Defensa de la Llibreria Sant Jordi

Passejar pel centre de Barcelona un divendres a la tarda és una activitat de risc. Els habitants de la ciutat mai hem après a caminar pels nostres carrers, però ara, amb la perpètua presència dels turistes, tot és encara més complicat i no n'hi ha prou amb intentar ser Leo Messi amb vertiginosos eslàloms que trenquin la lentitud dels visitants, meravellats amb nostre patrimoni arquitectònic i la repetició de botigues que a les rodalies de la plaça de Sant Jaume cobren una preocupant monocromia perquè totes i cadascuna d'elles semblen ignorar els ciutadans per bolcar-se en els diners suposadament fàcil dels que estan de pas.

Creuo el centre de poder de la capital catalana, observo el crepuscle de les sis de la tarda i penso en que el carrer Ferran que trepitgen els meus peus és un estrany cas de transformació urbana. En 1823 va rebre l'herència del carrer de l'Argenteria i va passar a ser una artèria comercial de primera magnitud. El 1910, després de moltes alteracions prèvies, va perdre el setè de les seves plaques i va deixar d'homenatjar a un Rei odiat per gairebé tothom. Ara el seu vincle de connexió entre la Rambla i els palaus que simbolitzen l'autoritat no s'ha ressentit, però sí el seu entramat de negocis, sempre més diversificat dins d'un ordre absurd basat en quincalla, menjar amb preus infladíssims i cadenes sempre més presents en el paisatge del nucli antic.

Aquest fenomen guanyarà la partida de manera definitiva a partir de 2015, quan per a molts locals arribi l'hora de baixar la persiana pel descarnat de la llei d'arrendaments urbans que els obligarà a negociar el lloguer a preus de mercat. De res servirà a les afectades ser emblemàtiques per antiguitat i tradició, qui pagui més guanyarà el partit i Barcelona perdrà un reguitzell de rètols comercials que formen part de l'essència de la Ciutat Comtal, lliurada a una espiral que anul·la els seus dons per a convertir-la en una més en el gran grup del pensament i el consumisme únic que predomina en el segle XXI, entestat a deixar del passat escasses plaques que ho recordin al costat de les portes d'entrada. A vegades ni això.

Entro a la Llibreria Sant Jordi perquè dues de les ànimes que li donen vida m'expliquen la seva situació. Em trobo en un lloc que existeix des de 1880 i que es dedica als llibres des de 1983. Els dos Josep Morales, pare i fill, em reben amb els braços oberts i amb ganes de parlar. Per la meva part començo amb una sèrie de preguntes més que lògiques que em permeten enquadrar amb garanties la tragèdia. Sí, tot sembla indicar que si les coses segueixen així tancaran el 31 de desembre, encara que això no pot saber-se per diversos motius. L'únic cert és que el propietari els puja el lloguer un 1000%, de vuit-cents a vuit mil euros des d'una insòlita generositat. Malgrat que la Sant Jordi segueix en peu el propietari de l'espai ha rebut ja quinze ofertes, per això l'increment és el que és, perquè dins de la licitació qui menys ofereix dóna 7500 euros, ni més ni menys.

El preocupant és que, malgrat la imminència de les eleccions, l'Ajuntament no ha mogut fitxa, només diu que estudia l'assumpte i que desitja protegir els locals amenaçats. Pel que fa a la llibreria s'afegeix el fet que els Morales van comprar el 1983 mobiliari que va costar quatre milions de llavors. Els pertany i no pensen desfer-se del mateix, el que complica encara més les negociacions i implica que l'Ajuntament hagi de protegir també aquest mobiliari a més de la façana. El moviment d'establiments emblemàtics busca que aquests dos punts puguin lliurar-se de la crema perquè són claus per entendre els béns intangibles dels locals, aquests punts que li imprimeixen caràcter i que són claus per entendre les raons del seu atractiu i el perquè hem de defensar-los.

Els nous arrendataris d'aquest tipus de botigues les estan omplint de samarretes del Barça, pernils, polseretes a un euro i roba de marques accessibles per a totes les classes socials. Aquestes activitats es repeteixen i estenen els seus tentacles com, parafrasejo les paraules de Josep fill, clons de les guerres de les galàxies. Són rendibles? No, diu el pare, el gran misteri és saber el motiu pel qual interessa que alguns paguin milers d'euros per una cosa que en absolut genera beneficis si es considera la despesa que suposa pagar el lloguer, els empleats i tota la sèrie de factures. Estem davant d'una nova bombolla immobiliària, una bogeria que en comptes de pisos s'acarnissa en el centre barceloní mitjançant els seus negocis. Es dóna uns diners que és pura façana, interessa situar-se en carrers estratègics del centre. Tenir la marca en determinats enclavaments suposa una inversió.

Mentrestant l'Ajuntament exigeix presentar una sol·licitud que ofereix certa protecció als establiments històrics, però encara no tenen a punt l'elenc dels que s'han acollit a aquesta instància. Fa la sensació que es vol acabar amb els comerços emblemàtics per inaugurar una nova fase descarada, tant que ja no importa la proximitat electoral. Els Morales es plantegen si això és fruit d'una incompetència generalitzada perquè no poden concebre que l'Ajuntament trenqui amb les senyes d'identitat comtals. Ells tenen una clientela fixa i són els baluards d'una zona que abans tenia moltes llibreries que han desaparegut davant la pressió de grans superfícies. Barrejar l'interès del turista amb el del públic autòcton s'ha tornat un imperatiu perquè la situació així ho requereix. No se'ls cauen els anells. Tenen idees clares de gestió, estimen el que fan i senten que moltes persones recolzen la seva supervivència. La tristesa és el desdeny de les autoritats i la invasió absoluta de la idea del parc temàtic que monopolitza el teixit ciutadà.

Josep pare creu que l'alcalde acabarà per fer alguna cosa, sense saber què serà. També esmenta que tant ell com el seu fill treballen com a llibreters per vocació i observen que molts compradors d'altre temps ja no es porten gens per la crisi. La clau està la seva menció als dediquen el seu temps a intentar guanyar diners amb passió. La identificació amb l'establiment és l'altra peça de l'alquímia. Vocació i pertinença es fonen en una resistència que no hauria de ser perquè qualsevol altre consistori, sense importar el seu color polític, defensaria la permanència de locals que han escrit i encara escriuen la petita gran història de Barcelona, llocs que avis, pares i fills coneixen entre passejos, confiança i vivències que s'han transmès de generació a generació des d'una normalitat del paisatge que accepta certs elements i els confereix una etiqueta clàssica, imprescindible perquè és bellesa de la quotidianitat i un cant a les coses ben fetes.

Ara, de cop i volta, uns lloguers i el silenci municipal desmunten un ordre per instaurar la dictadura del product placement a l'aire lliure perquè a Zara, Mango i a molts altres els interessa que el seu logo llueixi ben gran tot i que ningú compri un drapet. Defensar la Sant Jordi, com defensar l'Indio o al Colmado Quílez per posar dos exemples clars, és lluitar per una ciutat amb veu pròpia. Tota la resta, la claudicació davant l'impuls homologador, una derrota que farà que el cel es tenyeixi de gris per sempre.