Benvolgut Sr. Juan Ignacio Zoido,
El dia d'ahir, després de parlar amb una família pakistanesa, a la qual vaig conèixer fa un any abandonada a la seva sort en un parc de Tessalònica (Grècia), vaig llegir les declaracions que vostè va donar durant la seva compareixença al Congrés dels Diputats sobre la tragèdia al mar d’Alborán, que es va cobrar la vida de 49 persones, en la que es considera la pitjor tragèdia en el mediterrani espanyol de l'última dècada. “No és la nostra responsabilitat que les persones decideixin fugir dels seus països”, va dir. Afortunadament, el succeït a Alborán no és el cas d'aquesta família amiga meva. Ells van poder arribar fora de perill a costes europees, i encara que es trobin ara a Hongria, segueixen sobrevivint a les fredes polítiques del vell continent.
Sr. Zoido, vostè es descriu, segons el seu compte de Twitter, com una persona a qui els seus pares li han ensenyat que amb treball i esforç tot és possible. Digui'ns, no era per ventura amb treball i esforç que aquestes 49 persones estaven tractant de fer possible un projecte de vida diferent del que deixaven enrere? Per ventura no és que amb treball i molt esforç diari les ONG fan el possible per salvar les vides i els somnis de milers de persones que fugen de qualsevol forma de violència als seus països d'origen? No és cert que declarar que aquestes ONG fomenten i potencien la immigració irregular és fruit més aviat, senyor ministre, del seu escàs treball i esforç per fer una profunda lectura sobre el que passa en el Mediterrani? Declaració que, per cert, em recorda a les tan lamentables i desafortunades del seu antecessor Fernández Díaz quan al seu moment va dir que reforçar el salvament en el mediterrani provocaria un “efecte crida”.
Sr. ministre Juan Ignacio Zoido, amb aquesta carta el que vull és recordar-li el molt que cadascuna de les seves paraules representen per al futur d'aquests 65,3 milions de persones desplaçades forçosament. Així que dir que “no és la nostra responsabilitat que les persones decideixin fugir dels seus països” és molt irresponsable per la seva banda tenint en compte la política exterior dels estats membres, entre ells la del govern al qual vostè representa, quan es decideix autoritzar llicències d'exportació i transferència d'armament europeu a països en conflicte i tensió política, que són justament aquells d'on provenen els refugiats.
Les seves declaracions són tan atrevides com perilloses per la temerària ignorància que representen. La mateixa ignorància que comparteix l'Europa Fortalesa i que ja va ofegant, en el que va d'aquest any, 2.359 vides i somnis.
Llavors Sr. Zoido, no és que la immigració sigui irregular com diu. Ni que “l'existència de Centres d'Internament d'Estrangers respon a un imperatiu del Dret de la Unió Europea i de l'ordenament jurídic espanyol”. Emigrar és un dret universal, i aquest és l'imperatiu. Irregular i il·legal és no complir amb les legislacions dictades per la Unió Europea sobre comerç d'armes, segons les quals no es pot exportar material de defensa a països en conflicte o partícips en un conflicte armat.
Li exhorto al fet que llegeixi el nostre recent informe Armes Europees que alimenten conflictes. Conflictes dels quals fugen els refugiats; ja que llança conclusions tan dures com certes.
La Unió Europea ha autoritzat llicències d'armes per un valor que ascendeix els 427.607 milions d'euros, dels quals s'han fet efectives les exportacions per un valor que frega els 120.000 milions d'euros a 212 països, durant el període 2003-14. D'ells, 89 van rebre armes europees tenint significatives xifres de persones refugiades i desplaçades; i 63 estaven en situació de conflicte i tensió.
Destaquen com a principals receptors els països d'Orient Mitjà com Aràbia Saudita, Síria, Afganistan, Pakistan; i de l'Àfrica Subsahariana com Sudan, República Democràtica del Congo, República Centreafricana, Mali, Mauritània.
L'informe també mostra que s'ha exportat més armament a països en conflicte que en tensió. Encara que la diferència és mínima, un 15% d'autoritzacions i un 18% d'exportacions realitzades han acabat en països embolicats en conflictes armats; mentre que un 13% de llicències autoritzades i un 14% d'exportacions realitzades s'han dirigit a països en tensió política.
Per tant, Sr. ministre, sembla que la Unió Europea sí que té una quota alta de responsabilitat en el motiu pel qual aquestes persones fugen. La responsabilitat no es limita en dictar polítiques d'asil, ni comença quan els refugiats arriben a les seves costes. El veritable inici d'aquesta responsabilitat es troba al moment en el qual les institucions polítiques i les indústries d'armament, així com les empreses lligades a aquestes indústries decideixen invertir i lucrar-se amb el negoci de la guerra; el qual ara porta com a conseqüència la construcció de més murs a les nostres fronteres i la seva corresponent militarització per dividir-nos dels qui lluiten per la seva llibertat i els seus drets. Murs que divideixen per donar principi a la deshumanització de l'altre. D'aquest altre que, sent refugiat, desplaçat o que no ha pogut fugir per falta de mitjans, va decidir no usar les armes i no matar.
Adjunto a la present una foto de la portada del nostre informe que deixa constància d'aquesta responsabilitat.
Salutacions.
