A finals dels 90 vaig tenir l'ocasió de treballar a Indonèsia, el país amb més població musulmana del món: actualment 208 milions, més que l'Índia o Pakistan. Aquí vaig conèixer a Noorhuda Ismail, que en el 1998 era un jove estudiant de comunicació que tractava de tirar endavant a Jakarta, la capital del país. Indonèsia, era un dels països on el sincretisme cultural i convivència religiosa cap que l'Islam tingués un caràcter particularment pluralista, tolerant i respectuós. Tot i així, l'excessiva concentració de poder econòmic en poques mans de minories xineses cristianes creava tensions i bosses de pobresa que ha pogut generar odi i nodrir extremismes en aquest país. La crisi monetària de finals dels 90 va fer passar a indonèsia d'11 a 80 milions d'pobres creant un descontentament que va culminar amb una tragèdia de massacres en diverses ciutats que van acabar tombant al mateix dictador Suharto.
Enmig d'aquesta convulsió ciutadana va emergir el Noorhuda Ismail o Huda, com li dèiem. El Huda era un jove activista inserit en les comunitats políticosocials i religioses de Jogjakarta, un dels centres intel·lectuals i culturals del país. Aquí va ser membre durant un període de Muhammadiah, una associació socioreligiosa islàmica, la qual juntament amb Nadhatul Ulama (NU) representava les comunitats cíviques independents d'intel·lectuals i reformistes de l'islam sunni indonesi que són actualment les més grans del món. La seva influència és molt important i sumen un total conjunt de membres d'al voltant de 80 milions d'associats. NU va néixer l'any 1926 per donar aportació intel·lectual cívic i democràtic a un islam modern i avançat com a resposta al wahhabisme. De fet, Gus Dur o Abderraman Wahid, va ser líder de NU i posteriorment president d'Indonèsia. Un líder que havia escrit un llibre sobre el paper de la dona a Indonèsia des d'una perspectiva renovadora i progressista. I que el 2005 havia creat un ministeri per a l'empoderament de la dona.
Recordo que Huda explicava com les nostres converses sobre política, cristianisme o societat les comentava també en la seva pròpia mesquita, on ell era un membre de referència perquè a més parlava àrab. Aquí, vaig descobrir com l'Islam, lluny de negar el cristianisme el tenia incorporat en la seva tradició igual que al judaisme.
Passat el temps, quan m'havia anat ja d'Indonèsia al finalitzar el meu contracte, em vaig quedar en xoc en assabentar-me dels atemptats a l'illa de Bali el 2002 per Jemaah Islamiya, considerat el braç d'Al-Qaida a Àsia. Després vaig descobrir per la premsa que el meu amic Huda va haver de tenir un xoc fins i tot més gran. El terrorista responsable dels atemptats era el seu company d'habitació de la mateixa escola islàmica on havien anat junts a prop de Solo, la ciutat natal de l'antic dictador Suharto. Huda, explica que fent memòria de la seva escola va recordar que oferien una beca per anar a Pakistan i la va guanyar el seu antic company. Pel que sembla aquesta experiència va haver de portar-lo a radicalitzar-se més. Així, que sense pensar-s'ho dues vegades poc després dels atemptats, Huda, se'n va anar a Solo i va entrevistar al director de la seva antiga escola. Més tard va entrevistar al seu excompany a la presó. Aquí Huda va descobrir el que després seria la seva professió futura d'investigació i entrevistes a grups armats pel món i treball per la pau.
El seu camí de coneixement tractaria de desentranyar les motivacions i relacions familiars que porten els joves a unir-se a grups radicals inclosos Al-Qaida però també l'EI i crear iniciatives de despolarització, reconciliació i reintegració d'aquests joves en la societat. Huda, intel·ligentment, des de la saviesa ancestral del sud-est asiàtic però també el sentit comú, va ser plenament conscient de les causes socials i econòmiques com la pobresa, la manca d'oportunitats, les quals portaven molts joves a unir-se a ISIS per una falsa promesa de canviar un món que no els agradava però sense saber realment què significava aquest viatge i què es trobarien o es veurien obligats a fer.
