I Patricia Heras va baixar al bar
- TV3 es va veure obligada a censurar cinc minuts de la pel·lícula per ordre del jutge , com a mesura cautelar davant la possible violació del dret a l'honor del cap d'informació de la Guàrdia Urbana de Barcelona
“Passeu Ciutat Morta?”. Encara falta una hora per l'emissió del documental a TV3 i al bar La Rouge ja no queden cadires buides. “Sí, com no!”, contesta des de l'altre costat de la barra en Xabi. Ell té moltes expectatives posades en aquesta pel·lícula, que s'espera que aporti llum a un cas, el del 4F, que va viure de prop. Va compartir amistat i feina en aquest bar del Raval amb Patricia Heras, trista protagonista amb el seu suïcidi d'una història construïda a base tortures policials, detencions arbitràries, condemnes dubtoses i un inquietant comportament d'estaments polítics i judicials.
Encara que parcialment censurat, TV3 va difondre ahir el calvari de diversos joves als quals es va empresonar acusats de deixar greument ferit un agent de la Guàrdia Urbana durant el desallotjament d'una casa okupa al febrer de 2006. Se'ls va condemnar en base a una versió oficial -que havien llançat una pedra des del carrer- que va quedar poc a poc desmuntada, més si cap en el cas d'una de les sentenciades, Patricia Heras, que ni tan sols havia estat allà.
“Cal difondre aquesta història, aquest cúmul de calamitats i abusos que ha estat silenciat pels mitjans”, opina Xabi, que apaga el cigarret mentre dins del bar s'aparten les taules per acomodar a més gent. “Sembla que la campanya està funcionant”, apunta. Es refereix a la crida a baixar als bars (Baixa al bar) per veure el documental en companyia.
Del riure a la indignació
Del riure a la indignació Minuts abans de les 22.30 h es fa el silenci a La Rouge. Apareix a la pantalla el logo de Metromuster, productora del llargmetratge, i ja la concentració es manté fins avançat el documental, quan es comencen a escolten algunes rialles davant els titubejos de Joan Clos, que en una entrevista en rigorós directe canvia atropelladament de versió sobre els fets aquella nit. Va ser una pedra des del carrer, balbuceja Clos, quan dies abans havia assegurat que havia estat un test llançat des de l'immoble el que havia impactat sobre l'agent ferit.
Però delss tímids riures es passa ràpidament a l'enuig a La Rouge, quan el testimoni del forense corrobora que no podia haver estat una pedra la que havia deixat en estat greu al policia. Així i tot, aquesta va ser la versió oficial definitiva, sostinguda per diversos agents i acceptada per el jutge del cas, que va acabar condemnant a entre tres i quatre anys de presó a quatre dels detinguts aquella nit: Rodrigo Lanza, Juan Pintos, Álex Cisternes i Patricia Heras.
I de l'enuig a la indignació. “No pot ser...” s'escolta una i altra vegada. Sobretot quan el documental recorda que dos dels agents que van declarar davant el jutge, i sobre els quals es va forjar la versió oficial del 4F, van cometre anys després tortures i falsificació d'atestats que van ser provats i condemnats.
Els comentaris d'indingació a mitja veu van en augment fins que s'aturen de cop amb el pla fix de la finestra des d'on va saltar al buit la Patricia. Es fa el silenci a La Rouge mentre les cortines colpegen el finestral empeses pel vent. La Patricia va decidir llevar-se la vida mentre estava en règim obert a la presó de Wad-Ras de Barcelona.
“No saps la quantitat de valentia que cal”, reflexiona Rodrigo Lanza en el documental. Ell va quedar en llibertat el 2012, després d'un periple per la presó -primer preventiva, després sot condemna- de més de cinc anys.
“Patricia Heras, ni oblit ni perdó”
“Concentració a plaça Sant Jaume! Per demanar justícia per Patricia Heras!” criden des de la barra del bar just quan acaba l'emissió, passada la mitjanit. Amb cert abatiment la gent es va disgregant, discutint sobre si acudir a la concentració, que al cap d'una hora aconsegueix agrupar desenes de persones, entre elles els autors del documental, Xavier Artigas i Xapo Ortega, així com la mare de Rodrigo, Mariana Huidobro, i persones properes a Patricia. Fins i tot una tímida columna arriba des del Raval al crit de “Patricia Heras, ni oblit ni perdó”.
Al voltant d'una pancarta en què es llegeix “prou brutalitat, prou d'impunitat” es van apilant les espelmes enceses d'un improvisat homenatge a Patricia Heras.
