“L’ombra del franquisme segueix planejant i no només perquè no sabem què fer amb el Valle de los Caídos”

Entro a l'Edifici Planeta i com sempre sento aquesta estranya sensació d'estar en una estructura de passat que domina el present. Pujo a l'ascensor, em porten a una saleta i al cap d'una estona apareix Julián Casanova, historiador i coordinador del volum ’40 años con Franco’. El llibre, on escriuen firmes que van d'Ignacio Martínez de Pisón a Paul Preston, aborda els temes fonamentals de la Dictadura sorgida de la Guerra Civil amb vocació didàctica i la voluntat d'arribar al major nombre de lectors amb un clar objectiu: esmenar el desconeixement massiu que la societat té de l'època prèvia a la Democràcia, una mica complicat si es considera la deriva que pren la cultura entre la seva canalització i la politització de la Història, molt esmentada però poc estudiada.

Tinc la sensació que el llibre vol posar remei a com de malament s'explica el franquisme a Espanya.

Crec que sí. El llibre tracta de fer un balanç per a un ampli públic, la majoria d'ells estrangers de la Història d'Espanya, i no és només un problema de la generació jove, que no va viure aquest període. En Secundària des de fa decennis no s'estudia Història Contemporània. Quan vols fer una mirada rigorosa del Franquisme xoques amb dos grans obstacles: la propaganda política i les memòries familiars, on el relat de l'avi preval sobre el relat rigorós.

La història oral com a font que sembla anul·lar la història acadèmica.

La nòmina d'historiadors que he aconseguit per al volum, persones que han donat la volta al món parlant de la matèria, estan sota sospita perquè parlen de Franco. Si parléssim d'Isabel la Catòlica o Viriat seríem considerats una mena de genis.

Però serieu inofensius.

Totalment, però ningú s'atreviria a dir res. Hi ha un domini major de la propaganda política i les visions interioritzades. A més un gran partit de la dreta té un gran problema amb aquest passat. Concebre el llibre pensant en aquesta dualitat dels quaranta anys amb Franco que ara ja són quaranta anys sense, projecte que d'altra banda es complementa amb una magna exposició a Saragossa a partir del mes d'abril perquè arribi a moltíssima gent. Volia que el llibre aconseguís comunicar amb textos breus de trenta pàgines què va ser el Franquisme, i no només amb qüestions polítiques, sinó també amb temes que abastessin la totalitat del període com el cinema, la literatura i la dona. D'altra banda el volum també ofereix la mirada final d'Ignacio Martínez de Pisón dels quaranta anys sense Franco i planteja, des d'aquesta perspectiva didàctica, un bloc d'actors del període que ha escrit Carlos Gil.

No són pocs deu actors per quaranta anys?

La idea era mostrar les múltiples perspectives i colors del Franquisme, el que no li treu rigor al conjunt que també deixa clar que no hem de veure la dictadura com una època només en blanc i negre.

El tema dels actors és interessant perquè la gent de la meva generació ha rebut informació sobretot del final del Franquisme i molt poca de la postguerra i l'etapa tecnòcrata, que coneixem més des dels tòpics.

L'Opus Dei està catorze anys, però no només en el govern. Decideix les polítiques universitàries, treu la tradició liberal de la Universitat i controla els tribunals de selecció. És increïble.

I aquest és un discurs aïllat en els mitjans de comunicació.

Hi ha una imatge de la repressió de la postguerra que és de les pel·lícules i la literatura, també una reflexió sobre el final amb Carrero Blanco i els afusellaments.

Però fins de la repressió de postguerra s'ha parlat poc, la majoria desconeix bé el que va ser. El relat del franquisme no s'ha transmès bé i això també afecta el coneixement de determinats aspectes polítics del present.

Treballo fora d'Espanya des de fa anys. Una de les coses en què ens avancen les historiografies estrangeres és que en comptes de fer història d'Espanya en espanyol són hispanistes, i això és fonamental. Les mirades telescòpiques són essencials. Quan entra Franco la gent pensa que això és una peculiaritat espanyola. Llavors la meitat d'Europa estava plena de dictadures: nazis, feixistes, ultradretans i comunistes a la Unió Soviètica. Un any després del final de la Guerra Civil tot aquest entramat ha caigut. Sense coneixements, sense una cultura cívica del coneixement de la Història, tota la resta és enganyar, i això fa la propaganda. Per ara el llibre ha tingut un impacte fort en les xarxes amb diversos tipus de comentaris.

