L’altre dia vaig anar amb la Itziar González a veure Juicio a una zorra, interpretada per Carmen Machi, per recomanació expressa de ma germana. Fa uns mesos, a Madrid, va poder gaudir de la grandesa d'aquesta actriu i les seves paraules textuals van ser: “No te la pierdas por nada del mundo.”
Ma germana i jo som autèntiques i genuïnes xarnegues: de pare andalús, López García, i mare catalana, Pujol Surroca. Quan parlem entre nosaltres i volem dir alguna cosa de manera contundent, forta, dictatorial, ho fem en castellà; en canvi, quan volem ser dolces, formals, amb seny i disseny, ho fem en català. Però ara les coses sembla que hagin canviat. Toni Albà, ben clar i català, ha sentenciat que no s'ha d'anar a veure el treball d'aquesta deessa de la interpretació per haver expressat les seves opinions públicament.
Vaja, ara la manera de parlar entre ma germana i jo ha d'introduir i conviure amb noves influències. El to dictatorial i el fet de judicar i sentenciar els altres el teníem més relacionat amb els toros que amb els pebrots, però ara estem confoses.
Però no tan confoses. La meva àvia, un dia tornant de ballar sardanes de la catedral, em va dir que si veritablement em volia guanyar la vida havia de cantar coses alegres: “Tu, nena, vés fent el que et doni la gana, que el que et passarà és que et fotràs de gana.” I la Rosalia Pujol Surroca se'm va posar a cantar un pasdoble que avui vull dedicar a la Carmen Machi i a la Itziar González, dues autèntiques toreres de la injustícia. Us ho dic jo, que me llamo Lídia!
Després de l’actuació vaig voler abraçar la Carmen per agrair-li tot el que ens havia donat i ja parlant de tot plegat sabeu què ens va dir? “Yo también quiero ser catalana...”. No és bonic?
Si algun dia aconseguim la independència, cosa que dependrà de ser persones i de posar els lladres a les presons com a la resta del país, sé de molts i moltes espanyoles que s'estimen Catalunya que voldran canviar de nacionalitat. Ai, verge santa! Que se’ns omplirà Catalunya de refugiats espanyols fugint dels lladres i la uniformitat!
Però si no ens desfem d’aquest excloure l’altre perquè és i pensa diferent, si no ens desfem de la corrupció i la pobresa de valors, per mi ja podem apagar les llums del traje; seria ridícul seguir torejant a la mateixa plaça per només aconseguir fer-ho amb un paravent a la cantonada.
Una forta abraçada a la diferència en comunió.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
