Inde-què?

“Com dius, Artur? Inde-què?” A un mes d’unes eleccions transcendentals a Euskadi i Galícia i amb un descomunal desgast polític a l'esquena per la seva atropellada política de retallades, Mariano Rajoy amb prou feines farà gaire més que moure una cella i esbossar un rictus en la seva electritzant cita d'aquesta setmana amb el president de la Generalitat. De fet, això és el que sol fer generalment l’impertèrrit cap del Govern espanyol davant els grans dilemes.

Ara per ara, l'únic que uneix els dos polítics és l'enorme papereta que tenen al davant en els seus respectius escenaris. No obstant això, tots dos han teixit sobre un vincle tan exigu una fructífera aliança d'interessos que els ha permès capejar els sobresalts d'aquesta legislatura d'infart, monitoritzada al minut a través de la delirant gràfica de la prima de risc.

Però la legislatura ha fet un gir inesperat després del brusc gir independentista de la política catalana. De fet, està virtualment morta a Catalunya, llevat que els cervells de la Moncloa trobin en les pròximes hores la clau per satisfer el president de la Generalitat en la seva reclamació d'un nou estatut fiscal i contenir d'aquesta manera la marea secessionista. Tal com estan les coses, sona gairebé de broma.

A hores d'ara de la pel.ícula, un cop legitimada i assumida la reivindicació independentista del carrer, es podria dir que no hi ha marxa enrere. El somni popular està en marxa i la política l'ha fet seu. El mateix Mas sembla haver volat els ponts en la seva fugida cap endavant, secundat pel seu partit i aclamat pels seus competidors polítics, davant l'estupor i desconcert de l'establishment polític i econòmic de Madrid.

Ai, Madrid! El pitjor no és que de vegades no entengui o faci veure que entén les coses que passen al nord de l'Ebre; el pitjor és quan entén perfectament el que succeeix i pensa la seva resposta en secret. Ves per on, Catalunya clama per la independència mentre implora al Govern central de l'Estat un rescat de més de 5.000 milions per poder arribar a final d'any, sense que ningú hagi dit encara quan arribarà. El fantasma dels homes de negre del ministre Montoro agafa ara tota la seva càrrega domèstica.

L'absència del Govern i la solitària presència d'un observador del màxim rang de la Zarzuela en la ja històrica compareixença del president a Madrid, el passat dia 13, il.

lustra l'envergadura de l'envit i la crucial transcendència de la resposta. Una setmana després del tsunami de Barcelona, el silenci de Rajoy és un estrèpit seguit amb una barreja de pànic i resignació per propis i estranys.

A l'exterior, creditors i geoestrategs d'ambdós costats de l'Atlàntic segueixen amb expectació la nova fase de l’abrupte final de la “festa” a Espanya, anunciat pels ferotges analistes de The Economist en el ja llunyà novembre del 2008.

Cap al desconegut

Efectivament, Catalunya sembla apuntar-se de manera inexorable cap a l'escenari irreconeixible d'una declaració unilateral d'independència en la pròxima legislatura, que arrencarà molt probablement a la primavera del 2013 amb la convocatòria d'eleccions anticipades. L'orientació i el caràcter plebiscitari de la virtual convocatòria no admet gaires dubtes: el president ja amenaça un simulacre d'Agència Tributària pròpia a partir de la xarxa de les diputacions provincials –qui ho hauria dit!–. I sembla decidit a llançar-se a un referèndum a través de la llei de consultes aprovada pel Parlament al març.

El tot o res ha pres definitivament el relleu de la política del peix al cove practicada pel pujolisme i s'ha instal.

lat en l'espai central de la política catalana, en altre temps habitat pel pactisme i la moderació. Va ser gràcies a això que va ser possible en el seu moment el consens que va facilitar la transició democràtica basada en la ruptura pacífica amb la dictadura.

És clar que d'ara endavant s’haurà de recórrer a altres valors per assolir un nou pacte de futur en els termes que determinin la voluntat popular, el sentit comú i el compromís europeu. De moment, només sabem que “tot és possible”, segons la rotunda i extremament difusa afirmació del president de la Generalitat.

Res és perquè sí. L’agosarat gran salt donat per Artur Mas en acatar públicament el mandat de la gegantina manifestació de la Diada, ratificat sense embuts i en castellà en la seva cita davant els mitjans a Madrid, pretén convertir CiU en la força hegemònica d'una virtual nova cambra escorada cap al secessionisme. En aquest escenari, el PSC podria quedar pràcticament esborrat del mapa en veure’s atacat de ple en la seva doble ànima (catalanista i espanyolista) en una de les majors crisis existencials de la seva història.

