Darwinisme, cultura de violència i neoliberalisme. Cauen les màscares.

Charles Darwin va emprar el terme de la supervivència dels més forts i comparant el comportament humà a l’anima en un estat de guerra on els més grans i forts, o els que millor saben amagar-se o ajuntar-se en grups de defensa, són els que sobreviuen i transmeten els seus gens a les generacions futures. D’aquí apareix el terme darwinisme social que ve a dir que la lògica de la selva és la lògica més natural per entendre el funcionament ideal de la societat. Aquesta lògica de la selva és la de la biologia, la qual naturalitza les diferències normals o excessives entre uns o altres, i legitima l’agressivitat. El monopoli de la violència i la legitimitat garanteix que es mantinguin les desigualtats en qualsevol societat desigual.

Ara bé, per facilitar que no es vegi en excés el muntatge, convé crear enemics externs o enaltir egos col·lectius. En l’estranger creem terroristes o fins i tot una cultura en la qual es veu la competició com el progrés que defensa les eines o el messies concrets. En aquest darwinisme social creem estereotips i formes de veure el món on el pobre és el gandúl i ens hem d’allunyar o odiar-lo, mentre que per altra banda el ric és emprenedor i intel·ligent, i s’ha d’apropar-se i estimar-lo. També es genera una enginyeria mediàtica on es realitza un adoctrinament emocional per a què estimem a determinats cossos, suportem determinades doctrines, defensem certs països i odiem a altres. Aquest odi cap a l’altre a més ens roba la consciència crítica i ens “liquiditza” sent més manipulables a l’hora de canalitzar aquest odi cap a una direcció que desitgen uns altres.

Aquest adoctrinament emocional implica incorporar la filosofia del darwinisme dins de la psicologia a través de la fisiologia i la biologia.

Així, la guerra és ara contra el mateix individu. Freud accepta aquest conflicte intern de forces: eros i thanatos. En aquesta visió clínica del de l'ésser humà l’objectiu central de l’estudi no és la societat, sinó que el responsable últim del seu propi dolor i patologies és el mateix individu. Ampli finançament públic ha estat aprovada per realitzar estudis amb aquests paradigmes biològics i conductistes. De fet compleix un doble objectiu. Per una banda de “desresponsabilitat” de cara a la societat, i per altra banda responsabilitza el mateix individu. Així, nous gurus de la ciència natural justifiquen la naturalesa competitiva de la societat on es justifica la gana, la malaltia. En aquesta línia la cultura juga un rol important. Els estereotips per una banda han donat models mentals de qui és bo i qui no. Per altra banda, tenim els jocs, les pel·lícules i les informacions violentes que ens descriuen una realitat de guerra on es permet els “bons” lliurar una lluita contra els “dolents” i ens van adoctrinant perquè el plaer es connecti amb l’enaltiment emocional i la desconnexió. Igualment, la democràcia s’utilitza ad hoc amb dobles estàndards. Quan ens interessa convocar eleccions i quan un referèndum ens molesta ho veiem com una irresponsabilitat política,

La cultura de la violència no és fruit de la casualitat. La demanda de violència en els jocs i actituds no són meres peticions espontànies del mercat. No ens enganyem. Hi ha multitud de mitjans que promouen aquesta cultura, sobretot en la cultura de la pantalla. Tenir una societat controlada pels seus impulsos de violència no només ven, sinó que és estratègic i afavoreix una major manipulació emocional. Igualment, convé que els membres de la societat promoguin emocions agressives i descontrolades quan interessa, doncs si ho fan guiats pels mitjans de comunicació, acabaran defensant valors favorables dels més forts.

En aquesta cultura de la violència l'única forma de bregar amb l’enemic (pobre, grec, treballador, terrorista, etc..) és que s’adapti i que assimili, però sobretot que no negociï en els meus termes, doncs això seria perdre els privilegis i la imatge de dominant. En aquesta cultura dels estereotips són estratègics per justificar la violència i generar l’odi necessari per a no sentir pena o compassió contra aquells amb qui els poderosos perden diners o poder.