Quan dos mons xoquen, sempre hi ha un tercer espai

Del 10 al 19 de febrer es va celebrar el Festival Internacional de Cinema i Drets Humans a València, en el qual el Centre Delàs va ser convidat a participar en un col·loqui sobre el documental peruà When two worlds collide (Quan dos mons xoquen) de la directora peruana-alemanya Heidi Brandenburg i Mathew Orzel, que explica els fets devastadors del conflicte a la ciutat de Bagua (o “Baguazo”, com comunament se li coneix), i del que podem qualificar com el pitjor conflicte social de la història recent del Perú.

Com a peruà, és dolorós recordar els fets viscuts a l’Amazònia aquell matí del 5 de juny del 2009 que es va saldar amb 33 persones mortes (23 policies i 10 civils), un agent desaparegut (el major de la Policia Nacional del Perú Felipe Bazán), i la impunitat dels responsables polítics. La ferida continua oberta a 4 mesos de complir-se 8 anys del lamentable fet. Trobo pertinent reflexionar sobre dos escenaris de violència cultural que hi ha al voltant d'aquest conflicte. Anem amb el primer.

Per l'any 2007, el llavors president Alan García va escriure un article titulat “El síndrome del perro del hortelano”. En ell deixava plasmat el seu pensament neoliberal i el model de desenvolupament que volia pel Perú: “Així doncs, hi ha molts recursos sense ús que no són transables, que no reben inversió i que no generen treball. I tot això pel tabú d'ideologies superades, per ociositat, per indolència o per la llei del gos de l'hortolà que resa: ”Si no ho faig jo que no ho faci ningú“. No és d'estranyar que amb el concepte ”gos de l'hortolà“ fes referència a totes aquestes comunitats indígenes contràries a un model de desenvolupament salvatge com el que proposava García. Les mesures preses per l'expresident a l’Amazònia sota aquesta doctrina de pensament, van enarborar una lluita que va començar sent pacífica en defensa d'un desenvolupament generós amb la terra i respectuós amb el dret a la propietat comunal, el dret a la identitat cultural i a la consulta.

La recepta per guarir aquesta síndrome del que parlava Alan García consistia, en línies generals, en la necessitat d'imposar la propietat privada i segura per l’Amazonia, la terra, el mar i la mineria; i amb això generar inversions i majors llocs de treball: “Ha de deixar-se als mercats i a la competència dels privats la fixació de condicions i deixar de costat tot tabú o prejudicis ideològics”. Aquests tipus de discursos, sostinguts per un president, en comptes de conjuminar a la seva població, l’enfronta. I desperta tot tipus de violències estructurals i directes en un món que viu per a la tecnociència i que mira al medi ambient no com un valor que pot ser usat per preservar la subsistència del planeta, sinó com un valor de canvi per generar plusvàlues que beneficien a les transnacionals. I és això mateix el que empeny a la humanitat cap a la depredació perquè, com explica molt bé Jorge Luis Gordillo al Diccionari de la Guerra, la Pau i el Desarmament elaborat pel Centre Delàs, créixer econòmicament per a una regió significa valer-se del decreixement de les altres regions a través d'una lluita desesperada per l'apropiació dels escassos recursos.

La idea de l'enemic seria l'altre escenari de violència cultural sobre el qual valdria la pena reflexionar. El mateix diccionari del qual faig esment explica que la idea de l’enemic és un terme militar que fa referència a la persona, grup, o estat que és antagònic a un i que amenaça la seva existència i identitat. En aquest punt, veritablement, el pensament de García va trobar un suport considerable en una bona proporció de la societat peruana que va justificar que es configuressin decrets legislatius que vulneraven els drets de les comunitats natives. I és aquí on es desperta l'endormiscat enfrontament històric entre les dues repúbliques peruanes: la república dels blancs i la república dels indis. Un nus colonial instaurat fa segles pels conqueridors espanyols, però la vigència dels quals és “marca Perú”, perquè des del 28 de juliol de 1821 som un país independent que, per acció o omissió, ha triat no desfer aquest nus. És la falta d'un projecte nacional seriós i inclusiu allò que ens distancia al moment de triar el tipus de desenvolupament que volem per al país.

És per aquest motiu que aquells que busquen preservar les seves terres, la seva aigua i les seves muntanyes són considerats per uns altres com a “ciutadans de segona categoria”, “salvatges”, “primitius”, “oposats a la modernitat”, sembrant a la població indígena el sentiment de no pertinença a la república peruana. Precisament, el documental ens convida a recórrer el procés a través del qual aquestes dues formes de pensament van xocar a l’Amazonia, començant com un moviment pacífic i derivant en una matança que afectaria tant als nadius com també als policies.

Recordem les paraules del cos policial que apareixen al documental: “Senyors, estem d'acord amb la seva protesta, però lamentablement no els podem donar suport”. Recordem també els crits dels nadius: “Senyors policies, la lluita no és amb vostès!”. No podríem entendre –a partir d'aquestes paraules– que ni els policies estaven en contra dels nadius, ni els nadius en contra de la policia, sinó que tots dos van ser utilitzats com a peons polítics?

Els nadius reclamaven la seva justa dignitat i el respecte a la terra; els policies buscaven establir ordre davant la presa de carreteres durant més de 50 dies que perjudicava l'enviament d'aliments i altres mercaderies. Tots dos grups van ser víctimes. En primer lloc, víctimes d’un sistema econòmic que ens fa veure com a enemics per afavorir els interessos d'uns pocs, i que genera desigualtat, pobresa i guerra. I, en segon lloc, víctimes de la irresponsabilitat i la incapacitat d'un govern que va preferir donar una “solució” policial a un problema que era de caràcter polític.

No hauria pogut fer-se d'una altra manera? Per què, com deia Sartre, quan els rics fan la guerra, són els pobres els que moren? El fet succeït a Bagua serà recordat com el dia del desacord, on es va preferir “ningunejar” a la diferència i a aquells diferents amb les bales i les bombes lacrimògenes perquè les morts les paguessin els qui no estaven al poder. Aquell 5 de juny del 2009 dos mons van xocar. No podíem, llavors, construir un tercer espai, l'espai dialògic de la consciència intercultural?