Guia pràctica de l'expulsió catalana de l'euro (versió completa)

Leer versión en castellano

És un fet. Ens foten fora. Ai quina pena. Ai quin neguit. Homes de negre passaran casa per casa traient-nos els pocs euros que tenim al matalàs. Rectors amb una fusta a la mà expulsaran els Erasmus catalans de tot Europa. Xipre? Burundi? Pitjor!!! Els nostres germans d’Espanya, pel nostre bé, ens enviaran a un lloc encara més sinistre i fosc: la Somàlia europea. Gràcies a Déu, Catalunya és terra de cooperants i ens podrem enviar les ONGs a nosaltres mateixos. Els pallassos sense fronteres substituiran les estàtues humanes, i els avions del programa alimentari, els nostrats F-16 de l’ Ejército del Aire

Per una sincera vocació de servei i per informar l’enganyat (i en general idiota, delirant i traïdor) públic català de les mentides del nazionalisme excloent raticida i herbicida, heus aquí una guia pràctica i racional del procés d’expulsió de la UE.

Hem de ser clars: expulsar Catalunya és molt fàcil (tenim 2000 maneres de fer-ho, va dir el versàtil Almunia). El que no és tant senzill és expulsar els catalans.

Es dona el cas que, segons algunes fonts, els catalans són persones i, es veu, tenen drets (encara que votin a Mas). Així que allò que El Mundo i EL País veuen tan senzill i bíblic com l’èxode català té encara algunes arestes.

El dia després

El dia desprésLa primera acció pública desprÉs de la independència serà un acte tremendament controvertit. Al Parlament Europeu un parell de fornits segurates agafaran per les aixelles al vicepresident de la Cambra i el fotran en un avió deportat cap a Barcelona. Aleix Vidal-Quadras, tot i no ser partidari del procés, és català i va guanyar el seu escó representant també a catalans. És inapel.lable doncs, que l’expulsió dels catalans comenci amb un ferm cop d’efecte. O què us pensàveu, que això de l’expulsió només seria per als indepes? Si expulsen Catalunya expulsen tots els catalans, des de Jordi Cañas a Montserrat Caballé. Em sabrà molt de greu, borbònics.

Ciutadania

CiutadaniaAnem a la falòrnia aquesta dels drets ciutadans. No hi ha manera humana de treure-li a algú la seva ciutadania. Ho diu fins i tot la constitució de la Indisoluble. I per un acte de benevolència injustificable, el Regne d’Espanya ens va permetre als catalans una doble ciutadania: l’espanyola i, de retruc, l’europea. Com que aquesta és complementària, si perdem l’espanyola ens poden treure la europea. Donem per descomptat que Espanya, per amor i en nom dels llaços mil.lenaris que ens uneixen, mai ens concedirà una doble nacionalitat.

Sembla fàcil. Però el problema és com es treuen uns drets adquirits. No s’ha donat el cas a Europa des de que els alemanys ho van provar amb una part de la seva població que es veu que també la van trobar expulsable. Per explicar-ho: no és el mateix no deixar que algú se’t fiqui al llit que fotre’l fora després d’haver-hi passat la nit. El primer cas (Macedònia, Kosovo) és un acte de llibertat i prevenció de la teva intimitat. La segona actitud (Catalunya) és, directament, un acte de mala educació.

Expulsar Catalunya és una acció entre estats, col.lectiva. Però els drets son individuals. Així que, de fet, l’expulsió de Catalunya s’haurà de fer català per català. Cap problema. Espanya i la UE disposen de diners, advocats, temps i recursos de sobres per dedicar-s’hi els anys que calguin. Per començar, perdrien drets no només els votants del sí. Ho farien els del no, els abstencionistes i, el que és mes greu, la mainada de mesos que ni tan sols saben parlar. Vindria a ser com aquella figura jurídica del Sippenhaft rescatada per Hitler per la qual no només es castiga al culpable d’un crim sinó a tota la seva família extensa.

