El Parlament de Catalunya acaba d’escenificar el punt final del catalanisme polític. El que va ser el relat hegemònic en la vida política catalana ha signat el seu últim capítol i s’enfronta al risc de la marginalitat. Des de la Transició i fins fa tot just uns anys, va ser el punt de trobada de la majoria de forces polítiques, i ara ningú s’atreveix ni a esmentar el seu nom. ¿I l’ocàs del catalanisme ha donat pas a un nou discurs central en la política catalana? Ha elaborat un relat amb un amplíssim suport social i polític que té la independència com a desenllaç, però no arriba a les cotes de consens que durant dècades va gaudir el catalanisme.
Davant l’opció independentista, sorgeix un relat alternatiu, el de la defensa de l’statu quo o del constitucionalisme, en una terminologia que recorda l’escenari basc. I quan el debat és, en el fons, independència o unió amb Espanya, es produeix un doble efecte. Els partits amb una posició inequívoca s’enforteixen i es cohesionen. Els partits amb una base més transversal s’enfronten al risc de fractura o, en el millor dels casos, a la inestabilitat i la tensió interna permanent.
En les últimes hores els partits catalans han experimentat aquest efecte en la pròpia carn. El PSC ha viscut la revolta del sector més nacionalista i Convergència ha mantingut un esperpèntic pols amb Unió. En canvi, ERC i CUP enforteixen la posició que han defensat des de sempre, com PP i Ciutadans, amb el seu discurs únic a favor del vincle actual amb Espanya. Enmig, els equilibris d’ICV, que ha aconseguit signar la declaració del Parlament sense patir tensions internes i que, amb la seva posició, ha centrat el debat: “La defensa del dret a decidir és un exercici democràtic que no ha de pressuposar el resultat de la consulta”, en paraules de Joan Herrera.
Des del punt de vista formal, el Parlament ha aprovat el “dret a decidir” i, a partir d’aquí, comença un llarg procés que ha d’establir la posició de cadascuna de les forces polítiques. ERC, CUP i bona part de CiU van celebrar ahir la declaració del Parlament com el primer pas cap a la independència. PP i Ciutadans, com l’inici d’un llarg i dur combat en contra. La clau està en si els partits i els sectors socials que no estan en el blanc o negre, en la independència o l’statu quo actual, són capaços de construir una alternativa, una tercera via que redefineixi les relacions entre Catalunya i Espanya. Aquesta opció només té futur si troba complicitats a la resta d’Espanya, si els sectors més oberts de la societat catalana i espanyola estan disposats a restablir els ponts trencats.
La declaració del Parlament enterra el catalanisme com aquella vocació majoritària de construir al mateix temps la democràcia plena a Catalunya i a Espanya. Aquella hegemonia política té en el seu haver la cohesió social, la convivència, la normalització lingüística, la transformació de les ciutats i del país en conjunt. I, en el seu deure, molts silencis que van propiciar la xacra de la corrupció a Catalunya. Però això ja és història i comença una nova etapa que posarà a prova totes les forces polítiques i el conjunt de la societat. Comença l’hora de la veritat.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
