La nostra terra és redimida. El gran moment és arribat. Fora els ultratges. Lluny la mentida
A la vida d’un servidor, un parell de coses li han portat problemes de forma persistent. Son els gintònics i l’optimisme. El primer dels factors avui dia es troba absolutament hipsteritzat i barcelonitzat i qualsevol passarell es vanta de beure'n un, fins i tot amb verdures, pilota i carn d’olla. L’optimisme, però, encara és una malura secreta vergonyant i profundament anticatalana.
Per això, fer un text optimista sobre dia negre del Procés, sobre el gran shock catafilàctic, la diada de la al·lèrgia catalana, el jorn del rampell i el renec, pot semblar una inadmissible frivolitat “antiprocessal” (contra el Procés, vull dir). I si així encara pensa el lector, hauré de tornar a la meu problema número u.
Però desprès de tot un dia mirant les notícies i escoltant alguns dels protagonistes de les mateixes, puc assegurar que trobo d’allò més natural la catàstrofe sísmica de dimarts i la seva posterior superació a partir de dimecres. El gran problema de salut pública que té un país petit és que la seva elit te tendència a ofegar-se en qualsevol got d’aigua que trobi a mà. És moment doncs de la perspectiva: A Michael Collins, pare de la independència irlandesa, el van matar altres independentistes irlandesos desprès de vint minuts de tiroteig i emmig d’una guerra civil. Al gran pròcer de la independència veneçolana, en Bolívar, el van fotre fora del país el mateixos companys d’independència. El pacífics i civilitzats finesos van plantejar al 1918 no una sinó dues declaracions de sobirania en paral·lel i en acabat, van entrar en una guerra civil. Holanda va trigar 80 anys a lliurar-se d’Espanya, Portugal 28 i més d'una dècada qualsevol dels països llatinoamericans.
Vist així, la trencadissa de la porcellana fina catalana no ha estat res, tot i els sonors brams de molts “pasdarans” o, traduït del farsi, guardians de la revolució, que s’han llançat a sisdoctubritzar el desastre. És a dir, a autoinculpar-nos dels atacs i trampes que ens posa l’adversari. La Catalunya tribunera.
Però vist amb un cap només relativament tebi, el que va passar a Pedralbes té lògica. Junqueras, una mica passat de frenada, malfia dels convergents (ai, i qui no). I aquests, encara vestits de mandarins confuncians, diuen que fan però no els llueix la feina. Herrera, que busca fa estona temps i espai, salta emprenyat. I EUiA s’emprenya massa i tot. I la CUP defensa una trinxera que és, en realitat, allò que el Mariscal Von Manstein denominava una “defensa en profunditat”. És a dir, recular per acumular forces en un lloc millor.
Tots amb les seves raons i les seves dèries. Tensió als palaus de Barcelona, confiança a moltes llars catalanes.
I ara?
I ara?Doncs on teníem un 9N tenim un Nou 9 de Novembre (N9N). On hi havia una consulta no refrendària camí de la guillotina, ara tenim un procés participatiu amagant-se pels instituts de secundària. Com diu l’amic Marc Travesset, de putxinel·lis a titelles.
Vol dir això que menystinguem el N9N? En absolut. Sempre he sostingut que en un cas evident d’impossibilitat legal com aquesta, la importància, la tremenda importància rau en el pur gest polític del vot. La gramàtica internacional de l’urna.
El N9N no es pot encabir ja en els canals interpretatius jurídics ni administratius. Ni tan sols dins una validació internacional o com a punt de partida per a negociar res. El N9N és avui més que un decret. Més que un gemec o un queixa per les condicions democràtiques, el mandat democràtic o el valor democràtic. O qualsevol substantiu amanit de democratisme que li afegim.
El N9N, té la inútil potència que va tenir Arenys de Munt. Té la inútil validació internacional de les tres diades. I la inútil invencibilitat de la unitat majoritària del parlament. Però encara més. Té l’incommensurable poder de la desobediència. La premsa anglosaxona, fixin-s’hi, ha destacat, no les mancances ni debilitats organitzatives sinó un fet insòlit. El d’un país que persisteix en la desobediència emmig de la falsa opulència democràtica occidental.
Tindrem paperetes, urnes i recompte i una ineludible i urgent obligació moral: fer que els nostres compatriotes del sí-no i del no vagin a votar amb els del sí-sí de bracet. Perquè tots entenem que el veritable problema no ha estat mai ni el cens, ni el mandat, ni tan sols Unió Democràtica. El problema essencial (pregunteu als canaris) és aquest Estat Espanyol que no vol saber res dels espanyols. I menys dels pobles que els planten cara.
Qui vulgui jugar que es doni la mà
Qui vulgui jugar que es doni la màCrec que en tota aquesta “tournée” de palaus que s’han empassat els nostres polítics aquests dies, han perdut un factor, l’ingredient essencial del procés en marxa. S’han oblidat de l’aspecte juganer, alegre i essencialment popular de la Rebel·lió Catalana. Una ànima juganera que, fins al moment, ha estat l’arma de major calibre de la nostra artilleria. El lliri com a arma de destrucció massiva continua sent irrebatible. Pop mediterrani contra barroc ministerial. El plaer del ratolí davant la gata maula borbònica. Tot això i la possibilitat sempre fàcil de posar en ridícul en Rajoy i el seu plasma, són encara la motivació patriòtica del poble organitzat.
Així que demano als nostres prohoms que deixin de respirar aires versallescos i tornin al cruyffisme constituyent de la República Catalana: “Sortiu i gaudiu”. El N9N podrà ser una costellada però ells ens treuran les mitjanes. Podrà ser una fireta però amb fiscals ferotges disparant a cada tómbola. Podrà no tenir observadors internacionals, però al Maresme hi tornarà el turisme d’antiavalots.
Volem votar perquè és prohibit. Pel plaer d’empipar a Margallo. Votar per veure el posat de na Soraya al Telenotícies. Votar per riure mentre ells s’emprenyen. Votar vestit de civil davant dels uniformats.
I sí. És clar que volem garanties. I volem que el Govern posi la seva gent i el seu aval. I sí, és clar que cal vigilar molt, molt d’aprop aquest govern i collar-lo a obligacions. Que son convergents, què punyeta!
Però que quedi clar (i ho dic per l’Iceta) que som perfectament conscients de la utilitat del nostre gest. El N9N no és ni la darrera càrrega d’en Villarroel pel Born. Ni tampoc és la nit de reis ni nosaltres nens a la espera dels Mags. Som un poble adult, cabut i determinat que quan perd una possibilitat en busca un altre. Que ni és frustra ni s’allita abans d’hora. Així que no passi ànsia que no ens frustrarem, senyor Iceta. El dia 9 sortirem plorats de casa i tornarem somrients. Si trobem entrebancs de tota mena els arreglarem i si ens treuen una urna en farem una altra, que el cartó demana poca feina. Perquè és el desafiament alegre, és el gest festiu i desobedient el que queda i val del N9N. És només desobediència. Us sembla poca broma?
I en acabat, com deia el poeta, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! Que les llistes estan per fer i les plebiscitàries son possibles.
