Eva Belmonte: “La Llei de Transparència és la gran farsa”

Vaig conèixer Eva Belmonte quan era periodista d'El Mundo. Ara és part fonamental de la Fundació Civio, una organització sense ànim de lucre que lluita per construir una millor democràcia mitjançant la seva lluita per una transparència real i un lliure accés a les dades públiques per part de qualsevol ciutadà o organització. Acaba de publicar a Ariel el llibre Españopoly, on desgrana només una part del seu immens treball. Qui mana a Espanya? Com es reparteix el poder? Fomenten les institucions el bipartidisme? És possible alterar l'ordre vigent, canviar-ho a millor? Moltes són les preguntes. Encenc la gravadora.

Quan et vas quedar sense feina et vas posar a llegir el BOE.

Pensava que treballaria tota la vida al diari. Quan va arribar l'ERO estava molt relaxada perquè des dels setze anys havia treballat en mil llocs, des d'àrbitre de bàsquet fins d'administrativa. Al dia següent em vaig adonar que volia continuar exercint el periodisme, i com no m'anaven a contractar a l'instant vaig pensar que quan no tenia notícies sempre consultava al DOGC i sortien temes del no-res. És un pou de saviesa amb milions de titulars. D'aquesta manera vaig decidir consultar al BOE cada dia.

Una cosa que ningú llegeix i està ple d'informacions fonamentals.

Sí, així va sortir el bloc El BOE nuetro de cada día. I no només es tracta d'informacions fonamentals. La llei diu que el desconeixement de la mateixa no eximeix del seu compliment. Tu has de complir el que posa la llei i en cas de no saber-ho és el teu problema. En el moment en què surt alguna cosa al BOE se suposa que tu et dones per assabentat. I no el llegeix ningú. Em va interessar perquè havia fet molt periodisme polític i estava farta d'anar al seu darrere perquè en els titulars hi sortissin mentides.

Podem definir el BOE com informació objectiva?

És objectiu. El que es publica al BOE està provat i ens afecta. En els preàmbuls de les lleis es tornen bojos, però l'articulació de les lleis o decrets s'apliquen tal com es diu, si una coma està mal posada es fastiguegen. Podia fer periodisme polític sense dependre de ningú i explicar el que signifiquen les coses que hi surten.

I a partir del BOE pots entendre com funcionen els mecanismes del poder.

Al principi volia fer un llibre explicant com funcionen determinades lleis bàsiques, però al final vaig buscar mostrar quines lleis permeten que tot funcioni malament i alguns s'aprofitin d'això.

Quan llegeixes el llibre la sensació predominant és la d'amiguisme.

Amiguisme cutre. Seria molt millor pensar que gent molt llesta mou els fils per al seu benefici. En realitat les coses estan mal fetes. Els alts càrrecs de l'administració pública no tenen ni idea del que estan fent. El que està de director general de tecnologies de la informació no ha obert un ordinador en la seva vida.

S'atorguen càrrecs a gent que no està preparada, sense cap idea de responsabilitat.

Com succeeix, per exemple, al Consell de seguretat nuclear. Em preocupa molt més això que si cobren molt, si estiguessin preparats per a la seva responsabilitat seria lògic que rebessin un sou concorde al desenvolupament de la seva tasca. El que no vull és que el Secretari d'Estat de qualsevol cosa parli i jo senti, jo o la meva mare, que podria fer-ho millor que ell. Vull que cobri molts diners, però que sigui el millor en el seu càrrec.

Ara Mariano Rajoy és president del Govern, però abans de ser-ho va ser ministre de mil coses.

I no en tenia ni idea. És el paradigma de com ascendir en el públic sense saber del que estàs parlant. No té res a dir perquè no sap del que està parlant, que és el que em preocupa. És un expert en com funciona l'administració pública, aquest món paral·lel.

Es pot ascendir en el públic sense tenir determinat tipus de relacions?

En l'àmbit privat tothom parla d'Amancio Ortega. No hi ha un altre. Gairebé tots vénen de famílies de llinatge. Per allò públic és molt més fàcil arribar sense tenir contactes importants. Si ets com Rajoy, que no parla ni s'enfada ningú, és l'ascens del personatge més asèptic.

