Entre Estats Units i Mèxic hi ha una línia fronterera de 3.169 km en què s'ha aixecat una barrera infranquejable fortament militaritzada i controlada. El desplegament de seguretat i armament que controla la frontera resulta molt similar al de dos estats en situació de tensió armada. No hi ha ni un sol tram lliure de tanques d'acer, càmeres, helicòpters Blackhawk, drones Predator, agents de patrulla fronterera, immigració i protecció de duanes; la presència dels quals s’ha doblat fins a 25.000 agents al llarg dels últims sis anys.
Cada any, la militarització fronterera augmenta. El 2014 el govern d'Estats Units va aprovar el desplegament de fins a 1.000 agents de la Guàrdia Nacional, que actua com a milícia estatal, especialment a la zona del riu Bravo, barrera natural que marca la divisió entre els dos països, una decisió que el govern justifica per la necessitat de combatre el tràfic de drogues.
A aquest desplegament de component militar se li suma la nova llei que el governador de Texas, Greg Abbott, ha aprovat aquest mateix any. La llei HB11 ha suposat un augment per al control de la zona amb un pressupost de fins a 800 milions de dòlars per a entrenament , compra de tecnologia i equipament.
Aquests fets han aixecat fortes protestes per part del govern de Mèxic, generant tensions internacionals, a més de l'impacte social per a les comunitats a banda i banda de la barrera que troben els seus llocs de residència i els seus carrers convertits en creixents zones militaritzades.
Què passa al llarg de la frontera d'Estats Units amb Mèxic perquè es donin semblants mesures de control?
La resposta va més enllà del concepte de seguretat promulgat pels estats i de la lluita contra les drogues o el control dels fluxos migratoris. Per a entendre el paper de la barrera cal aprofundir en la situació social que trobem a banda i banda i la seva extensió més enllà d'ella, així com la seva raó de ser com a dic de contenció i de manteniment de l'status quo a través de l'ús de la força.
Amb prou feines a pocs quilòmetres de diferència, les xifres de l'índex de desenvolupament humà ens diuen molt de la situació de tots dos països: segons el Human Development Report publicat pel programa de desenvolupament de les Nacions Unides, les regions confrontants a la barrera del costat dels EUA tenen l'IDH més baix del país, que malgrat tot resulta ser més elevat que el de les regions de l'altre costat, que tenen l'IDH més alt de Mèxic. Així, mentre allunyar-se de la barrera d'una banda promet millores per al desenvolupament de la persona, de l'altra promet major precarietat. Això no només serveix per explicar l'evident sentit dels fluxos migratoris, sinó també la manera en què la barrera estableix un model de relacions polítiques i socials Nord-Sud acord a interessos econòmics, necessaris per a la supervivència de l'estat neoliberal i capitalista.
Aquestes relacions es fan patents al llarg de la frontera mexicana a través de la massificació de la precarietat laboral, nodrida de la immigració de les regions del sud de Mèxic. Trobem la presència de maquiladoras, fàbriques d'acoblament que produeixen productes d'exportació a on el més comú és la mà d'obra barata, impostos gairebé inexistents i autoritats poc acurades en el control de drets laborals. Tot això a pocs quilòmetres de la principal potència mundial.
Establertes a Mèxic des dels anys 60, les maquiladores s'expandeixen amb força a finals del segle XX i principis del XXI, sobretot per satisfer la mà d'obra barata necessària per satisfer l'acord de lliure canvi entre els EUA i Mèxic (TLCAN), que va entrar en vigor el 1994, mitjançant el qual les multinacionals dels Estats Units poden transferir la seva producció a les maquiladores mexicanes.
La mà d'obra d’aquestes fàbriques viu en estat de precarietat i necessitat absolut, on el sou amb prou feines arriba als 45 euros setmanals, el 80% d'elles no tenen cap sindicat i els drets laborals són gairebé inexistentes.1
D'aquesta manera la relació s'estableix de tres maneres: precarietat laboral per satisfer l'abaratiment i l'expansió de la producció d'Estats Units; dependència econòmica i social de Mèxic cap al seu veí de manera que si cau la producció, com ha passat amb les recents crisi, la desocupació es multiplica; i la contenció, a través de la barrera altament militaritzada per mantenir la precarietat allunyada de lleis i regulacions més estrictes.
Els estats-nació aixequen murs als seus límits per protegir-se de l’excés de liberalisme fronterer. Des de l'òptica neoliberal, la pobresa és criminalitzada, en aquest cas, en forma d'immigració que a la vegada és vista com una amenaça per als països més desenvolupats i que genera col·lapse i conflictes pel que és necessari invertir milions de dòlars per imposar el seu control sempre, amb l'ús de la força. En canvi, el flux de capital no troba barreres i s'estableix legalment mitjançant acords que reprodueixen situacions de precarietat.
La situació fronterera militaritzada compon un escenari d'apartheid humanitari que no és exclusiva d'aquesta zona geogràfica, on, en tot just uns quilòmetres convergeixen a la vegada dues realitats que s'alimenten i es repel·leixen. L'estat neoliberal necessita l'existència de la precarietat però sempre sota el seu control i, a ser possible, extern al seu marge geogràfic.
Els estats reprodueixen en les seves fronteres les mateixes actuacions que realitzen dins entre les seves poblacions: la precarietat és escombrada cap als límits i les perifèries. En aquest cas les fronteres no existeixen com a tals i són més poroses de manera que també requereixen de militarització i control; agents de seguretat i agents antiavalots.
Aquesta tendència és cada vegada més comú: anul·la la cooperació social, econòmica i política entre els estats i ens dirigeix cap a la militarització creixent de les fronteres, ja no només entre estats sinó entre realitats socials i crisis humanitàries, generant un model de contenció a través de la força que deixa poc espai per a la cooperació social i la pau.
0