serà un any de molt canvi.

Parla dels moviments socials i noves plataformes com Guanyem, Podemos que estan sorgint fruit del desencís polític?

La meva tesi és el que se’n diu la onada esquerra de Mundaka, entre Bermeo i Leiketio. Els surfistes ho coneixen. Les onades van normalment per la dreta, però aquell és un dels pocs llocs que van per l’esquerra. Son 400 metres. Ara, mentre, estem surfejant, valdria la pena mirar cap a enrere perquè està creixent una onada brutalment forta que pot desembossar totes aquestes coses, a Espanya i a Catalunya. Estic parlant de que el tema reivindicació democràtica i social és tan fort a la societat espanyola i catalana que se’n pot emportar per davant a tota aquella gent que és part del problema i no la solució. Aquí hi ha d’haver altres interlocutors, altra gent que digui que això s’ha de solucionar i ho faci.

Tot això que descriu, té sigles concretes?

A les passades eleccions europees de maig es van dir coses molt importants. El bipartidisme va baixar del 50%, però també es va dir que a Espanya no troben el seu lloc les formacions populistes de dretes, mentre que a Europa, sí. En canvi, hi ha una majoria d’esquerres. Apareixen noves forces amb molta empenta formades en quatre dies. Però sobretot el que es veu és que hi ha una determinada gent que ha entès que per acabar amb el sistema s’ha de participar. És a dir que per canviar el sistema no val quedar-se a casa sinó que cal anar a votar. Les europees passades ens van dir a crits que molta gent està demanant regeneració democràtica i col·locar les qüestions socials en primer pla. Això el que vol dir que de cara a les municipals i a les generals del proper any, tothom s’haurà d’espavilar molt per intentar canalitzar aquesta onada que creix. Poden sortir noves plataformes, es poden fer coalicions electorals... Si s’ensuma bé el que està passant, pot ser un bon moment per un conjunt de forces a l’esquerra del PSOE a Espanya. I també a Catalunya.