I és còmode.

Per això, perquè no s'enfada amb ningú. Quan es tria al Secretari general del partit es tria al que no s'ha barallat amb ningú. El pitjor. Com passes vint anys en un partit i no discuteixes amb ningú?

I aquí suposo que entren en joc els titellaires.

Ningú creu que Rajoy sigui el gran estrateg que dirigeix Espanya. Trien a qui no ha enfadat ningú, i això em preocupa perquè ens representen mediocres.

I cada país té un generador de casta. A Espanya és el Col·legi Nuestra Señora del Pilar.

A Estats Units el generador de casta són els diners, sense els quals no tens res. Espanya és una societat més permeable que l'americana. Pots trepar tota la vida i ser un conseller important. Està bé, però és veritat que al final el problema és que a la part alta no hi ha criteris de tall, en canvi als Estats Units els controls són altíssims en els alts càrrecs de l'administració general.

Llavors aquí tot és endollisme?

Tenim un problema. A l'hora de nomenar alts càrrecs en la cosa pública no hi ha control. El Tribunal Constitucional sempre s'ha repartit entre PP i PSOE. Això no és normal.

Però gairebé s'assumeix com a normal.

Però no ho és en absolut. El president és del partit que guanya les eleccions. Quin òrgan independent és aquest? El president del Constitucional va ser militant del PP fa molt de temps. El 80% dels membres del Constitucional han tingut vinculació directa amb els partits. Això als EUA no podria passar.

Es creen lleis per crear una aparença? Arias Cañete té una empresa petrolífera i no va passa res, en canvi a Europa sí que van reaccionar.

Això em va fer molta vergonya. Arias Cañete té una empresa petita, però quan era ministre ningú el va amonestar per això. Quan era ministre no va declarar determinades coses, però quan va arribar a Europa va haver de fer-ho. A Espanya les declaracions d'interessos es fan, es publiquen i quan deixes de ser ministre s'esborren de la web. A Europa un jurat de comissaris europeus pot tombar-te aquesta declaració i impedir que siguis comissari. Molts van discrepar amb el seu nomenament. Si un alemany ens tracta al sud d'Europa com una cosa dolenta té tota la raó. No tenim control.

Afecta més en un lloc que un altre?

És una cosa que afecta tota l'administració. S'entén que hi ha conselleries que són maries, com Sanitat, Benestar Social, Treball i Afers Socials. Les grosses són Hisenda, Economia, Defensa i Interior. Quan es formen governs solen ocupar els llocs de rellevància els més afins al president i a les carteres més febles van als que ho són menys. No importa el que sàpigues. Què sabia Chacón de Defensa? Va ser una qüestió simbòlica de màrqueting. Què sap Fernández Díaz d'Interior? ¿I Ana Mato de Sanitat? Li van donar una maria i la va liar.

Felip Puig a Catalunya seria un bon exemple del que dius.

Era un fidelíssim al partit i li van donar Interior, que després de la Conselleria de Vicepresidència és la més important, i el mateix va passar amb Jorge Fernández.

Tots dos no tenien ni idea d'això.

Ni d'això ni de res. Vaig estar fa poc al Brasil per a un reportatge i vaig parlar amb el ministre de Sanitat de 2007 a 2010 i amb el Secretari d'Estat de Tecnologia de 2007 a 2010. Penses que per estar retirats no en tindran ni idea. Vaig al·lucinar. En sabien moltíssim. A Espanya no durarien res, no eren radicals, eren coherents, temperats i dialogants que sabien del que parlaven, sabien tot.

El funcionament del sistema polític espanyol és una metàfora de com funciona tot el país.

Sí que ho és. Pensa en Ada Colau i Manuela Carmena. Elles han de nomenar gent per les seves coses. Tenen dues opcions. Quedar-se en el seu who i who, aquest algú coneix a algú i mantenir el que passa ara, com el cercle del Pilar durant tant de temps, o llençar-se cap a una meritocràcia oberta. Pots col·locar als teus col·legues o canviar aquest model i apostar per un altre radicalment diferent. El problema és el sistema, un sistema que col·loca a dit directors generals i ningú et posa cap pega.

