Portem dies escoltant les queixes d'Obama davant l'espionatge que van portar a terme els russos sobre els correus electrònics als dos partits durant les últimes eleccions presidencials nord-americanes. Es queixen de la utilització que s'ha fet amb la informació obtinguda, copiant de manera il·legal correus del cap de campanya electoral demòcrata per ajudar els republicans. És a dir que es queixen que la finalitat d'aquest espionatge per part dels russos era difondre informació que danyés la candidatura de H. Clinton i beneficiés al candidat Trump.
També han començat a sorgir queixes que Putin està fent el mateix a Alemanya, que es pirateja informació que és susceptible d'influir en la propera campanya electoral a Alemanya.
En definitiva es queixen d'ingerència externa, el que molesta és que Putin o Rússia utilitzi internet i les xarxes socials per influir en l'esdevenir electoral, com si això no hagués estat una pràctica habitual durant tots els anys de la guerra freda. Però sense retrocedir tant, fa un parell d'anys, alguns caps de govern europeus l’alemany, francès, etc. van aparentar estar escandalitzats per ser espiats per part de la NSA nord-americana. Les agències nacionals d'intel·ligència van informar que els correus electrònics dels presidents havien estat piratejats.
Espiar-políticament i utilitzar la informació és gairebé tan vell com la democràcia. És usual que els partits s’espiïn entre ells, espiar-se forma part de la vida mateixa dels partits, espiar-se entre ells i espiar als oponents del mateix partit és habitual, recordem que Esperanza Aguirre va ser acusada d'utilitzar la força pública per espiar membres del seu propi partit i a Catalunya el cas de Método3 en la qual la espiada era, sabent o no, Alícia Sanchez Camacho.
Els que realment hem de enfadar-nos i protestar som els ciutadans. Des dels atemptats de les torres bessones, des que G. Bush va declarar la guerra al terrorisme, de manera lenta però sistemàtica els ciutadans perdem llibertats i drets com el dret a la intimitat o la lliure expressió, en nom de la seguretat. Se'ns ha venut que les mesures de seguretat com controls biomètrics, o que les dades dels passatgers d'avions estiguin disponibles durant cinc anys, o rastrejos de correus electrònic o de telèfon, etc. són pel nostre bé. Se'ns fa pensar que el dolent és un altre, no sóc jo, no ets tu, és ¿??. Aquestes pràctiques haurien indignar-nos, ja que són el preludi d'una societat vigilada i controlada.
La qüestió és de què tenen por? i qui ens té por? La democràcia té por dels ciutadans ?, els dictadors o autòcrates tenen por de ser enderrocats per la seva població, els demòcrates no tenen per què sentir-ho, però és evident que certs poders tenen por dels ciutadans i de les seves propostes de canvi. Darrere dels espionatges massius a ciutadans s'amaguen interessos polítics i econòmics.
El final de la guerra freda va suposar una disminució en les vendes d'armes, després dels atemptats de l'11-S, les vendes van pujar, però el volum de negocis no recuperar les xifres de la guerra freda, la indústria militar necessita reestructurar-se i obrir-se a nous nínxols de negoci. El 11-S, els atemptats de Londres i Madrid i la guerra contra el terrorisme han obert un nou camp de negoci, el de la seguretat interior. Impulsats per governs i per la pròpia UE, s'han iniciat grans projectes per a la creació de sistemes de gestió d'informació, de recopilació i tractament de la informació. Tot aquest nou sector mou milers de milions d'euros anuals. És un gran negoci, tant en el sector públic com privat.
Després de les queixes d'Obama, d’aquí un temps arribaran les propostes d'inversions milionàries en ciberseguretat, es justificarà al·legant que cal protegir la democràcia d'actors externs indesitjables com els russos que volen manipular l'opinió púbica.
