El cas de la capità Zaida Cantera, ara comandant Cantera, posava de manifest com la llei militar feia molt complicada la denuncia a un superior ja que aquesta havia de passar necessàriament abans per aquest superior.
La capità Cantera va aconseguir llavors que el Tribunal Militar Central, en una sentència dictada el 8 de març de 2012, condemnés al llavors coronel Lezcano-Mújica a passar dos anys i deu mesos a la presó per un delicte d’“abús d’autoritat” amb tracte degradant, ja que en aquell moment l’assetjament sexual ni tal sols estava tipificat en el Codi Penal Militar.
Fa pocs dies hem sabut la resolució del seu cas: la comandant, que l’any passat havia demanat la baixa en l’Exèrcit de Terra després d’haver estat víctima d’assetjament sexual i laboral per part del tinent-coronel Lezcano-Mújica, ha rebut la baixa definitiva, firmada per la subsecretària de defensa Irene Domínguez-Alcahud, fet que l’autoritzarà a rebre una pensió màxima de 2500 euros bruts quan abandoni l’exèrcit.
El cas de la comandant Cantera no és, per desgràcia, un cas aïllat. L’advocat de la comandant, Antonio Suárez-Valdés, va reconèixer davant la premsa que el seu gabinet rep cada any més de 200 denuncies per casos semblants al de la Zaida, d’aquests, la meitat es desestimen per “manca de caràcter delictiu dels fets”, però del 50% restant només el 10% continua amb el procés i porten el seu cas davant la justícia.
Suárez-Valdés va reconèixer que en molts d’aquests casos pesa entre les víctimes d’assetjament i violència sexual una “por insuperable” que els impedeix, sovint sota coerció o assetjament laboral (com va ser el cas de la comandant Cantera), denunciar per por a les represàlies i en el cas de les militars de rangs inferiors, per temor a que no els renovin el contracte si denuncien els fets. És a dir, es dóna una paradoxa en que les víctimes són culpabilitzades i han de pagar unes conseqüències terribles d’assetjament laboral i coerció que es sumen a la ja traumàtica experiència d’assetjament o violència sexual, amb les conseqüents greus conseqüències per a la seva salut psicològica .
L’any 2002 va transcendir a la premsa el cas de la soldat Dolors Ocaña, la primera soldat que va denunciar a un superior per violència sexual; la soldat en un principi no va denunciar la totalitat de l’agressió ja que va rebre amenaces per part de l’oficial que la va agredir per a que no ho fes.
En aquell moment, l’any 2002, només tres denuncies d’aquesta mena de delictes havien transcendit. Des de l’oficina del “Defensor del soldat” es va advertir llavors que ells tenien constància d’ almenys 20 casos semblants que els havien fet arribar les víctimes en els darrers tres anys. Novament, van advertir que la majoria d’aquestes soldats es va negar a efectuar denuncies formals per por a les represàlies. Entre aquelles poques soldats que es van atrevir a denunciar els fets, eren molts els casos en que els seus superiors van amagar els fets o van impedir la continuació del procés judicial tot fent-los-hi xantatge per a la renovació del seu contracte o bé senzillament, exercint sobre elles assetjament laboral per a que no continuessin amb la denuncia. La majoria d’aquestes militars acaben per abandonar l’exèrcit, sent la raó en molts casos el que no passar les proves psicotècniques per les seves seqüeles psicològiques.
D’aquí la importància i la necessitat d’establir un protocol d’actuació per a aquests casos, semblant al que ja s’aplica a la Guardia Civil, tal com demanen la comandant Cantera i el seu advocat.
El problema és que no es disposa de xifres oficials dels casos d’assetjament i violència sexual a l’exèrcit espanyol, o si més no, aquestes no es fan públiques. Tot i això, i veient la magnitud i gravetat del problema en altres exèrcits occidentals, res no fa pensar que l’exèrcit espanyol, en el que la incorporació de les dones és una realitat des del 1988, hagi de ser una excepció.
Existeix un organisme l’objectiu del qual és vetllar per a la integració de les dones en les forces armades: l’“Observatori militar per a l’ igualtat” que va néixer el 2005 sota el nom “Observatori de la dona en les forces armades”; però aquest l’organisme no ha fet mai públiques dades sobre els casos d’assetjament i violència sexual a l’exèrcit. Enlloc d’exposar els problemes i les dificultats amb les que es troben les dones a l’exèrcit, les dades que fa públiques aquest organisme semblen ser únicament aquelles que puguin ajudar a reclutar noves militars.
Sabem, per tant, que l’assetjament i la violència sexual són una realitat a l’exèrcit però la xifra total de casos resulta molt difícil de quantificar degut a l’opacitat i l’ impunitat que envolten aquests delictes a l’exèrcit.
En aquells països on sí s’han fet públiques dades al respecte, les xifres, exposades al llibre “Militarismo en España: balance del ciclo armamentista español hasta 2007” de Pere Ortega i Arcadi Oliveres (Icaria Editorial) són preocupants: un estudi de l’any 2000, revelava que a l’exèrcit belga el 92,5% de les militars havien patit assetjament sexual, el 36% havien estat víctimes de tocaments indesitjats i un 1,3% de violació; o que el 50% de les membres de la RFA britànica ha estat víctima d’algun tipus d’assetjament sexual. Per altra banda, la magnitud i gravetat del problema a l’exèrcit nord-americà també ha estat denunciada en el premiat documental The invisible war de Kirby Dick.
A més a més, l’assetjament sexual no era un delicte tipificat com a tal pel codi penal militar espanyol, i les poques dades de les que disposem provenen de sentències de la jurisdicció militar, i en aquesta només es tracten “els casos en que existeix una relació de jerarquia” (Atlas del militarismo en España 2009, Centre d’estudis per la Pau JM Delàs, Icaria Editorial), fet que, és de suposar, exclou a multitud de casos d’assetjament i violència sexual que es produeixen entre militars del mateix rang.
De la mateixa manera, convé tenir present que en el cas de la Zaida Cantera, ella era capità: les dificultats que pateixen les soldats a l’hora de denunciar són encara majors.
El nou règim disciplinari de les Forces Armades, llei orgànica 4/2012, aprovada el 5 de desembre de 2014, tipifica com a faltes especialment greus “aquelles que afectin a la llibertat sexual de les persones, implicant tant assetjament sexual i per raó de sexe com professional, i atemptin contra la intimitat, la dignitat personal o en el treball, o suposin discriminació”, fet que ja és un avenç si tenim en compte que l’assetjament sexual també es convertirà en un delicte tipificat en el nou codi penal militar, el projecte de llei del qual es va aprovar el 5 de setembre de 2014.
Tot i això, aquesta suposada igualtat formal, en el paper, no es tradueix en una igualtat real a l’exèrcit.
Cal que exigim al Ministeri de defensa que faci públiques les dades sobre el nombre de denuncies i casos d’assetjament i violència sexual a l’exèrcit, i que s’estableixi un protocol d’actuació en aquests casos que acabi amb l’opacitat i la impunitat d’aquests delictes a les forces armades i que posi en coneixement de l’opinió pública la magnitud del problema.