Hi hauria d'haver un control.

Que fos de veritat, que, per exemple, un parlament autonòmic pogués vetar un alt càrrec.

I com es fa això?

En determinats càrrecs el govern el nomena i s'aprova. El nivell d'aprovació no és de tres cinquenes parts, és d'una majoria simple. Cal fer que el nomenament d'alts càrrecs s'aprovin per majories altes. A Espanya, i en altres països, ningú pot posar un però a un nomenament, no com a Anglaterra. Quan convoques una plaça de lliure designació, a dit, la llei diu que has d'especificar que condicions ha de tenir per que l'hi donis. Ningú publica això.

Xavier Trias va nomenar el seu nebot director general de Coordinació, Promoció i Cooperació Cultural, i no és l'únic cas semblant a la Democràcia espanyola.

Si és el millor per al seu lloc m'és igual, però no és així. Es parlava a Bankia que hi havia el cosí d'Esperanza Aguirre, però era l'únic que tenia idea del tema.

Com funcionen les coses si ningú té ni idea del que fa?

Funcionen que el que vingui et cola el que vol. Això és el que passa. El problema amb Bankia era la llei. La llei de caixes deia que la majoria dels membres del Consell d'Administració havia de tenir experiència en banca. Com la majoria? Si haguessin estat fruiters hagués estat millor.

Ens deixen viure en la ignorància perquè ells desenvolupin els seus assumptes.

Si governes pensant que el ciutadà és imbècil i no expliques les mesures que prens les coses aniran malament. Si ho expliques bé tothom ho entendrà.

I es perpetua la farsa, perquè la mateixa llei de Transparència ho és.

És la gran farsa. Hem arribat a un punt on he llegit articles de columnistes reputats que diuen que no ens podem passar de transparència. Com? S'ha venut tant la moto de la nostra transparència que caiem encara més en la ignorància. Rajoy va dir que era la millor d'Europa quan, en realitat, estem per sota de Ghana. Som tan imbècils que ens creiem aquest discurs, l'assimilem i no s'ha produït cap millora més enllà de l'estètica. Les coses noves de la llei no s'expliquen.

I no passa res.

El discurs de la transparència ha calat. El columnista escriu això i s'equivoca. Debatem sobre alguna cosa que no existeix.

Aquests senyors treballen per a nosaltres i per tant tenim dret a saber.

I diuen que determinada transparència és perillosa. Ara debatem sobre pactes. Els partits han de dir-nos amb qui es reuneixen, amb qui van a parlar, quines són les seves condicions i que surt d'aquestes reunions.

Hauríem de fer com el M5S italià, amb càmeres a les reunions?

No crec que sigui útil aquest streaming, perquè si estàs condicionat per qualsevol persona no negocies de forma tranquil·la.

Llavors seria molt condemnable la recent reunió entre Pablo Iglesias i Pedro Sánchez.

Sense cap mena de dubte. No he de assabentar-me'n per un diari i només saber què has menjat. Vull que abans de la reunió em diguin els punts a tractar i al final facin una roda de premsa i em informin. És increïble que es reuneixin de secret i em comentin les seves impressions sobre el bàsquet.

Quina visió tenen els nous partits sobre transparència?

Fins que no tinguin poder és impossible saber què passa, de res serveix tota la xerrameca dels politòlegs. Hi ha dues coses clau. Ciutadans no és un partit nou i és dels més opacs que he conegut. La seva tradició és la mateixa que la dels partits tradicionals en transparència.

I Podem?

Podem a la part de transparència són molt bons. En les eleccions europees van publicar totes les factures, amb un nivell de detall que només es dóna en països com el Regne Unit. Són molt avançats i això és molt bo. Objectivament és el partit més transparent, però hi ha una cosa seva que em preocupa molt. Ara parlem de la influència del Col·legi La nostra Senyora del Pilar...

I amb ells parlarem de la Complutense?

Sí. Tenen l'oportunitat de fer nova política de veritat i s'han quedat amb les seves teories. En el moment de fer llistes úniques es van quedar amb els amics de Pablo sense més, si no pertanyies a aquest grup et quedaves a la marginació absoluta. Al final el nucli dur de Podem són els amics de Pablo a la Complutense. A vegades em sento ridícula parlant dels del Pilar quan amb Podem passa el mateix.

