Les armes han estat concebudes per donar seguretat a qui les posseeix. Això és així aparentment, donat que aquells que no les posseeixen és possible que sentin temor davant els seus posseïdors i es vegin empesos a adquirir-ne per sentir-se segurs. En l’àmbit dels estats, això ha conduït a una espiral sense límits anomenada armamentisme que va tenir el seu màxim exponent durant la Guerra Freda. Alarmats pel caire que prenien les coses davant un possible holocaust nuclear, algunes ments sensates van reflexionar per posar-li fre, i en el possible, caminar en sentit contrari, cap a un estadi més segur, el desarmament. Com que la llista és llarga, tan sols recordar alguns entre els que alertaren sobre el perill de les armes: Bertrand Russell, Alva Myrdal, Albert Einstein, Bertha von Suttner... Els seus arguments eren simples, si se sent temor davant un veí armat, potser sigui millor dialogar amb ell per aconseguir un mínim comú denominador pel que fa al potencial militar i així tots dos se sentiren més segurs. Un altre argument igual de convincent era que, si bé s'han dissenyat armes per defensar les pertinences pròpies, aquestes armes també han servit per arrabassar les d'un altre i en cas de controvèrsia combatre. Llavors advertien que en una batalla sempre hi ha perdedors, amb la qual cosa potser era millor dialogar i buscar un equilibri que evités el patiment de la guerra.
Però els exegetes de les armes van continuar argumentant, què fer davant els enemics que amenacen la seguretat. Un parell de sociòlegs actuals han intentat donar resposta a les inseguretats que ens assetgen, Ulrich Beck, ha denominat el món actual com la societat del risc, i Zygmunt Bauman, com a societat liquida, producte de l'etapa postindustrial en què vivim que tenen a veure amb les incerteses que ha provocat el món globalitzat i amenaçat per l'escassetat de recursos no renovables, el canvi climàtic, catàstrofes ambientals, nuclears com a Txernòbil i Fukushima, fam i grans migracions. Causes de les autèntiques inseguretats que pateix la humanitat. Riscos, perills i amenaces que no sembla que les armes i els exèrcits puguin eliminar.
Però malgrat això, es persisteix en construir el mite de l'enemic que ens amenaça i es parla de terrorisme internacional, de crim organitzat, d’atacs cibernètics, la proliferació d'armes de destrucció massiva, i els conflictes que desestabilitzen la pau mundial. Sens dubte és cert que són perills i amenaces, però cal tornar a insistir, que tampoc sembla que cap d'aquests perills pugui ser contrarestat ni vençut mitjançant armes i exèrcits. Potser, l'únic, el conflicte armat, però recorrent de nou al sentit comú, seria menys costós la seva prevenció i solució a través de mitjans de pressió política, d'embargament econòmic i comercial o conferències de pau que mitjançant l'ús de la força.
El punt crític pel qual els estats, especialment en els països industrialitzats, defensen la pervivència dels exèrcits nacionals, és la defensa d'un altre tipus d'interessos menys espuris que el terrorisme i els altres exposats. Es tracta de la defensa del sistema de vida que impera en l'anomenat primer món. Un sistema que no està disposat a permetre que ningú posi obstacles a l'obtenció de recursos naturals, matèries primeres, la circulació de mercaderies, capitals i serveis, molt especialment els preuats hidrocarburs. Aquesta és la causa principal dels conflictes al Pròxim Orient. I per això, els estats no dubten a estar fortament armats per intervenir amb rapidesa quan sigui necessari; disposar de bases militars repartides estratègicament per múltiples llocs; de vaixells de guerra que controlen la circulació marítima dels recursos. Un sistema depredador que necessita de l'extracció de recursos no renovables que situa el planeta a la vora del seu esgotament i que hipoteca el bon viure de les generacions futures.
Arribats a aquest punt, convé reflexionar en sentit pragmàtic. És a dir, si l'ús de la força a través de la guerra ha estat la forma més raonable per resoldre els conflictes. Perquè vistos els resultats post-bèl·lics, en la majoria d'ocasions les guerres no han resolt els conflictes, sinó que en molts casos s’han enquistat i posteriorment s'han reobert en innombrables nous conflictes, trigant generacions en resoldre’s. Llavors, potser hauria estat més pràctic buscar la solució de les controvèrsies per altres mitjans i la humanitat s'hagués evitat els enormes sofriments i destrucció que proporciona la guerra. D'aquí van sorgir els estudis de Polemologia, i posteriorment els de prevenció i de resolució de conflictes, que han derivat en la creació d’organismes i centres, tant acadèmics com d'intervenció amb el propòsit de pacificar els conflictes amb altres mitjans que no siguin la guerra.
Els que ens alineem contra l'armamentisme i el militarisme, argumentem que, malgrat l'elevada despesa militar mundial, 1.753 bilions de dòlars anuals, els conflictes armats i les guerres no han desaparegut. I per contra, aquesta despesa pot impulsar noves confrontacions armades en un bucle de militarització sense fi. Gent que reclamem el desarmament, la disminució dels exèrcits i la desaparició de blocs militars. Gent que som titllats d'utòpics per no percebre els perills que amenacen la humanitat i en aquest sentit que estem mancats de realitat. Quan la realitat precisament mostra el contrari, que els irreals són ells, perquè s'entesten en resoldre els conflictes mitjançant la violència, i malgrat això, els conflictes no desapareixen. Per això cal continuar insistint que els humans tenim capacitats racionals per conviure amb els conflictes, resoldre'ls o transformar-los de manera dialogada.
0