Aquest estiu ha aparegut un nou informe de NOVACT sobre empreses militars privades a l’Iraq, Palestina i Colòmbia. Un dels aspectes que s’hi aborda, el de les normatives que regulen l’activitat d’aquestes empreses, és particularment interessant. En presentem una síntesi en una sèrie de tres articles, cada un d’ells corresponent a un dels tres països. El primer es va dedicar a l’Iraq i aquest segon a Palestina.
Palestina
En els darrers vint anys Israel ha dut a terme un procés d’externalització de les funcions militars i de seguretat als Territoris Palestins Ocupats (TPO) i que inclou el manteniment de l’ordre públic. Aquesta política d’externalització s’ha canalitzat a través de dues vies; d’una banda, la delegació de funcions a empreses privades de seguretat i de l’altra, la transferència d’algunes responsabilitats a persones a títol individual i a comunitats civils com ara els assentaments.
Les tasques assignades són les següents: gestió i vigilància de checkpoints, protecció d’establiments públics i privats a Cisjordània, vigilància d’establiments específics en assentaments i zones industrials a Cisjordània, protecció dels llocs en construcció al llarg del mur i vigilància de llocs específics a la ciutat vella de Jerusalem, el Light Rail Train i els assentaments jueus a Jerusalem Est. Les seves atribucions inclouen fins a escorcolls i incautacions i, en determinades circumstàncies, detencions. De fet, s’estipula que la funció de les empreses privades militars de seguretat (EPMS) és més aviat la defensa contra activitats terroristes i infiltracions que no contra crims ordinaris i, per tant, els seus serveis s’usen a la pràctica, cada cop més, per protegir la població israeliana i els seus interessos en detriment dels drets dels palestins i de la seva protecció. La majoria de les EPMS que operen als TPO són israelianes. A l’agost del 2012 n’hi havia 380 registrades amb llicència.
Gràcies a la política d’externalització de funcions de seguretat a grups civils de colons dels assentaments jueus, s’ha permès que la majoria d’aquests tinguin les seves pròpies forces de seguretat, que inclouen un coordinador civil i una unitat de vigilància de dotze membres. Aquesta mena de milícies estan constituïdes per residents dels assentaments formalment contractats per les autoritats dels assentaments, malgrat que estan armats, entrenats i finançats pel Ministeri de Defensa i l’exèrcit israelià. De fet, estan subjectes a la llei militar i se’ls considera guardians dels assentaments en nom de l’exèrcit israelià i sota la seva supervisió. No obstant això, el Ministeri de Defensa no els considera empleats seus. Els coordinadors civils mantenen una relació contractual bé amb l’administració de l’assentament amb finançament del Ministeri de Defensa o bé amb el mateix Ministeri. El 2013 n’hi havia 265 a Cisjordània. Els membres (no coordinadors) de les unitats de vigilància no són formalment empleats dels assentaments, sinó que estan obligats a prestar aquest servei i subjectes a una multa si es neguen a fer-ho.
El marc normatiu sobre EPMS es basa en un conjunt complex de lleis a aplicar segons el context i la ubicació del servei contractat. Aquest marc regulador conté un puzle de regulacions que diferencia entre la prestació de serveis de seguretat en assentaments i la resta de TPO, d’una banda, i en diferents contextos a Jerusalem Est, checkpoints, indrets en construcció al llarg del Mur, establiments privats, d’una altra banda.
La Llei sobre Investigadors Privats i Serveis de Vigilància de l’any 1972 explicitava els requisits necessaris, per part d’una empresa o per part d’un individu, per poder establir-se en el sector de la seguretat. També disposava la concessió de llicències, tant a empreses com a individus, per treballar als TPO i optar als concursos governamentals de selecció. Tanmateix, la llei manca d’estipulacions específiques relatives a l’entrenament, normes de conducta, supervisió del personal vigilant i, a la pràctica, no té efectes reals sobre les activitats de les EPMS als TPO. Millor dit, aquestes estipulacions específiques es regeixen, en gran mesura, per les condicions dels concursos governamentals de selecció i/o per les relacions contractuals amb les institucions o clients, i ambdues es mantenen secretes.