Pur Gatopardo.

Canviar tot perquè res no canviï. Una altra cosa és que quan tinguin poder no nomenin als seus amics, però de moment ho han fet tant al Parlament Europeu com en les llistes úniques. En aquest sentit no percebo canvis...

Però?

Sí que n'hi haurà si arriben al poder tant Podem com Ciutadans, perquè en ser partits nous aixecaran les catifes. Pensem en el Pujolisme. Quan va arribar el tripartit va aixecar horrors sota de les catifes perquè portava el mateix partit en el poder molts anys. L'arribada de nous partits implica millora, però em preocupa que Ciutadans sigui un partit molt poc obert a la gent, publica coses de transparència per aparador, gairebé per obligació legal, com els partits vells. Podem és molt transparent, però molt sectari. Si algun dia Pablo Iglesias és president del govern tots els seus ministres serien de la Complutense si la cosa segueix com ara.

Com és la situació a Catalunya?

Hi ha una oportunitat molt bona de canviar. El d'Ada Colau és molt positiu, sobretot perquè l'Ajuntament de Barcelona ha estat governat pels mateixos durant molts anys. Espero que no es deixin portar per l'amiguisme i de veritat obrin una mica la seva visió del món i demanin participació a la gent de veritat.

Un compromís ètic i de qualitat.

Què té de dolent demanar ajuda? Que els nous partits ho facin de veritat. No has d'agafar només el que la gent voti, has d'agafar als millors.

Però tornem al que és cutre, és com ERC amb Puigcorbé de número 2 a les llistes per a l'Ajuntament de Barcelona.

Això és una de tantes qüestions absurdes de màrqueting. En aquest partit passen coses rares en aquest sentit.

Si llegeixes el BOE de manera atenta, a partir d'ampliacions de pressupost per exemple, pots adonar-te de corrupteles?

Pots intuir-les, però sense saber res segur que no puc publicar-ho. Si pogués dir tot el que intueixo seria increïble, però no és així, necessito la dada que em reafirmi.

Ho deia perquè des de fa temps penso que en la Línia 9 del metro de Barcelona hi ha alguna cosa estranya.

No ho sabem, però hi ha coses evidents. Si veus els plecs dels contractes veus certes coses. El que promet una empresa tu no ho saps. Saps el que es demana i el que es puntua. El que mai és públic són les ofertes de les empreses. Com saps si a una empresa l'hi han donat sense que sigui la millor?

I per què aquesta obra ha triplicat el seu pressupost?

En els contractes d'obra pública si amplies el pressupost un 10% no has de informar ningú, no estàs obligat en absolut. En el cas del contracte de l'AVE Madrid-Barcelona el Tribunal de Comptes va dir que va ser un desastre, i res va passar.

I precisament, com en el cas de l'AVE, sabem que això de la Línia 9 del metro de Barcelona és un desastre tant per temps transcorregut com per ampliacions pressupostàries.

Potser algun dia el Síndic de comptes digui que està tot malament, però no hi ha models eficients de sanció o prevenció per a aquest tipus de coses.

Hi ha alguna manera d'evitar aquest desastre?

Que tothom pugui vigilar. A Mèxic en les taules d'adjudicació de contractes públics hi ha un ciutadà aliè a l'ajuntament que observa. Els mitjans tenen munt d'interessos, però la transparència no és perquè tothom sigui feliç, és perquè tots puguem vigilar. És aprofitar la saviesa de tots. Si amagues tot el que fas res va a millorar. Els periodistes no salvarem el món, el nostre valor és explicar coses complexes. Quan m'han corregit m'han fet feliç perquè fins aleshores tenia alguna cosa malament publicat. I algú me la va arreglar. Imagina si això succeís amb qualsevol mesura pública. La llei de Transparència prohibeix publicar els informes intermedis. Si es publicaran es podrien detectar errors i millorar les coses.

Impulsar mecanismes de participació ciutadana.

I aprofitar el potencial de les persones d'aquest país de veritat.