La prohibició del 'burkini' xoca amb la crítica feminista

Almenys tres parcs aquàtics de Girona no permeten l'ús de l'anomenat 'burkini' o vestit de bany integral per “motius de seguretat” en instal·lacions on les usuàries es llisquen a gran velocitat, també anomenades atraccions de Body Slide. Els cartells que assenyalen la prohibició d'aquesta peça, dels quals ha informat El Periódico aquesta setmana, se sumen a la polèmica dels últims dies sobre l'ús del vestit de bany de cos sencer tant en aquests parcs com a les platges o piscines.

La controvèrsia ha reobert el debat sobre si l'ús d'aquesta peça de roba representa un símptoma de l'opressió de la dona musulmana o d'un exercici de llibertat individual i dret al propi cos. En aquest sentit, les aportacions del feminisme amb perspectiva musulmana trenquen amb els arguments estàndards i qüestionen tant l'ús del terme ‘burkini’ com la legitimitat de les prohibicions en honor de la seguretat als parcs.

Julià López-Arenas, director de Water World, un d'aquests parcs, explica que en absolut es tracta d'un “veto” sinó que, simplement, i per motius de seguretat, es prohibeixen les peces que no estiguin completament arrapades al cos: “Hem tingut molts més casos de persones que volien tirar-se pels tobogans amb peces folgades, com a samarretes de cotó”, recorda.

Un nom controvertit

Briggite Vasallo, periodista i integrant del grup Red Musulmanas, un col·lectiu de dones que treballen per la difusió del feminisme islàmic, considera que el terme ‘burkini’ és tendenciós, doncs “fa una correlació mental fàcil i bastant estrafolària entre un vestit de bany, un burka i els talibans”. Visió que comparteix Hallar Abderrahaman, treballadora social i activista, que recorda que l'anomenat ‘burkini’ és un “simple vestit de bany [...] que no és utilitzat només per les dones musulmanes”. En el cas particular del vestit de bany integral, Abderrahaman explica que es tracta d'una tela pegada al cos que no genera cap problema de seguretat: “Utilitzo la mateixa marca que Mireia Belmonte”, explica.

Ambdues activistes qualifiquen el recel cap a aquesta peça com un clar cas d'islamofòbia de gènere. Abderrahaman entén que es tracta d'un acte “d'hipocresia, de racisme, d'odi i d'islamofòbia”, d'una sèrie de mesures que propicien comportaments col·lectius que “van en contra de la visibilitat de la dona musulmana a Europa”. Vasallo argumenta que la violència que pateixen les dones musulmanes a Europa és racista i masclista simultàniament.

Cobrir el cos: una decisió individual

Les activistes critiquen que l'ús del vel, integral o no, s'entengui en moltes ocasions com una conseqüència de l'opressió que els homes musulmans exerceixen sobre aquestes dones: “No puc parlar en nom de totes, però jo crec que igual que hi ha gent que té pudor en ensenyar una part del seu cos, tinc dret al fet que no se'm qüestioni per tapar el meu. Es tracta d'una elecció pròpia i, sinó, que preguntin a les monges”, explica Abderrahaman. La treballadora social considera que la seva referència no és l'home i, per tant, el fet que ell no vagi cobert no implica que ella no pugui prendre la decisió oposada: “Donen per fet que la meva llibertat és que vagi nua”, afegeix.

Abderrahaman, que resideix des de fa poc a Barcelona i és activa a les xarxes socials, explica que s'ha trobat amb tot tipus d'arguments que qüestionen l'ús del vel o el banyador integral com, per exemple, que no és segur tapar-se excessivament a les platges perquè sota de la roba podria amagar-se algun tipus d'arma. Vasallo recorda, en aquest sentit: “Que les terroristes es dediquen a banyar-se a les platges vestides amb licra és un argument digne de Monthy Pyton que solament cala en una societat molt ignorant o molt racista”.

La periodista utilitza el concepte ‘purplewashing’ per referir-se a les opinions que, exercint-se des d'una òptica presumptament feminista, critiquen que les dones musulmanes decideixin cobrir el seu cos de manera integral, argumentant que es tracta d'una pràctica masclista: “Solament es tornen 'feministes' quan es tracta de llevar-los drets bàsics a les musulmanes”, critica. Vasallo considera que “hem de deixar de preguntar-nos hipòcritament si són víctimes del dany que li fan uns altres i adonar-nos d'una vegada que les agressores som nosaltres”.

Vestir a contracorrent com a acte de reivindicació

La visió d'aquestes dues activistes entén l'ús del vel com un acte de rebel·lia i reivindicació: “El cos més molest és el cos de les dones que decideixen vestir a contra corrent”, argumenta Vasallo: “No és que les musulmanes siguin submisses: és que són el bastant rebels com per reptar amb els seus cossos a l'Estat racista”, conclou.

Abderrahaman lamenta no sentir-se recolzada per part del feminisme blanc, amb el qual, creu, haurien d'“anar de la mà”. En aquest sentit, Vasallo considera que el feminisme blanc “és un feminisme obsessionat amb el gènere que no ha parat atenció als altres eixos d'opressió i que acaba dibuixant un món on les dones solament som blanques i les persones racializadas són totes homes”, de manera que “li costa acceptar que existeixen altres feminismes perquè és racista, així de simple i així de dramàtic”, assegura. Això explica, per a Vasallo, que les prohibicions de portar vel no s'hagin viscut com un atac a la llibertat de la dona: “Perquè per al feminisme blanc, les musulmanes no són dones. Les blanques som els 'machirulos' de la raça. I és molt greu que les feministes no ens adonem d'això”, es lamenta.