Marcel Dutroux, violador, torturador i segrestador de nenes no ha perdut la ciutadania europea. Josef Fritzl, el monstre d’Amstetten tampoc. Fins i tot a Rudolf Hess, lloctinent de Hitler, mai no li van arrabassar la seva ciutadania. I ara, la pobre Monja Forcades, Arcadi Oliveras i el pare Manel es veuran ràpidament despullats dels seus drets pel simple acte de ser compatriotes d’uns il.luminats organitzadors de referèndums. Aquesta seqüència admeto que serà una mica difícil d’explicar per la baronessa Ashton, cap de la diplomàcia europea. Com és que la UE, pàtria de tots els drets, mare de tots els refugiats, font de tota llibertat fot fora set milions d’europeus (molts d’ells blancs i rics) només per votar?

Com li explicarien l’èxode a Austràlia, Canadà o altres territoris on les formes d’estat son discutibles? Com podran tornar a bombardejar un país àrab en nom de la democràcia? Se’ns compararà amb els txetxens? Amb els pirates somalis? No. Només explicant que hem traït el simpàtic poble espanyol, Campió del Món, el món sencer ens deixarà de parlar. Només faltaria.

Qui és català?

Qui és català?Va, expulsem catalans. Però, aviam...Qui és català? Sí, ja ho sé, el que viu i treballa a Catalunya. Aquest criteri pot ser suficient quan es tracta d’una ampliació de drets com en el cas de la nacionalitat catalana. Afegir és senzill, treure no tant. Ja en la creuada contra els càtars, els cavallers francesos van tenir problemes per treure el dret a la vida dels occitans: “Com sabrem qui és heretge? Li van preguntar a Simó de Montfort. ”Mateu-los a tots i Déu ja reconeixerà els seus“ va dir amb veu de subscriptor d’Alerta Digital. Aquesta via, però, sembla poc probable.

L’última jurisprudència útil sobre a qui se li poden negar els drets entre la població europea van ser lleis de Nuremberg del 1935. Tot i la seva prolixitat en esbrinar qui era jueu, mig jueu o amb espurnes hebrees, la veritat és que se’ls hi va fer difícil destriar als alemanys purs dels bruts. En el cas català, on la ètnia la tenim una mica descuidada pel nostre natural promiscu, ens trobem, com deien les lleis nazis, davant d’un poble Mischlinge, híbrids. Potser faran dringar un duro a terra i que s’abraoni a agafar-lo ja el podran expulsar. Un altre possibilitat és contractar al nazi Anglada que diu que sap qui son els de casa per fer la tria.

Però d’una manera mes freda i europea, només tenim dues maneres de treure el passaport a un ciutadà i assegurar-nos de que és català: pel naixement o per residència.

Si decidim no pensar gaire i expulsar a tots aquells nascuts a Catalunya ens trobaríem amb alguns problemes personals: Kiko Veneno, nat a Figueres, es veuria condemnat a demanat visat per tocar a Barbate. Encara pitjor ho tindria Manuel Valls. Es tracta del ministre de l’interior francès i home fort del govern d’Hollande. El pobre va néixer a Barcelona i, de manar a la Gendarmerie es podria veure detingut i deportat per ells. Però aquests problemes es podran solucionar ràpidament: expulsar només els nascuts a Catalunya amb passaport espanyol. Ai, no, tampoc, que a la Dexeus van néixer els fills de Rajoy... humm això no xuta.

Potser si expulsem els que resideixen a Catalunya la cosa sigui més fàcil. Aviam: Bojan, resident a Roma, continua sent europeu; Iniesta, l’heroi de Sudàfrica, empadronat a Catalunya, expulsat. Rivera, el guapo dels de Ciutadans, expulsat. Ramon Tremosa, indepe amb corbata, si es trobés empadronat a Brussel. les, europeu. Carles Francino, europeu; infanta Cristina, expulsada. No, tampoc acaba de funcionar. Milers de catalans han nascut a llocs inversemblants o es troben vivint a terres cosmopolites on no existeix cap nacionalisme. Qué fem? Infermeres a Londres, enginyers a Munich, ballarins a Milà... La policia de tota Europa, amb gavardina i barret com els vells temps, retirant passaports espanyols de tota mena de sediciosos...

