L'obertura de la Comissió d'Economia del Congrés per debatre la nova proposició de Llei “anti-desnonaments” del PP en la qual va intervenir la representant de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), ha servit com a catalitzador de diverses postures públiques sobre el drama dels desnonaments i un debat sobre quin és el llenguatge correcte per abordar el tema.
Que la portaveu de la PAH titllés de criminals als responsables de les entitats financeres va desencadenar una polèmica. I no perquè suposés una cosa nova, ja que així és com s'anomena a polítics i banquers als carrers durant aquests últims anys. Però que Ada Colau ho digués al honorable Congrés sembla que va ofendre a més d'un, segurament en sentir-se assenyalats amb el dit acusador.
Però el que va dir la representant de la PAH, també és una cosa que es ve debatent des de fa uns anys en alguns cercles acadèmics. Des d'algunes ciències dedicades a l'estudi de la desviació com la criminologia i la sociologia juridicopenal, es ve analitzant el que s'anomena com crims estatal-corporatius per explicar certs fenòmens com els produïts per la crisi financera. Aquesta categorització, que cerca estudiar les complexes relacions entre poder polític i corporatiu i la producció de crims, ha estat fruit de la necessitat d'ampliar l'estreta mirada que les ciències penals, centrades en la delinqüència comuna, havia desenvolupat fins ara, sent incapaços d'explicar els grans processos de victimització que es produeixen a les nostres societats.
D'altra banda, la restricció legalista de les definicions aferrades al Codi Penal, ha estat reemplaçada en aquests estudis per la perspectiva del que en els àmbits anglosaxons es denomina com social harm, és a dir, l'estudi de les situacions, decisions polítiques o mesures que generen un greu perjudici o dany social.
Així doncs, el que s'està vivint a l'Estat espanyol és un procés de greu dany social: centenars de milers de famílies han estat desposseïdes de la seva casa i algunes desenes de persones han acabat treient-se la vida. L'última, un activista de Stop Desnonaments divendres passat a Còrdova. D'altra banda, els índexs de pobresa no han fet més que augmentar, Espanya se situa al capdavant de l'Eurozona en desigualtat social (índex Gini de 34), arrossegant un atur històric i insostenible, al que se suma la pèrdua notable de poder adquisitiu. N'hi ha que parlen d'una generació perduda.
Davant aquesta situació, la resposta de governs i corporacions ha estat clara: rescat de la banca, indemnitzacions milionàries als seus responsables, augment d'impostos que afecten en major mesura a les classes mitges i baixes, amnistia fiscal per als grans defraudadors i, en fi , la implantació evident del model neoliberal que comporta el desmantellament de l'Estat de Benestar.
Des d'aquesta perspectiva, la intervenció de Ada Colau s'ha quedat fins i tot curta. A més de les entitats financeres, l'Estat, començant pels diferents governs, tenen una responsabilitat directa en la generació de la crisi, però sobretot, en els danys que està generant la seva gestió. La Llei del Sòl i la Llei Hipotecària són normatives amb clars efectes criminògens. L'actitud cega de les entitats bancàries que continuen sol.licitant execucions hipotecàries, així com l'actuació de les agències de l'Estat (governs, jutges, policies) que fins fa poc van continuar amb una actuació banal de compliment burocràtic de la llei, ens permeten parlar de la producció de veritables crims.
Si el Dret Penal és una ciència que s'encarrega de castigar els comportaments més greus, és evident que hauria d'encarregar d'això i no, paradoxalment, de criminalitzar als qui protesten per aquestes injustícies. Frau, estafa, i altres delictes econòmics, però també homicidi, són probablement alguns dels tipus delictius en què representants polítics i responsables de les corporacions financeres podrien estar incorrent.
En tot cas, discutir sobre la “tipicitat” d'aquestes accions ens pot portar a ignorar de manera còmplice a les víctimes. La difícil atribució de l'etiqueta de “criminal” als comportaments dels poderosos, o per no ser perseguits quan estan tipificats, genera impunitat. Per tant, hem d'anar més enllà i dir, de deixar sense llar a centenars de milers de famílies mentre Espanya és un dels països que acumula més habitatge buit (entre 3 i 5 milions de pisos segons la PAH) és clarament criminal.
Els qui s'esquincin les vestidures invocant l'Estat de dret caldria recordar simplement el contingut dels articles 43 (dret a un habitatge digne) 15 (dret a la vida) i sobretot 9.2 (obligació de les administracions públiques de promoure les circumstàncies per al gaudi real i material dels drets) de la Constitució Espanyola. Aquestes mateixes normes imposen una aplicació flexible de la llei per impedir que se segueixi produint més mal.
Impedir més desnonaments i suïcidis per problemes econòmics és una responsabilitat del govern. Les mesures pal.liatives, de pegat, insuficients que han pres fins ara (Codi de bona pràctiques, RD-Llei 27/2012 i el Fons Social d'Habitatges) són una ofensa per a la ciutadania. La reforma profunda del sistema, començant per la Llei Hipotecària, i si Ada Colau té raó, ha de seguir amb l'exigència d'indemnització de les víctimes que ha deixat la crisi, dels desnonats, i perquè no, de les famílies dels que s'han llevat la vida.
Els suïcidis deguts a la promoció de alçaments per part dels bancs i la inacció del govern són un clar exemple de crims estatal-corporatius. Des de la universitat, l'estudi d'aquests fenòmens i de la relació simbiòtica entre poder polític i corporatiu i entre corrupció i crisi financera és una obligació. La criminologia no pot (un cop més) mirar a una altra banda.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
