Aquest estiu ha aparegut un nou informe de NOVACT sobre empreses militars privades a l’Iraq, Palestina i Colòmbia. Un dels aspectes que s’hi aborda, el de les normatives que regulen l’activitat d’aquestes empreses, és particularment interessant. N’exposarem una síntesi en tres articles corresponents a cada un dels països. Iniciem la seqüència d’articles amb el corresponent a l’Iraq. Ens ha semblat necessari incloure també la contextualització que l’informe fa sobre la situació de cada país.
Iraq
Ja a principis de 2004, l’Iraq es va omplir d’empreses privades de defensa, sense cap tipus de supervisió, contractades pels exèrcits dels EUA i de la Gran Bretanya, per dur a terme serveis de seguretat. Això incloïa la protecció de combois militars, de la residència de Paul Bremer, cap de l’Autoritat Provisional de la Coalició (govern de transició creat per la coalició multinacional) i d’altres edificis de les forces armades, de l’aeroport de Bagdad i de l’escorta de persones d’alt rang. No obstant això, després es va descobrir que també se’ls havien assignat responsabilitats importants i molt delicades en l’àmbit militar com la interrogació de detinguts, recollida i anàlisi d’informació, gestió i maneig de sistemes complexos d’armament, entrenament i assessoria dels nous cossos de seguretat i de l’exèrcit iraquians i fins i tot la participació en operacions de combat.
Una de les decisions més desencertades de l’Autoritat Provisional va ser la dissolució completa de les forces armades i de les forces de l’ordre del règim de Sadam sense tenir ja preparats els organismes substituïdors.
Quan l’Autoritat Provisional va emprendre la creació de les noves forces armades i de seguretat iraquianes, va seguir com a criteri de selecció les directrius del procés de desbaasificació (anihilament del partit Baas de Sadam Hussein). Els governs iraquians posteriors no van gestionar millor els aspectes de reclutament, disciplina i capacitats dels nous cossos militars i de seguretat. Les forces iraquianes estaven mal entrenades i estaven integrades per milícies que obeïen les ordres dels seus antics líders o d’oficials nomenats no per la seva experiència i mèrits militars sinó per la seva filiació política. Així, i malgrat els anys d’entrenament i una enorme despesa militar, fou evident que les forces iraquianes eren inefectives, deslleials al govern i no només eren incapaces de mantenir l’ordre i la seguretat, sinó que eren també una causa important de la violència al país. S’estengué la desconfiança en la seguretat pública entre la població i, per contra, s’incrementà la demanda de seguretat privada. Centres comercials, hotels, empreses petrolieres i de gas, etc, contractaven seguretat privada, tant a empreses estrangeres com a empreses locals constituïdes per policies jubilats iraquians o antics soldats de l’exèrcit desmantellat.
D’altra banda,a partir d’un cert moment, també les institucions i els polítics iraquians van començar a contractar seguretat privada per a la protecció personal i institucional i fins i tot alguns d’ells van crear les seves pròpies empreses de seguretat. Per exemple, l’exviceprimer ministre Al-Jalabi (2005-2006) va crear l’empresa Al-Nimrood composta per membres de la seva antiga milícia. Nouri al-Badran, ministre de l’Interior (2003-2004) era propietari de l’empresa Al-Murabid, acusada d’extorsió, xantatge i activitats terroristes.
La mateixa Administració iraquiana va promoure l’ús d’empreses privades locals per tal de compensar la incapacitat o les deficiències dels aparats públics militars i de seguretat (com a conseqüència l’Iraq disposa ara d’un sector privat de defensa d’un cert pes), malgrat que aquestes mateixes empreses van esdevenir també un instrument de control polític i una font important de violència, corrupció i inseguretat al país. Efectivament, l’Administració iraquiana no va implantar una supervisió estricta del personal local de seguretat més enllà de la seva filiació política i algunes de les empreses locals no eren més que una col·lecció de diferents milícies sectàries o antics grups armats i involucrats en accions il·legals i crims.
