Fa uns vint-i-cinc anys vaig tenir el plaer i el privilegi de conèixer l’Ignasi Riera. En aquell moment era regidor de cultura de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat en representació del PSUC. Va ser-ho molts anys (1979-1994) i cada cop que, en aquella època, el sentia parlar per la ràdio o per la tele, o en llegia algun escrit, recordava el dia que el vaig conèixer. Perquè aquell dia, en un dinar confraternal després del lliurament d’un premi literari (ell n’era jurat com a representant de l’ajuntament de Cornellà) ens va explicar la dificultat que li representava haver de rebutjar regals contínuament. Eren de tota mena i li arribaven per les vies més diverses, més clares o més indirectes. Ell ho rebutjava tot per sistema. Fins i tot, ens explicava, ho feia en casos delicats, com ara els de gitanos i altres minories culturals en què l’oferta d’un present no és necessàriament espúria sinó, simplement, una mostra de respecte. Sempre me n’he recordat. I me’n recordo cada vegada que es parla de corrupció. I penso que cal ser molt llest –a més a més d’íntegre- per no caure-hi. Jo mateix, no me n’adonaria i ja hi hauria caigut. Per això també penso que ser fill, germà, cunyat, etc. d’un polític de primera línia et posa damunt una gran responsabilitat encara que no vulguis. Sovint ha de ser una putada, i perdonin l’expressió, voler obrir-te pas a la vida sent fill del president del Govern espanyol, català, francès o el que sigui, i alhora ser honest. Ha de ser terrible que, en un moment donat, no tinguis clar si allò que has obtingut després de lluitar molt (una feina, un negoci, etc.) hagi estat gràcies a tu o per ajudes interessades que un ni tan sols no coneix. Si el teu cunyat t’anuncia que anirà a les llistes electorals d’un partit amb possibilitats de ser escollit, ja has begut oli: Vés fent les maletes per anar-te’n a l’Antàrtida. T’ha fotut la vida. Si et quedes, qualsevol cosa que facis es posarà en relació amb la situació del teu cunyat (que ja és regidor, diputat provincial, diputat autonòmic, diputat espanyol…). I en tots dos sentits: El podran acusar d’haver-te ajudat o et podran acusar d’haver-te’n aprofitat. Aquí, al fill d’un polític conegut no se li pressuposa innocència. I, tal com deia abans, cal ser molt íntegre, però també molt llest per sortir-te’n. Els fills dels dictadors africans acumulen poder i riquesa durant la vida dels seus pares. No se n’amaguen. Els fills dels presidents de la democràcia haurien de rebre cursets per tal de saber distingir els paranys de la corrupció i així poder evitar-los. Els fills d’un president tenen dret a fer-se rics? És clar que sí, com tothom. Però només quan el seu pare ja no sigui president. És una putada, però és així. O caldria que fos així.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
