Tardor a la Barceloneta: l'última festa del carrer Pescadors
Fa uns dies en una taula al carrer Pescadors, al barri de la Barceloneta, un grup de senyores de més de 70 anys –i algunes de més de 80– ultimaven els decorats de la festa major. Són un símbol del barri popular que resisteix a la invasió turística i a la pèrdua del seu caràcter. Quan la Barceloneta omplia portades aquest estiu per les mobilitzacions contra els pisos turístics, elles passaven les tardes retallant cartrons de llet en forma de fulles –i també es manifestaven quan tocava. Enguany les festes de Pescadors fan pinta de tardor. L’últim carrer que s’engalana a la Barceloneta amb unes festes autogestionades abandona la tradició després de 25 anys, sense relleu generacional.
Mentrestant, però, és festa major, i en aquest barri allarguen l’estiu fins als volts de Sant Miquel. Es nota per la calor, la que passen les veïnes que, tot i els anys, es mouen amunt i avall, i també els seus fills, nebots i néts, que preparen entrepans darrera una planxa per una cua interminable de comensals, els assistents a la festa, que ballen al ritme de l'orquestra Odissea, que fa molts anys que anima els balls del carrer.
Fa 25 anys al carrer Pescadors van decidir recuperar la tradició de la festa major i engalanar els carrers. “Ma germana va enredar-ho tot, amb les veïnes, va començar a cridar la gent”, diu la Joana, germana de l’enyorada Emilia Llorca, un referent pel barri i especialment recordada en aquestes festes. Es van celebrar per primer cop el 1990, juntament amb tres trams del carrer Sevilla i el carrer Santa Clara. Els altres carrers han anat caient pel camí. “S’han anat cansant”, diu la Joana. “S’han anat morint les senyores que ho portaven”, afegeix l’Antonio Garcia, vidu de l’Emilia.
La Celia, que va anar a viure al carrer de petita, abans de la Guerra, recorda les festes antigues, dels anys 40, i lamenta haver-ne perdut les fotos. És un testimoni de com ha canviat el barri. Al mateix edifici que ella van viure –en els anomenats “quarts de casa”, amb grans famílies apretades en 30 metres quadrats– algunes de les veïnes que durant 25 anys han revifat la tradició. “Però ara als pisos ja no volen gent d'aquí, volen fer negoci”, lamentava una d'elles aquest estiu, tot retallant fulles.
El barri ha canviat molt des que van posar en marxa les festes. Sobretot els seus habitants. “Ara hi ha gent nova i a la comissió estem els mateixos”, diu la Joana. En el seu moment la festa implicava als veïns, fins al punt que aprofitaven l’ocasió per repintar les façanes de tot el carrer, però ara només queda aquest petit grup. “A tots ens sap greu deixar la festa, però és que ens hem fet grans i ja no aguantem, i aquest any ho hem decidit perquè hem anat caient malaltes”, apunta, i repassa les malalties d’algunes de les seves companyes. No obstant, diuen les unes de les altres, el dia de la festa ballen com les que més, i la veritat és que quan sona l’orquestra els hi pesa menys l’edat.
Exemple d’un barri transformat
La història d’aquestes veïnes i el seu carrer és un exemple de la situació que viu la Barceloneta. Com explicava la geògrafa i historiadora urbana Mercè Tatjer, no es tractaria d’una situació de gentrificació, sinó de degradació, perquè “s'expulsa la gent del barri no perquè vingui gent amb més alt nivell adquisitiu, sinó perquè vinguin visitants temporaris”.
Al pregó, un altre cas paradigmàtic. El convidat per l’ocasió recorda la seva infància a Can Manel, restaurant que es troba des del 1870 al passeig Joan de Borbó i ara es veu rodejat de negocis per a turistes. La Llei d’Arrendaments Urbans, que permet als propietaris actualitzar els lloguers fins als elevats preu de mercat, posa el local en risc. “Després de 144 anys haurem de lluitar per salvar Can Manel, per una llei injusta que només beneficia els especuladors, la gent que no es preocupa per la Barceloneta”, diu. Acabat el pregó, però, es posa a cantar, perquè al cap i a la fi són les festes de la gent del barri.
Abans de l’inici de la festa també puja a l’escenari la gent de l’Associació de Veïns de L’Òstia, que és filla del carrer Pescadors. “L’Associació de Veïns de L’Òstia va sortir d’aquí”, diu l’Antonio, “de la meva dona i vàries companyes, que el 2005 la van muntar perquè per nosaltres l'associació que hi havia no funcionava”. Els veïns de l'associació, d’edats més diverses, agraeixen a la comissió de festes, perquè “viure i sentir el carrer Pescadors és aprendre a estimar la Barceloneta”, diuen, i dediquen un record especial a l’Emilia. L’Antonio assegura que si visqués la seva dona la festa no s’acabaria. “L’Emiliona ens diria: esteu mortes!” diu la Joana, tot confessant que sí, que si visqués la seva germana no s’atrevirien a parar.
A l’Associació, encara queden veïns joves que lluiten per defensar el barri. Emma Alari recorda que “ha estat un espai on hem pogut confluir veïns i veïnes de tota la vida o recent arribats, com la gent que veníem de Miles”, una antiga caserna de la Guàrdia Civil okupada al passeig Joan de Borbó fins al 2007, que es va sumar a la lluita contra l’especulació urbanística de les veïnes.
“Els vèiem rentant els catxarros a la font de la plaça Sant Miquel, i un dia vam anar a veure on estaven”, diu la Joana per recordar com els van conèixer. Guarden molt bon record de la relació amb els veïns okupes, alguns dels quals van optar per seguir al barri. “Jo m’ho passava molt bé quan anava on els okupes i seia en aquells sofàs que tenien”, recorda rient. “És que eren els nostres okupes”, lamenta una de les seves companyes de taula.
Records no els hi falten i, com diu l’Emma, els seus davantals ja formen part de la història de la Barceloneta. Però durant una setmana encara tenen festa. Després de deixar anar algunes llàgrimes escoltant la gent que s’apropa al micròfon, la Joana va per feina: “Bueno, moltes gràcies a tots. Que tingueu una molt bona festa major!”. I totes es posen a ballar.