La fulminant rèplica d'Alfredo Pérez Rubalcaba al pols llançat per Artur Mas no deixa cap dubte sobre la ferma posició del PSOE davant el gir independentista de la Generalitat, no sense corresponsabilitzar-ne la política recentralitzadora i anticatalanista del PP. Desafiat en les últimes setmanes per la insubmissió de sectors de l'ala catalanista del partit, el dirigent socialista Pere Navarro s'esforça a enarborar la bandera federalista davant la indiferència general i la deserció dels seus valedors, dins i fora de Catalunya.

Euskaldunització?

D'aquesta manera, la divisió clàssica entre dreta i esquerra, conservadors i progressistes, ja molt afeblida per la banalització de la política i la globalització, deixaria pas a un nou hemicicle poblat des d'ara per secessionistes i unionistes, o independentistes i constitucionalistes, en una certa euskaldunització de l'escenari polític de Catalunya, on fins ara sempre s'havien marcat distàncies amb el model basc.

De fet, Mas no ha vacil.lat a posar-se al capdavant de la manifestació de la Diada no només per les seves dimensions, la contundència del seu missatge i el interclassisme dels seus participants, sinó influït també per l'espectre del PNB amenaçat en el seu propi terreny pel abertzalisme radical (Bildu). Les eleccions basques de l'21-O seran un test important també a Catalunya, on l'erupció independentista ha revifat amb tota cruesa les tensions secessionistes dels dos grans motors industrials de l'Estat espanyol. Ni més ni menys.

En aquestes condicions, la recurrent autoprofecia del “xoc de trens”, esmentada fins a la sacietat des de la sala de màquines de CiU i de la Generalitat, pilotada pel totpoderós Francesc Homs, portaveu del Govern i secretari de Presidència, es faria realitat en tota la seva dimensió política i la seva inevitable deriva emocional. Que no és poca.

Però a CiU és l'hora de les idees fortes i els objectius ambiciosos i ferms. Homs és a Mas el que Henri Guaino era a Nicolas Sarkozy, salvant les distàncies i sense prejutjar cap desenllaç o destinació. L'influent secretari-portaveu és, al costat de Germà Gordó, secretari general del Govern, el gran cervell gris del viratge de CDC cap al sobiranisme que va encastellar Artur Mas al poder el 2010.

Sota la direcció d'Oriol Pujol com a secretari general del partit, tots dos nodreixen el 'pinyol' de CDC, sector que propugna acabar amb la pedagogia de la convivència en el si de l'Estat espanyol i adoptar l'unilateralisme com a via d'acció cap a la segregació.

Del pragmatisme al messianisme

L'evolució d'Artur Mas des del nacionalisme pragmàtic heretat de Jordi Pujol cap a un messianisme patriòtic ha estat admesa i descrita implícitament pel mateix interessat en definir-se recentment com una síntesi entre Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), i Francesc Macià, mític primer president de la Generalitat en la tràgica Segona República.

El to i la prosa del president de la Generalitat, que en els seus discursos més solemnes ha passat del vocabulari i les metàfores de vocació marinera cap a una èpica de ressonància militar, semblen avalar aquesta amalgama entre el temperat dirigent de la Lliga Regionalista i l'heroi llegendari de la rocambolesca operació armada de Prats de Molló (1926) per proclamar manu militari la independència de Catalunya enfront de la dictadura de Primo de Rivera.

La insòlita reacció del president en reconèixer i assumir el “mandat del carrer” expressat en la Diada xoca amb el sistemàtic rebuig, quan no la desqualificació, de les exigències de les manifestacions massives contra les retallades socials que se succeeixen a Catalunya.

Des de la primavera del 2011 fins avui, el descontentament popular reflectit al carrer no ha servit per moure ni un pèl l'agenda del Govern, que en el seu dia va gosar presentar-se sota la presumptuosa etiqueta del “Govern dels millors”, amb el indissimulat afegit de business friendly.

A mesura que s'ha anat agreugant la crisi social a Catalunya, el Govern ha sabut traslladar eficaçment a l'opinió pública la imatge que, amb un sistema fiscal propi, la crisi no seria tal, i que l'origen d'aquesta crisi no és altra cosa que l’“espoli” sistemàtic de l'Estat, comptabilitzat en més de 16.000 milions d'euros anuals i un dèficit fiscal crònic del 8% del PIB.