Queda una via mes raonable. Esperar a que ens declarem independents i fem el nostre cens de població. Ells demanen una fotocòpia i treuen la ciutadania a tots els qui apareixen... Tindrem, això si, un altre fenomen molest: els matrimonis mixtos. Segons com ho facin, serà fàcil veure com Oswaldo Washington, un dominicà ben negre, sandunguero, romangui com europeu mentre la seva dona, Pepeta Puigdevalls i Comes faci cua a Delegación de Gobierno per un visat de turista per anar a Vinaròs... Serà un procés excitant ple de justícia poètica i de estrangeria paradoxal!

Expulsar a Catalunya, no ho nego, és cosa de minuts. Expulsar als catalans és competència exclusiva del govern espanyol que ha de negar, d’alguna manera, la validesa dels nostres passaports. Si fan aquest caríssim sacrifici (plets, demandes, queixes, pasta) és només perquè ens estimen, no ho oblideu.

Fora de l'euro

Aquesta és una cosa de la qual els eixelebrats ignorants i racistes indepes hem de ser conscients: també ens faran fora del euro. I això, com es fa? Bé, ningú no ho sap encara. De fet, a la història de la humanitat no ha passat mai que algú et prohibeixi l’ús d’una moneda. Les monedes funcionen quan es donen dues condicions: que la gent les reconegui com a tals i que el govern l’admeti com a forma de pagar deutes (impostos inclosos) Segons que ensenyen a les facultats, si el govern català admetés l’euro com forma de pagament d’impostos i els catalans de carrer compressin i paguessin amb euros, no veig la manera de impedir-ho. Ecuador (no és l’únic país) te al dòlar com a moneda. Rep dòlars pel petroli i, en contes de canviar-ho a pesos, opera internament amb ell. Els ecuatorians li donen validesa dia a dia i s’ha acabat la història. Bòsnia, abans de l’euro, tenia el marc alemany com a moneda i Montenegro te l’euro. Jo he pagat amb euros a Amèrica llatina i a Orient Mitjà. L’euro no tel donen els estats o el BCE. L’euro, com qualsevol moneda s’adquireix als mercats. Una empresa catalana ven mig milió de barretines a Perpinyà (ara, a França). Li paguen en euros. Aquesta empresa paga amb aquesta moneda als seus empleats que s’ho gasten en canyes. Tots els implicats admeten l’euro com vàlid. Ja està, així entra la moneda en un sistema globalitzat. Els bancs (centrals o comercials) poden operar en qualsevol divisa perquè totes es troben a la venda i, per tant, no poden negar l’ús de cap.

Però no ens atabalem. Segur que Montoro, com que la economia espanyola ja xuta sola, farà un forat a l’agenda per trobar una manera antiliberal, antiglobalitzadora, anticapitalista i dirigista de controlar la moneda. Tota Europa està a favor dels mètodes soviètics si es tracta de castigar als rebels i ajudar als complidors espanyols, diran a Brussel·les.

De la mateixa manera, l’inevitable expulsió farà tornar aquells aranzels que ens empobriran i que fan salivar als nostres amics d’Ebre enllà. Ja sé que la política de la UE dels últims 50 anys, en consonància amb els acords de la OMC, la política dels Estats Units i de les potències capitalistes en ordre d’anar suprimint els aranzels en tot el món quedaran suspeses amb aquesta decisió. “La globalització capitalista necessita la fi dels aranzels” diran els gran poders exportadors “però per restituir l’honor d’Espanya i per tal d’acomplir la seva justa revenja, tots els països posarem barreres a Catalunya” per primera vegada, Xina, Rússia, Europa, els Ayatolàs i els chavistes es posaran d’acord per tal de no vendre res als catalans. Serà maco de veure. I fàcil i barat d’aplicar