Posteriorment (any 1993), l’ordenació militar 1401 relativa a serveis de seguretat exigeix un permís de l’autoritat militar competent per poder contractar aquest tipus de serveis a Cisjordània. De nou, aquesta ordenació tampoc no inclou cap referència a normes de conducta ni a la supervisió dels subministradors dels serveis, sinó que únicament estableix que treballar sense permís o violar els “termes de l’autorització” fixats pel comandament militar es pot penalitzar amb tres anys de presó,una multa o totes dues coses. No obstant això, els termes i les condicions d’aquest permís per treballar no són públics.
La darrera regulació sobre l’ús i les activitats de les EPMS és la Llei sobre Competències per al Manteniment de la Seguretat Pública del 2005. Constitueix la principal base legal sota la qual les empreses i els seus treballadors subministren serveis de seguretat a Jerusalem i als checkpoints a Cisjordània. Dintre del territori d’Israel, aquesta llei n’amplia les competències i els permet fer escorcolls i detencions. També eixampla l’abast de les seves activitats, ja que els atorga poders amb l’objectiu de “mantenir la seguretat pública contra activitats terroristes i violència”.
En principi, totes les empreses que treballen a Jerusalem ho fan sota aquesta llei. Però les empreses que treballen concretament als assentaments de Jerusalem Est eren contractades inicialment pel Ministeri d’Habitatge i Construcció i això s’ha mantingut sense base legal. A la pràctica, això els atorga competències més àmplies: d’una banda, es contracta els vigilants amb l’objectiu explícit de protegir un grup ètnic de l’altre i de l’altra, se’ls atorga l’autoritat per usar violència física i munició amb foc real. Ja que els vigilants no són part del cos policial, la seva supervisió és extremadament deficient. De fet, no està clar ni quin organisme està autoritzat per presentar denúncies sobre el comportament incorrecte dels vigilants, ni quin organisme examinarà aquestes denúncies, ni sota quina regulació es pot jutjar el denunciat. La possibilitat de processar un guàrdia de seguretat és extremadament limitada.
Quant als checkpoints, l’aplicació de la llei també és inconsistent. Teòricament, els empleats de les EPMS tenen uns poders limitats: poden demanar la identificació i escorcollar els vehicles i les propietats de les persones que travessen els checkpoints, però els cal la supervisió de l’autoritat pública responsable del checkpoint per als escorcolls corporals i necessiten l’autorització pública per negar el pas a algú. A la pràctica, però, a causa de la complexa xarxa d’agències estatals implicades en la gestió dels checkpoints, la supervisió de les activitats de les EPMS resulta deficient. La juxtaposició i imprecisió de funcions entre aquests cossos contribueix a la dispersió de l’autoritat i dificulta l’atribució de responsabilitat en casos d’abús.
D’altra banda, el Ministeri de Defensa és l’encarregat de definir, dirigir i controlar l’entrenament del personal de seguretat privada destinat als checkpoints. Però en realitat, part d’aquest entrenament (que inclou les regles del contracte) s’externalitza també a empreses privades. No és públic el contingut del pla d’entrenament i les regles específiques del contracte romanen secretes.
Pel que fa al personal civil de seguretat dels assentaments, l’Ordenació militar 432 (any 1971) va crear les figures de Coordinador Civil de Seguretat i els equips de vigilants dels assentaments, però algunes esmenes han anat ampliant les competències inicials del Coordinador. Actualment, el Coordinador és responsable de tots els aspectes de seguretat a l’assentament, incloent la supervisió de les EPMS que hi puguin operar. Les ordenacions militars atorguen a aquests vigilants civils poders quasi-policials: detencions, escorcolls corporals, confiscació d’objectes i arrestos, però en canvi no asseguren correctament la supervisió ni estableixen normes clares per exercir les seves funcions.
El Coordinador pot rebre entrenament militar i gaudir d’un permís especial per dur armament de les forces armades israelianes. La difusió de responsabilitats entre les tres autoritats implicades en la contractació del Coordinador (Ministeri de Defensa, oficials de defensa regional i autoritats dels assentaments) impedeix la supervisió i control del nomenament i les funcions del Coordinador i els membres dels equips de vigilància. Més encara, cap d’aquests organismes ha elaborat un document que estableixi els procediments relatius a la seva tasca ni al maneig d’armament. Com a conseqüència, els incidents demostren que sovint aquests equips han usat la força armada d’una forma que reflecteix una interpretació molt àmplia de l’existència d’una amenaça potencial i s’ha perjudicat greument els drets dels palestins.