Quin tipus de comentaris?

El primer diu això, tot i no haver tocat en la seva vida un text sobre el tema, això d'un altre llibre més. El segon salta amb això d'una altra vegada removent el passat. El tercer compara el que es va fer al bàndol republicà per alleujar la càrrega repressiva que es va donar en territori franquista. Els anarquistes matant monges i capellans.

L'altre dia al gimnàs vaig assistir a una discussió d'aquest estil i un senyor al final va dir que l'absurd era comparar, que la repressió franquista de postguerra va ser salvatge i despietada.

És que a més a partir de 1939 els nacionals eleven als altars als seus caiguts, en canvi a l'altra part la memòria va quedar oblidada.

En el llibre es remarca molt bé la idea d'una dictadura per i per als vencedors contra els vençuts.

Sense possibilitat de coneixement i assossec predominen les opinions on la gent et talla als dos minuts. Espanya no necessita això, per això és tan difícil comunicar bé. En els mitjans, en la majoria dels casos, la gent ja sap el que ha de dir, no escolta. D'aquesta manera la llei famosa del debat intel·lectual per la qual et puc convèncer amb els meus arguments perquè tu li donis una volta als teus desapareix.

Tampoc crec que la televisió tingui cap tipus de vocació didàctica.

Exactament. Aquesta mirada telescòpica situa. Quan sorgeix Franco hi ha diversos tipus de dictadura. A l'Europa de l'Est trobem règims que sorgeixen de països vençuts en la Primera Guerra Mundial. Els dictadors són herois nacionals. No és el cas de Franco, com tampoc podem incloure’l en el de les dictadures feixistes. Franco arriba al poder a través d'una Guerra Civil i té la sort del fracàs momentani d'un cop d'Estat. Quan acaba la guerra ja està adaptat a la feixistització d'Europa i participa de la mateixa fins 1944. Després ven la moto del fet providencial de la no participació en la Segona Guerra Mundial, cosa que desmenteixen les fonts diplomàtiques. Va ser rebutjat per Hitler, perquè res podia oferir-li, i va manar a quaranta-set mil persones a lluitar amb la División Azul.

La División Azul és un altre exemple de com molts temes fonamentals del Franquisme s'han explicat en un paràgraf, perquè és un mite que amaga moltes veritats.

Així és. Ensenyo Història a l'era digital. El tema no és el que pots treure informació de la Wikipedia, sinó que algú et situï en amplis escenaris i comparis, no a través del coneixement enciclopèdic, que és una cosa que ara està a tot arreu, ja és a la xarxa. Després ja arribaran els filtres, però informació no falta. Per què aquesta dificultat per mirar lliurement el passat? No és només un problema de la política i dels mitjans de comunicació de la dreta. També respon a un menyspreu espanyol pel coneixement. Els parles de Preston i et diuen que és un hispanista ‘rojo’.

I diran que Gibson és un borratxo irlandès.

Se suposa que si un senyor com Preston ha escrit una biografia de mil pàgines sobre Franco, traduïda a un munt d'idiomes, el mínim que s'ha de fer és conèixer-les per debatre-les.

Als països amb una societat civil normal el paper de l'historiador és rellevant perquè regula els temps i permet que s'estableixi una continuïtat entre passat i present.

En els últims anys dono classe a la CEI de Budapest, creada per George Soros. El passat d'Hongria és traumàtic. La fiquen en dues guerres mundials i perd el 75% del territori i la població. Memòries dividides per passats traumàtics n'hi ha a tot arreu, una altra cosa és quin ús polític li dónes, que és el que passa a Espanya. El tema és que s'usi la Història a la llum de la posició política que va avançat.

I el portaveu té més veu que l'intel·lectual.

Exactament. L'historiador espanyol es queixava de l'hispanista. Per què l'hispanista té tanta influència en els mitjans? Perquè han escrit històries escrites amb elegància per a públics amplis i s'han anat als mitjans de comunicació. L'historiador espanyol defuig això. Escriure per premsa és un exercici diferent molt positiu. Hem perdut la batalla perquè els Césares Vidales i els Píos Moas sí que han anat a televisions, mitjans i plataformes on el que diuen obté ressonància.

