Tenint encara present el darrer atac a la llibertat d'expressió (en forma de brutal assalt contra la redacció de la revista satírica Charlie Hebdo), i davant les massives mobilitzacions en defensa a escriure i publicar lliurement, resulta palpable el compromís de la ciutadania amb les llibertats públiques com a valor irrenunciable pel funcionament de les societats democràtiques.
Malgrat això, aquesta dura etzibada als valors que representen la llibertat per expressar-se sense condicions adquireix forma d'escomesa conjunta en combinar-se amb les noves mesures plantejades per diferents governs europeus. Charlie Hebdo ha suposat una oportunitat per desplegar el següent episodi de la guerra contra el terror, legitimar novament la suspensió indefinida de determinats drets per paradoxalment poder defensar-los amb major efectivitat: els primers plans de la Comissió Europea passarien per exemple pel registre i retenció d'una gran quantitat de dades personals dels passatgers aeris que entrin o surtin d'Europa durant un període de fins a cinc anys, un total de 42 camps d'informació que inclouen l'adreça personal, el correu electrònic, el telèfon, les dades bancàries, l'historial detallat de vols i inclús els hàbits alimentaris de l'individu, que serien guardats en una gran base de dades centralitzada a càrrec de les policies europees
D'altra banda, la declaració conjunta de diferents ministeris de l'Interior europeus en relació a l'atac (entre els quals es troba el que dirigeix Jorge Fernández Díaz) comporta que aquesta amenaça adquireixi una major magnitud: en nom de la “llibertat d'expressió, dels drets humans, el pluralisme, la democràcia, la tolerància i la llei”, i per contradictori que pugui semblar, es “lluitarà contra la radicalització, notablement a Internet” (o el que és el mateix, s'intensificarà el control sobre les comunicacions del global de la ciutadania amb el pretext del radicalisme). Els tres principis de l'era Orwell, “la guerra és pau, la llibertat és esclavatge, la ignorància és la força”, es complementen avui amb altres tres plantejats per Dave Eggers a la seva recent novel·la “El Cercle”, els quals apunten que “els secrets són mentides, compartir és voler, la privacitat és un robatori”.
Aquest posicionament per part dels responsables de l'Interior implica per una banda una volta de rosca addicional per legitimar la vigilància massiva contra la població civil (una política que en paraules de l'antic agent de la National Security Agency americana, Edward Snowden, s'ha revelat incapaç d'evitar un sol atac malgrat l'elevat intrusisme que suposa en matèria de privacitat el fet de retenir comunicacions de forma indiscriminada), i per altra, assenyalar i assetjar els sectors crítics de les nostres societats: al Regne Unit, el nou projecte de llei antiterrorista pretén que les universitats “assumeixin responsabilitats en la lluita contra la radicalització”, i comuniquin a un “programa extern d'anti-radicalització” (amb amenaces de tipus legal) informació sobre els estudiants que podrien ser seduïts per “idees extremistes”, incloent l' “extremisme no violent”. D'aplicar-se, les conseqüències d'aquesta llei sobre la llibertat acadèmica (i sobre les universitats com a llocs de formació de persones crítiques amb el món en el qual viuen) serien òbvies: restriccions en matèria lectiva (qui s'atreviria a impartir classes sobre Georges Sorel, Günther Anders, Karl Marx, Walter Benjamin...?), d'expressió (qui és capaç d'opinar lliurement sabent que “tot el que digui pot ser utilitzat en contra seva”, com si es trobés detingut permanentment?), expedients disciplinaris oberts pel simple fet d'opinar... en definitiva, mesures que transformarien la natura de les universitats de “centres de coneixement” a “focus de delació d'elements subversius”, a la manera del maccarthisme i les seves “caces de bruixes” durant els anys cinquanta del segle passat.
Per pessimista que pugui semblar aquest escenari, aquestes són solament algunes de les mesures que els governs europeus tenen previst portar a terme en el decurs dels següents mesos. El més paradoxal de tot resideix en que a la vegada que els nostres representants anuncien que “no permetran que els terroristes aconsegueixin escampar l'odi, la por i la divisió a les nostres societats”, i demanen “fomentar el diàleg”, es disposen a implementar una sèrie de mesures completament autoritàries aprofitant la situació favorable, sense cap mena de debat ni possibilitat de rèplica.
De la conducta governamental posterior als atemptats deriven per tant dues observacions fonamentals: per una banda, que en voler redissenyar d'immediat el marc legal en clau repressiva (amb l'espectre de Charlie Hebdo encara present), els terroristes sí que han reeixit en el seu objectiu d'“escampar l'odi, el por i la divisió” a Europa (el govern francès ja ha publicat, amb el títol de “contra el terrorisme, tots units i tots vigilants”, un decàleg per “detectar la radicalització jihadista”), i, per l'altra, que els nostres líders han optat per fer justament el contrari del que milions de persones van demanar en sortir al carrer el passat 11 de gener: garantir que la llibertat d'expressió pugui seguir sent un valor indispensable en l'articulació d'una societat democràtica. Que els que diuen “no cedir” davant el xantatge que suposa el terrorisme no persisteixin en seguir concedint-li victòries en desmantellar sense cap mena de complexe els nostres drets democràtics. L'amenaça a les nostres llibertats persisteix (i ha augmentat de manera exponencial) després dels atemptats, cal tenir això present tan ara com per lliçons futures.