El pes d'aquesta equació sobre un país castigat per la frustració de l'Estatut i la virulència de la crisi sobre el teixit productiu i la vida quotidiana de les famílies ha estat determinant en la cristal.lització del sentiment secessionista. Si a això s’afegeix els efectes de la reiterada descripció d'Espanya sota la imatge d'un Estat injust, ineficaç i insolvent, devastat per la corrupció i el clientelisme, no defensar avui la independència seria simplement cosa d’“imbècils”.

La “batalla ideològica”

Catalunya, en efecte, portaria 500 anys “fent l'imbècil” i hauria arribat l'hora de dir prou. Així va ser resumit en l'acte institucional de presentació de la Diada per la periodista Mònica Terribas, sota la direcció de la qual TV3 ha assolit la major presència i influència com a principal instrument de formació de l'opinió pública catalana. L'autoria de la cita correspon, però, a Joan Sales, autor del clàssic Incerta glòria, el centenari de naixement del qual se celebra aquest any.

La pluja d'idees i conceptes no ha fet més que començar. L'exconseller Joan Huguet (ERC) no ha vacil.lat a fer una crida pública per “acabar de guanyar la batalla ideològica”. L'exdirigent republicà denuncia que “predominen en massa tribunes d'opinió gent que està ancorada en el passat” i anima els “consumidors” a utilitzar l'eina de l'audiència per “fer que saltin un grup de taps que impedeixen l'accés d'intel.lectuals emergents que corresponen més als vents de canvi que el país i el món necessiti”.

Casualitat o no, TV3 ha decidit prescindir en el seu magazín informatiu dels matins d'un grup de veterans contertulians entre els quals hi ha periodistes de llarga trajectòria com ara Antonio Franco, Lluís Bassets, Joan Tapia, Lluís Foix, Rafael Jorba i Francesc Valls, així com l'exregidora i exdiputada del PSUC Eulàlia Vintró i el filòsof Josep Maria Terricabras, entre d'altres. Televisió de Catalunya, igual que la resta de mitjans de la Corporació, estrena temporada amb el nou entramat institucional pactat en el seu moment per CiU amb el PP en la nova llei aprovada pel Parlament.

Agenda nacional i agenda social

El cert és que l'agenda nacional sembla haver desplaçat definitivament l'agenda social en l'escenari polític de Catalunya, un fet que inqüestionablement serveix els interessos electorals de CiU i consuma la seva progressiva mutació des del nacionalisme al sobiranisme i la seva plasmació final en la causa secessionista.

La idea que el Govern de la Generalitat i la coalició en el poder s'han vist sorpresos i desbordats pel clam independentista de l’11-S no concorda del tot amb el malbaratament de mitjans i la litúrgia institucional perfectament organitzada al Parlament al final de la gran marxa ciutadana. La mateixa presidenta Núria de Gispert, una històrica d'UDC que freqüenta les patinades amb les seves declaracions públiques, va oficiar amb visible devoció el reconeixement formal de la nova legitimitat nascuda al carrer, així com el caràcter vinculant de la seva reivindicació.

D'aquesta manera, la representació popular del Parlament ha estat laminada de facto pel nou poder de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l'Associació de Municipis per la Independència, que integra més de mig miler d'ajuntaments. Es tracta de dues plataformes de base alimentades des de la Catalunya profunda pels actors polítics i culturals afins a ERC i CiU, que rivalitzen amb l'emergent CUP (Candidatures d'Unitat Popular) en la causa catalanista. Òmnium Cultural actua a manera de gran carpa o “punt de trobada de la societat civil” en el seu camí cap a la plenitud nacional, colze a colze amb la Generalitat.

Només tres anys després de la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya que va encastellar el petit ajuntament d'Arenys de Munt i va obrir les comportes de les consultes municipals, el moviment ha devorat als seus mentors no declarats i ha enterrat el pujolisme en un massiu i festiu funeral de cos present sota un impressionant desplegament de banderes estelades. L'històric fundador de CDC no ha dubtat a encapçalar el seguici, decebut pel curs de les coses des de començament del nou segle.

L'explosió secessionista en la fase més crua de la Gran Recessió, aclamada però pels mitjans de referència amb la litúrgia i complicitat de les grans gestes esportives dels colors locals, obre grans reptes i incògnites en els pròxims temps. Passada l'eufòria de la gran catarsi col.lectiva i un cop editats els vídeos de l'esdeveniment per animar els esperits i les vendes, el rellotge ha tornat a marcar les hores del difícil dia a dia.