I hi ha una voluntat de privilegiar l'anècdota al conjunt.

Preston entra en els detalls, parla de com Franco va guanyar dues vegades la loteria. Fa quaranta anys la història social britànica definia aquestes anècdotes com gossips. Ara la vida quotidiana exigeix que es parli de les minúcies. Christopher Clark en ‘Sonàmbuls’ parla de com un ministre austríac estava més interessat en les seves cartes d'amor que en els assumptes militars. Això és rellevant, però en cas de no ser-ho em faria ben poc.

El to novel·lesc de la història.

El mateix Clark aborda la simultaneïtat de la recepció de la notícia de la mort de Francisco Fernando a Sarajevo. A Cambó la notícia de l'esclat de la guerra l'agafa en un iot. I diuen que tot feia olor de Guerra Civil. ¿Segur? Cambó estava en un iot.

En aquest sentit el llibre lluita per tombar el gran reguitzell de tòpics que configuren la imatge que el col·lectiu té del Franquisme.

Tots necessitem mites. Com es construeixen des del punt de vista franquista? Preston diu que a Franco li donen unes màscares, des de l'heroi del Rif al vellet que té la ‘lucecita del Pardo’ encesa perquè els espanyols visquin en pau. L'entramat que està al voltant de les màscares són els que generen que en societats en vies d'alfabetització quallin aquests mites. El Franquisme és una construcció cultural, que impregna la vida dels ciutadans i no tomba a la Transició. Si ho revises et diuen que callis, per això s'ha mantingut.

I és clar, Franco en realitat ha quedat impune de crims.

Sí, perquè l'estructura venç al personatge en la concepció d'aquests períodes. Hitler no va estar en la Conferència de Wansee que va decidir la Solució Final i a Franco li tremolava la mà en signar les sentències de mort. Tots dos queden com menys dolents que els seus sequaços. De Franco es diu que era auster. ¿Auster? Masos, ‘pazos’, caça, pesca, collarets. Què és això de l'austeritat? Una excusa per treure un punt de partida per catapultar un cert mite.

I el mite es catapulta des dels mecanismes de comunicació pública. En el meu cas vaig estudiar un doctorat d'Història i fins al segon curs no vam tocar la República i la Guerra Civil.

I això en el camp de les Humanitats. Fixa't en el de Medicina o a l’enginyer, en els anys on treure una carrera servia per guanyar diners. Una cosa és la preparació professional i una altra el caparró. On són el pensament analític i la lectura crítica a la Universitat?

En no existir una voluntat d'ensenyar determinats coneixements en la carrera acadèmica l'autocrítica desapareix, no es formula una educació per crear millors ciutadans.

La Història no t'ajuda a ser més lliure en el present, però sí a aprendre d'aquests ecos desastrosos. Mark Twain deia que la Història no es repeteix, però de vegades rima. Els ressons t'aniran portant, depèn ja de si els escoltes o els ignores. Quaranta anys de Franquisme marquen profundament la història d'Espanya i marquen totes les facetes de la vida. La seva ombra segueix planejant i no només perquè no sabem què fer amb el Valle de los Caídos. Que hi hagi un rebuig a que un familiar pugui trobar les restes d'un familiar en una cuneta és gravíssim. A més les memòries personals són molt diferents, cal comunicar tot aquest tema amb precisió als xavals.

Totes les famílies tenim el nostre relat franquista, i per desgràcia aquests relats orals no tenen una plasmació escrita que alliberi el soroll.

O que tu siguis capaç d’alliberar-te dels relats quan llegeixes alguna cosa. És el fons de tot. Moradielos parla de com s'ha vist Franco en el paper. En aquest sentit hi ha un debat molt científic sobre si el règim és feixista o totalitari que no hem sabut divulgar. Els conceptes estan basats en el coneixement, no són debats polítics.

Però això és fins al fàcil ús quotidià del feixisme, que ha perdut el seu significat per l'enfrontament i l'enrabiada.

Exactament. També és interessant veure, i això ho diu Mainer, veure com en el cinema i la literatura es trenca amb una tradició que es va a la tomba o a l'exili.

