Deixar la pesca per navegar les fronteres: els riscos de migrar a Europa

A la costa de Kayar es dedica una gran extensió de platja a assecar peix. Quan van mal dades, aliments com aquesta conserva són un important recurs per a les famílies. Malik Wade és pescador però en dies com avui, amb mala mar, es concentra en arreglar les xarxes. “Viure aquí és una mica dur, per això ens sentim amb força per anar a Espanya”, diu. Aquesta força la prova la seva història. El 2008 va conduir una pastera amb 109 persones fins a Tenerife.

Kayar, al nord de Dakar, és una població de només 18.000 habitants, però de la seva platja han sortit no poques embarcacions rumb a Europa. Un veí de Wade va organitzar un d'aquests viatges, però les rutes que emprenen els capitans de les embarcacions són només d'anada, i per això al cap d'un temps li va demanar a ell que conduís un altre d'aquests vaixells. Portar l'embarcació li donava dret a quatre places, que va repartir entre amics i familiars; la resta de passatgers van pagar uns 450.000 francs CFA (al voltant de 686 euros) pel viatge.

La travessia del pescador va ser tranquil·la. Recorda que van sortir un 4 de setembre a mitjanit i sis dies més tard eren acollits per la Creu Roja a la platja de Tenerife. Les dificultats van arribar més tard, buscant-se la vida a la península i després a Itàlia. Va viure a empentes i rodolons, fins que un bon dia la policia el va parar en una batuda i el va deportar mentre tractava d'aconseguir un permís de residència.

“La migració irregular del Senegal a Espanya i a Europa va tenir molta atenció mediàtica el 2005 i el 2006 amb l'arribada d'unes 30.000 pasteres per any”, recorda Jo-Lind Roberts-Sene, de l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM). “Es van formar patrulles a la costa senegalesa amb el suport del Govern espanyol i de Frontex [agència de la Unió Europea per al control de les fronteres exteriors] al llarg de la frontera senegalesa per evitar que sortissin més pasteres del Senegal”.

Per a Júlia Trias, d'Irídia Centre per la Defensa dels Drets Humans, aquest acord es dóna com a part d'una política d'externalització de fronteres per part d'Espanya i de la Unió Europea. “El que procura aquesta política és que determinades persones no puguin ni tan sols acostar-se a les fronteres europees”, apunta.

“El 2006 es crea un acord de col·laboració entre Espanya i Senegal que el que intenta, de manera molt clara, és que el Senegal retingui els fluxos migratoris que surten cap a les Canàries, i a canvi el que ofereix Espanya –i per extensió la UE– són una sèrie d'acords que citen com a processos de democratització, sobretot recursos i inversió”, explica Trias. La política de patrulla i controls tèrmics de la frontera va aconseguir el seu objectiu i el 2009 les 30.000 arribades anuals a Canàries s'havien reduït en un 87%.

Aquesta externalització de fronteres, sosté l'activista, ha fet que les vies d'entrada als països europeus siguin cada vegada menys segures. I més cares, reforça Jo-Lind Roberts-Sene. “Les rutes que prenen els migrants avui, per Mali, Níger i fins a Líbia, per després creuar el Mediterrani, té costos més alts; poden pagar prop de 3.000 euros arribar a Líbia, abans de creuar a Itàlia”, diu la cap de missió de l'OIM al Senegal. Més de quatre vegades més car que els prop de 700 euros que gastaven els migrants per pujar a una pastera.

“En el periple que fan les persones per arribar a les fronteres d'Espanya, Itàlia o Grècia, es troben en una situació de vulnerabilitat, i especialment en el cas de les dones, hi ha el risc de caure en xarxes de tràfic de persones o patir violència física i sexual”, afegeix Trias.

Les polítiques de fronteres espanyoles i europees no només tenen conseqüències en les rutes, també en tenen quan s'arriba a la destinació. Aziz Faye, portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, les ha viscut moltes vegades en la seva pròpia pell, aquestes conseqüències. Des de Senegal se'n va anar a Mauritània, a treballar com a pescador, però allà tampoc guanyava suficient per viure, així que l'agost de 2006 va decidir agafar una altra pastera cap a Espanya. Quan va arribar, el van internar al Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) d'Hoya Fría, a Tenerife, i 40 dies més tard el van deportar a Senegal. Ho va tornar a intentar una segona vegada, i encara una tercera, fins que va poder sortir del CIE i anar cap a la península. Al juny de 2007 va arribar a Barcelona.

“Formalment la funció d'un CIE és senzillament tenir la gent retinguda i impedir-li la llibertat de moviment mentre es gestiona la seva deportació, però en més de la meitat dels casos no s'aconsegueix la deportació als 60 dies que poden tenir a una persona allà dins”, explica Mercè Duch, de la plataforma Tanquem els CIEs. Duch es pregunta quina funció té aleshores un CIE.

Les persones que queden en llibertat, sosté l'activista, “simplement tornen a la situació en què estan absolutament vulnerabilitzades, en qualsevol moment poden tornar a ser detingudes, tancades al CIE i potser deportades”. És el cas d'Aziz Faye, que va tornar a passar pel CIE més vegades després d'arribar a la península. Per exemple, el 2011 quan tramitava un permís de residència.

“Dos policies em van identificar en una estació de tren, sent jo l'únic negre, i com que no tenia documentació em van portar a comissaria, i encara no sé perquè vaig acabar al CIE, si estava tramitant els documents!”. Així recorda Faye, incrèdul, aquell episodi, en què va acabar deportat. Tot i això, l'ara portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants va tornar al cap de quatre mesos, fent gala de la persistència amb que ja havia aconseguit arribar a Europa anys abans. La seva tenacitat estava reforçada pel fet d'haver teixit vincles ja a Barcelona.

Després d'una trobada d'entitats socials en un equipament municipal de Barcelona, Mercè Duch lamenta que en l'actualitat estiguin creixent les deportacions exprés, en què una persona que té una ordre d'expulsió –en alguns casos expedida anys abans– pot ser identificada en ple carrer, retinguda a comissaria i finalment deportada. Tot en 72 hores.

“I també hi ha els vols de la vergonya”, apunta Duch. L'activista fa referència a vols que organitza la Unió Europea per deportar migrants de forma massiva a un país determinat. “Si tens la mala sort de ser senegalès i que hi hagi un vol al Senegal preparat cap al país en cinc dies... Tens molts números de patir una batuda policial pel teu perfil ètnic”, explica.

Aquesta situació d'irregularitat administrativa a què s'enfronten les persones migrants és al centre del treball de l'Espai de l'Immigrant. César Zuñiga, un dels seus membres, destaca que “hi ha una població, majoritàriament migrant, que treballa al carrer i està per sota de tots els conceptes dels drets humans, de la legalitat i del respecte”. La llista és llarga, i comença amb els manters o els llauners, però segueix amb els xofers que treballen a la porta d'Ikea, les dones que venen globus en zones turístiques, o els venedors de butà migrants. “Si parlem a nivell d'eficiència, convé que hi hagi certes persones que no tinguin accés a aquests drets bàsics per a poder explotar-les”, destaca Júlia Trias.

“L'entramat de la política migratòria europea és tremendament violent, tot està fet per seguir mantenint aquesta posició privilegiada colonial europea, d'aquesta Europa fortalesa, que presumeix de no tenir fronteres, però ho ha fet a costa de blindar-se i deixar fora a una gran majoria de persones”, conclou Mercè Duch. No obstant això, milers de persones, com ho van fer Malik Wade o Aziz Faye, segueixen posant la seva vida en risc a la recerca d'un futur millor.