De fet, el Tsunami va assotar especialment la zona de conflicte d'Aceh, Indonèsia. Després d'anys de dolor i sofriment pels efectes de Tsunami, el radicalisme no es va extingir amb l'estat especial administratiu d'Aceh de Daerah istimewa sinó que va continuar i actualment uns 500 joves indonesis lluiten a les files de l'Estat Islàmic a Síria. Però, segons el Huda, hi ha dues classes socials en el Daesh, els dirigents d'origen àrab i la resta. Aquí els indonesis, serien com a ciutadans de segona classe ja que excepte algun càrrec intermedi, solen estar en posicions de primera línia de guerra, i conseqüentment són els que causen més baixes.
Per tant, resulta estratègic segons Huda, el poder treballar directament amb antics combatents de l'EI a Indonèsia i donar-los opcions, resignificar la seva experiència i canviar la narrativa sobre el que realment volen en la seva vida i les seves famílies. Que la seva frustració no es torni a inspiració a altres nois sense opcions que desitgin anar al EI encara que sàpiguen que acabaran desencantats. Així, Huda va crear una iniciativa de desradicalització i reintegració d'antics combatents a través del treball en llocs com comerços. En aquesta iniciativa, a través de l'activitat de servei, els antics combatents o terroristes es veuen obligats a escoltar, cosa a la que no estan molt acostumats; però també a servir i a veure l'altre encara que sigui estranger com un ésser tan humà com ells, que té sentiments i família (1). Això és importantíssim no només per a ells mateixos, sinó per a la comunitat propera d'amics i família però també per al mateix país indonèsia i el món en general que els observa.
No obstant, la modalitat de justícia punitiva que prima en les relacions internacionals actuals és perfectament funcional per a la indústria de guerra, mentre que el model restauratiu i de reconcililació de Noorhuda Ismail, toca la base i el fons de la veritable pau que sembla que no desitgem. Els mitjans ho demostren dia a dia silenciant les marxes anti EI de comunitats musulmanes a occident o silenciant al món occidental les iniciatives anti EI de les majors associacions islàmiques d'orient, com ara Nadhatul Ulama i la seva campanya antiextremista global. Però, tot i així, cal reconèixer que cada vegada que hi hagi un atac al nom d'Islam, els musulmans no tenen per què fer marxes en contra, encara que estiguin en contra. Ja que en veritat, això no va amb ells. Molts musulmans tenen sobrades raons d'estar farts d'aquesta absurda necessitat occidental.
En tot cas, les marxes que sí es fan igualment no interessa mostrar-les en els mitjans de masses. Volen que tinguem una visió mentirosamente guerrera i esbiaixada del món musulmà, així, es manté l'imaginari paranoic i hostil que necessiten per augmentar més i més les restriccions legals, estats d'excepció, les despeses de defensa desorbitats i atacs militars a costa dels nostres impostos i de la nostra salut, de la nostra educació i dels nostres habitatges.
Per tant, hauríem de donar suport a les propostes pacífiques de dins de les societats però també religions i treballar conjuntament amb els països islàmics per trobar solucions conjuntes a la crisi i encarar les causes profundes i estructurals d'aquests conflictes. Una pau veritable passa per una justícia social on la reconciliació, restauració i el perdó puguin reconstruir la creença que la societat té de nou sentit i val la pena per a totes i tots. La vàlua d'una societat no es mesura en com tracta als reeixits, sinó en en com tracta als desemparats, als vells o als presos i aquells que es van poder equivocar. El dret a una segona oportunitat hauria de ser una constant exemplar. Així, anem caminant entre tots per construir una civilització millor i més elevada.
(1) Coaching per a la reintegració de terroristes. Noorhuda Ismail in TEDx Hong Kong
Enllaços d'interès:
Perfil d'Noorhuda Ismail
Documental dirigit per Noorhuda Ismail: Jihad Selfie - Tràiler oficial 2016