I al final de la cua

I al final de la cuaAquesta és, segons la premsa de la capital, la cosa que més il.lusió els hi fa al Regne Borbònic. “Catalunya no solo estará fuera de la UE sinó que se tendrá que poner en la cola” Ja ho veuen, torna El último de la fila. Aquesta expressió és un producte genuí i encertadíssim del imaginari castís. La idea d’una única finestreta on el funcionari és absent o badant generant així una descomunal cua, forma part de la cosmovisió racial del Regne. I així, s’imaginen Brussel·les com un decorat del Cuéntame on el buròcrata amb visera i maneguins va atenent a una cua de delegats de nacions exòtiques que s’esperen a la saleta tot llegint el Muy Interesante. “Los catalanes a la cola” és la condensació orgasmàtica de tot el procés d’expulsió. Per acomplir aquest somni (guiat, insisteixo, només per l’amor que tenen a Catalunya) la UE haurà de ralentitzar la seva capacitat de treball per emmotllar-la a l’imaginari espanyol. Recordem que l’u de maig del 2004 van entrar a la UE deu països de cop. Això vol dir que, o algú es va saltar la cua, o que la UE te la increïble capacitat administrativa de negociar amb diversos països alhora.

Una dècada de negociacions

Una dècada de negociacionsEls nostres germans espanyols ja ens van advertir que les negociacions amb la UE duren molt. En el cas català, com que no som un remot país balcànic sinó una terra deslleial la cosa anirà per llarg, dècades. Com tothom sap, les negociacions es fan per convergir les legislacions del candidat i les de la Unió. A mes, es discuteixen criteris contables, macroeconòmics i competencials. Com es dona l’afortunada casualitat que Catalunya fa ja mes de vint anys que compleix totes les normatives, des de el diàmetre dels urinaris públics fins la composició dels carquinyolis, aquesta dècada de negociacions serà terriblement avorrida pels delegats. Cada dia, durant deu anys, es reuniran catalans i europeus sense gaire res a negociar. Del tedi es passarà a la Play. D’això potser al carinyo i fins i tot surtin matrimonis de la comissió paritària. I així, quan siguem fora, sempre hi haurà un funcionari de la UE que li passi una tableta de xocolata al seu empobrit enamorat de l’altra banda del mur militaritzat de La Jonquera.

Escòcia es queda, nosaltres no

Escòcia es queda, nosaltres noUn cas curiós el de Escòcia. Els britànics ja han assegurat que si guanya el sí, Escòcia no deixarà la UE i que ells no faran cap pas en sentit de impedir o vetar la seva adscripció al club. Perquè Brussel.les admetria a Escòcia i no a Catalunya? Les raons objectives son evidents: Els escocesos parlen anglès, venen whisky i tenen a Sean Connery. El catalans (que només podem oferir a Joel Joan) som una colla d’il.luminats que fem patir sense aturador a Felix d’Azua i a Boadella. I que, a més, hem ofès l’honor del vell Imperi. Son arguments que al segle XXI ningú a la comunitat internacional no es veurà amb cor de rebatre.

Ja ho veieu, catalans. Això esta fet. Els hi costarà milions, judicis, problemes, hores de feina i un desgavell sense precedents. Facilitaran que Catalunya es converteixi en un paradís fiscal i empresarial ja que, lliure de la UE, podrà rebaixar pressió fiscal i tota mena de condicions. Les altres potències veuran al Principat com un tascó fenomenal per fer-se amb el mercat europeu. La seva política d’ampliacions quedaria malmesa, perdrien set milions de contribuents i de consumidors nats. Però, quina mena de puerils entrabancs son aquests per un Regne que va conquerir les Amèriques? Si Espanya ho demana, Brussel.les obeeix. Ai las, quina por, no ens deixaran res, només la llibertat, que deia l’escocès aquell.