Respecte al cinema el llibre ho presenta des del principi, al parlar d'una ruptura total. Tot l'anterior al 1939 queda desterrat.

I tots els historiadors ho esmentem. Després evoluciona cap al desencís com bé plasma Sánchez Vidal en tancar amb la pel·lícula de Chávarri sobre els Panero, idea que també apareix a la part de Borja de Riquer en parlar de com Franco va morir al llit i en la d'Ignacio Martínez de Pisón, un adolescent de quinze anys que quan va expirar el dictador esperava molt més del que vindria. Ara del desencant hem passat a la desafecció.

Es compleixen cicles de quaranta anys en aquest país?

El que passa ara està molt relacionat amb el context internacional. No es pot separar del que ha passat en altres països mediterranis, de la seva integració a Europa, els polítics clientelistes i endogàmics, molt més que en els països protestants.

Aquest cicle històric actual es compara amb els últims anys de la Restauració.

Més que comparacions cal buscar paral·lelismes. Ara, per exemple, ja podem fer una interpretació rigorosa de la Transició. No estic convençut de la possibilitat de fer revisions des del present polític a cada moment, perquè així no funciona la Història.

A vegades la Transició sembla una espècie de quilòmetre zero, com si això no hagués existit.

La gran perjudicada de tot això va ser la República. Després del 23F la Monarquia va quedar com un element de reconciliació que va fer que en el relat la República quedés com l'antítesi i com la generadora de la Guerra, quan aquesta en realitat va sorgir del cop d'Estat de juliol de 1936, que d'haver triomfat hagués creat una cosa molt diferent, però no una Guerra Civil, però és igual perquè la gent ja ha oblidat.

I amb l'oblit de la República t'oblides de l'edat de plata cultural de principis del segle XX.

Sí, però si esmentes el gran projecte cultural de la República et salten amb la revolució d'Astúries. Si els parles d'Azaña, un intel·lectual i un gran orador que va fer unes lleis militars que no s'havien intentat mai, et surten amb un altre aspecte que per a ells és negatiu.

I des d'aquesta perspectiva mates la possibilitat d'ensenyar una idea concreta molt interessant d'Espanya.

Sens dubte, però la imatge imposada va triomfar en els llibres de text i ha quallat, curiosament en un país on hi ha un acord bastant ampli dels historiadors professionals en contra d'això. Una mica de culpa tindrem.

Com podem comunicar bé la Història?

Els historiadors, almenys la majoria, saben llegir críticament i pensar analíticament. Això cal comunicar-ho. Hem de donar una importància cabdal a la lectura crítica de la Història, no només a la transmissió de fets. Cal fer un gran esforç per l'educació. D'altra banda els mitjans haurien de tenir una mirada lliure, sense traves de cap tipus, que no bloquegi.

Educació, lectura crítica, difusió.

I una gestió pública del passat per part dels polítics. Què fem amb el Valle de los Caídos? Ho enderroquem? Deixem que caigui? Ho convertim en un lloc de la memòria com Auschwitz? A la meva terra Belchite ha caigut, en un altre país seria un lloc de la memòria.

En aquest país els carrers són llocs sense Història, no hi ha informació del que ha passat en ells.

El carrer fixa la Història de vencedors i vençuts, no és neutre, ni tan sols el de Manhattan. La gent passa pel carrer i desconeix el perquè dels noms de les plaques, que es canvien a través de decisions polítiques en moments determinats. El turisme espanyol és un turisme superficial. No crec que hi hagi ara ciutat amb més dinamisme turístic que Barcelona.

Sí, però a Barcelona precisament la guia de carrers i l'explicació històrica ha esborrat de cop, per exemple, el gran relat anarquista de la ciutat.

L'Anarquisme va ser el gran perdedor de la Transició des de qualsevol punt de vista, inclosa la repressió. No són ningú a la Transició, no tenen suport internacional, es queden aïllats i ells, en sentir-se assetjats, es tanquen en la militància. La Barcelona revolucionària de 1936 a 1938 és una història fascinant, des de la lluita de classes a l'anticlericalisme, però també molta bondat de gent que creia en un paradís terrenal que anava dels menjadors socials al Ritz i a la lluita per extirpar la analfabetització. I tot això s'ha diluït en el tòpic de la crema de convents.