Leer versión en castellano
S’ha celebrat la cimera pel dret a decidir convocada pel president. Hi assistiren els partits catalans que representen totes les potes del catalanisme polític, diputacions, ajuntaments i institucions. Mentrestant, el mateix Parlament va enllestint la llei que ha de permetre convocar la consulta, la qual cosa permet afirmar que s’estan executant els compromisos i les responsabilitats que es desprenen de les dues declaracions de sobirania aprovades en seu parlamentària, que mandaten fer realitat l’exercici del dret a decidir. Paral·lelament, el govern ha fet néixer el Consell per a la Transició Nacional.
Ara bé, la societat catalana que vol decidir si el seu futur rau en el marc espanyol o en el d’una república independent ha d’assumir que, a més d’enfrontar-se a l’aparell estatal espanyol que ho nega, té en contra l’oligarquia econòmica catalana (tan ben casada històricament amb l’espanyola). I té nom: sabem qui són els qui volen fer descarrilar el procés. Són els Fainé de La Caixa, que supedità la catalanitat i els principis fundacionals a ser el primer banc espanyol; són els Godó, que alimenten l’acció sabotejadora de Duran i Lleida envers el president Mas; és el Lara que amenaça de deslocalitzar Planeta; és el Rosell de la CEOE i el seu Foment del Treball controlat pel karanka Gay de Liébana, que malda per entrebancar el decantament progressiu de l’empresariat més dinàmic català, provinent de la petita i mitjana empresa no lligada als beneficis del BOE, cap a posicionaments crítics amb l’autonomisme. I són d’altres que ja s’aniran destapant a mesura que ens anem acostant al moment 0.
El seu full de ruta no amaga res: cal evitar la topada democràtica entre la legalitat espanyola i la legitimitat catalana a les urnes l’any vinent, bo i fent possible una nova operació -tal vegada de l’alçada de la dels anys 1976-1978- de pacte entre les classes dominants i l’aparell polític estatal, sota l’empara de la institució monàrquica a la qual cal revitalitzar, amb una reforma profunda de la LOFCA i compromisos de futura reforma constitucional.
Nogensmenys, els fets tendiran a precipitar-se com a conseqüència de la situació econòmica, el desballestament de l’estat del benestar, la regressió dels drets socials i civils, l’espoli fiscal i l’impagament dels deutes per part de l’Estat espanyol, als quals cal afegir la negativa de Rajoy de traslladar a Catalunya la tercera part del sostre de dèficit que Europa permet a l’Estat espanyol. Tanmateix, d’entrada, comptabilitzem una “victòria”: la negativa de la Generalitat a redactar uns pressupostos sota la cotilla Montoro.
I un objectiu prioritari: acumular forces per fer possible el big bang, la ruptura de l’statu quo postfranquista quan abans millor, que tant de bo fos possible enguany, tal com va declarar Marta Rovira. Sabem, doncs, qui és que des de casa nostra treballa per negar a la ciutadania el dret a decidir, però desconeixem fins a quin punt seran capaços d’intentar matar políticament el president Mas si no plega veles (tal com el PNB liquidà el lehendakari Ibarretxe), de la mateixa manera que desconeixem si l’esquerra espanyola serà capaç d’aprofitar la primavera catalana per aguditzar les contradiccions espanyoles o bé optarà per ser còmplice (passiu o actiu) de la repressió via derogació de l’autonomia o destitució del president.
En tot cas, de la mateixa manera que en les darreres eleccions gràcies a la altíssima participació ens vam poder comptar, ara sabem a qui hem de denunciar, on són els poders econòmics que tenim en contra. D’aquí que, ho repetim, a les esquerres ens hauria de convenir arribar quan abans millor al punt de trencament (dret a decidir), guanyar-lo i obrir un procés constituent republicà en el qual, si assolim l’hegemonia, serà possible una Constitució avançada i progressista per a una República Catalana social.
Per això, les esquerres en aquesta conjuntura no hauríem de fer-nos mal.