Més encara, algunes empreses de seguretat iraquianes han estat acusades de malmetre expressament la situació de seguretat en certes zones – incloent la col·locació de bombes a les carreteres – amb l’objectiu d’aconseguir contractes amb empreses estrangeres establertes allà i augmentar així els seus beneficis. En resum, algunes de les empreses locals, especialment a les províncies del sud, estan directament implicades en l’alteració de la pau i la seguretat al país i han contribuït de forma notable a la situació de violència i de manca de seguretat.
Durant el període de l’ocupació, l’Autoritat Provisional va aprovar un conjunt de regulacions, entre elles algunes relatives a les empreses privades militars i de seguretat (EPMS) nord-americanes i les seves activitats. Una d’aquestes regulacions, l’Ordre 17, estipulava l’estatus de les forces armades de la coalició i el de les EPMS i n’establia la immunitat respecte la jurisdicció dels tribunals iraquians. Un cop dissolta (juny 2004) l’Autoritat Provisional, la majoria d’aquelles regulacions han continuat vigents ja que no han estat derogades per cap normativa estatal amb rang de llei. El 2008, el govern iraquià va elaborar una proposta de llei sobre empreses privades de seguretat, pendent encara d’aprovació i aplicació. Aquesta proposta de llei es presenta com una esmena a l’Ordre 17 de l’Autoritat Provisional, que continua sent la base legal per regular les activitats de les EPMS. És aquesta manca d’una legislació pròpia iraquiana la que explica les deficiències en el control i supervisió de les activitats de les EPMS.
El 2009, l’Iraq i els EUA van signar un nou acord sobre la presència i l’estatus de les forces armades nord-americanes, on s’anul·lava, de forma parcial, la immunitat de les empreses privades contractades pel Departament de Defensa nord-americà. Les empreses adjudicatàries de contractes d’altres organismes dels EUA, com el Departament d’Estat, la CIA, la USAID, etc., encara es mantenen sota la normativa de l’Ordre 17.
Actualment, una empresa privada de defensa que vulgui operar a l’Iraq necessita una llicència del Ministeri de l’Interior iraquià. Un conjunt d’instruccions d’aquest Ministeri regula aspectes pràctics sobre les activitats de les empreses, però els manca la força de la llei i el seu incompliment només implica la suspensió temporal o revocació de la llicència i una multa econòmica. Aquestes instruccions no aborden violacions dels drets. A aquesta feble regulació s’hi sumen certes exempcions i privilegis. Dos exemples: d’una banda, el Govern Autònom del Kurdistan eximeix les empreses que treballen en ambaixades i missions consulars de demostrar que compleixen els criteris exigits per obtenir la llicència (una simple declaració diplomàtica serveix de document formal que garanteix el compliment dels requisits per part de l’empresa); de l’altra banda, les empreses que treballen per al Departament d’Estat nord-americà estan exemptes de certs requeriments durant el procés d’obtenció de llicència.
La retirada de les forces de coalició va donar un impuls a les empreses privades de seguretat iraquianes. El 2011, de les 117 empreses registrades a l’Iraq, 89 eren iraquianes. Des de 2013, la presència a l’Iraq de Daesh i la inseguretat associada està proporcionant més oportunitats de negoci i ha potenciat les activitats del sector. Els combatents de Daesh van arribar a l’Iraq el 2013 i el 2014 van reeixir a ocupar Mosul, Tikrit i altres ciutats, esclafant les forces armades estatals. Una rotunda evidència de la feblesa de les tropes iraquianes. Els EUA es van negar a desplegar tropes per combatre Daesh, però van enviar assessors militars i van continuar entrenant les forces iraquianes. A més, davant l’amenaça de Daesh, empreses privades kurdes i dels EUA han dut a terme l’evacuació de certes zones. Recentment diversos mitjans d’informació han destapat que alguns dels líders de Daesh haurien estat entrenats temps enrere per empreses privades i pels serveis d’intel·ligència nord-americans i britànics.
En resum, més inseguretat a l’Iraq implica més despesa militar i un bon negoci per a les EPMS; més seguretat privada com a via per resoldre la inseguretat interna i una feble governabilitat.
