El barri de La Mina, la droga i la importància de les corones

Tres cadires davant l'edifici Venus. El mític de les carreres de cotxes entre la policia i el Torete i el Vaquilla als vuitanta a les pelis de Jose Antonio de la Loma. Tres senyores de negre impol·lut prenen la fresca amb els peus soterrats pels fruïts secs que no troben destí a les seves boques. S’estan explicant una història tan bona que una d’elles tira per terra tota la bossa, mentre les altres dues esclaten a riure.

Al parc del costat, un grup de nou homes xerren d'un taller mecànic i dels preus fabulosos que aplica. Dos nens que juguen a pilota interaccionen amb ells cada vegada que l'esfèrica colpeja la tanca que fa de porteria i en perden el control.

És primavera i comença a fer caloreta a última hora de la tarda, la gent comença a sortir al carrer. La Mina repobla les cantonades i els xiscles de nens que surten i entren del carrer del Mar, a l'edifici blanc de la Parròquia, s'escolten des de qualsevol racó del barri. La Mina torna poc a poc a la normalitat.

La seva normalitat.

“El que aquí és normal no ho és normal a altres llocs... Però sí, La Mina comença a recuperar el seu ritme després de les batudes”, explica l’educador social David Picó, un dels treballadors del projecte DesdelaMina.net, creat al 2003. Un mitjà de comunicació “de la comunitat a la xarxa i de la xarxa a la comunitat”. Un espai de dinamització més impulsat per la Família Salesiana, que porta des dels als anys 70 al barri; primer com a Grupo Unión i ara com a Plataforma d’Educació Social de La Mina. DesdelaMina.net està centrat en la dinamització a partir de les TIC. “La nostra idea —molt salesiana també— és l'acompanyament, no volem ser veu; una veu, en tot cas”, confessa Picó.

—Com està La Mina després de les batudes, l’assassinat i la fugida de famílies?

—Bé... La lesió ha estat important. La pressió mediàtica ha estat frapant —explica Picó des de la terrassa de l’edifici del costat de la Parròquia, des d’on es visualitza la cara est del barri. Nascut a Badalona i estudiant de Filosofia, Picó porta anys com a treballador social, abans al Raval i des de fa setze a La Mina. Coneixedor dels dols del barri, ens ha demanat explícitament que no interactuem amb els veïns, que no és “el millor moment”. I de càmeres, res.

—Però això ja havia passat altres vegades (batudes i enfrontament de clans), quina diferència hi ha respecte la resta de cops?

—La premsa havia vingut, però mai havien passat tan ràpid per aquí i havien toquetejat tant (i a la vegada tan poc); a allò que estem acostumats és que la batuda es faci a onze municipis i a la premsa només hi surti la Mina —diu Picó, agre, però sense perdre el somriure.

Picó és un dels responsables del projecte De sota, cavall, rei —impulsat per Desdelamina.net— que enfronta el barri al seu principal problema pràcticament des de la seva creació: la droga. La droga es barreja amb tot. Però especialment amb els clans. I també amb les famílies enfrontades per l’assassinat el passat 23 de gener d’un dels membres dels Baltasares, a mans d’un membre del clan dels Peluos al Port Olímpic (amb danys col·laterals també per a els Zorro i els Cascabeles). Al febrer passat, conseqüència de l’assassinat (encara en procés d’investigació), es produeix un èxode massiu dels Peluos per evitar enfrontaments amb els Baltasares a l’edifici Venus.

Al març, la Mina havia esdevingut un autèntic territorio comanche. La Plaça Camarón buida, silenci a tots els racons. S'ha pogut saber que entre 300 i 500 persones van marxar dels barris La Mina i de Sant Roc (Badalona). Això es va arribar a notar fins i tot a les escoles; avui el centre dels Salesians però està ple de nens amunt i avall, que gaudeixen de les activitats extraescolars.

Per recobrar la normalitat, des de Desdelamina.net es plantegen fer una sèrie de quatre articles per parlar del barri, del mercat, dels professionals i dels usuaris de la droga. A més d’una taula de participació prevista pel 6 de maig, l’Espai L. Tot comptant amb veus testimonials i expertes. “La proposta neix dins del consell editorial del projecte, del que són membres les entitats o els líders veïnals. És un espai que marca línies de treball. L’any passat vam abordar les eleccions o fa dos els processos de reallotjament de l'edifici Venus”. Per fer possible els articles han parlat amb agents vinculats al barri, com l’escriptor Josep Maria Monferrer (autor de Història del barri de La Mina en tres volums), el psicòleg Pedro Llorente o l’antropòleg Oriol Romaní. A més del CAS del Fòrum, els Mossos, educadors de carrer, i membres de El Local, l'espai de venopunció. “La idea era evitar la banalitat”, afegeix Picó.

De sota, cavall i rei és un joc de paraules que relaciona el joc de cartes amb les drogues, on també es combinen l'habilitat i l'estratègia, segons Desdelamina.net. El primer d'aquests articles analitza el mercat. El segon té relació amb els usuaris. “Al principi volíem fer retrats més humans però al final hem fet una història tipus. El Javier que parla són molts Javiers”, destaca Picó. Cada dilluns publiquen un article nou al portal.

La Mina sempre ha estat una ciutat informal, amb una economia informal. El seu naixement als 70, condicionat pel desallotjament dels barris de barraques a Barcelona, ve marcat per les transaccions entre particulars, els trapicheos i per la construcció de mites al voltant del barri. “Fent hemeroteca, als vuitanta veiem els mateixos titulars que en l’actualitat”, descriu David Picó. La droga al principi ni tan sols era un problema al barri, el mercat era “més petit” i el haixix, la droga amb més sortida en el moment, estava “de moda” i —matisa Picó sobre les conclusions de la recerca pe a l'article de El mercat— “ben vista”. L'heroïna ho canvia tot.

L'article recull com les connexions intrafamiliars amb altres indrets d'Espanya fan del barri un lloc ideal per a l'arribada de les drogues toves. En poc temps es passa del trapicheo al negoci en majúscules.

“El paro y la droga matan a nuestros hijos, ¡basta ya!”, es llegeix a un dels grafitis, juntament amb una il·lustració d'un nen mort, sostingut per dues dones que ploren, a La Mina. Els vuitanta són els de la crisi de l'heroïna al barri: el creixement de venedors i consumidors és exponencial. Els noranta responen a la ressaca: la mateixa que pateix el barri cada cert temps, cada quan se'l posa al centre de l'atenció.

L’arribada d’altres tipus d'usos de les drogues —la rentada de cara recreativa amb l'èxtasi i les drogues de disseny, per exemple— no afecta La Mina. “No ha variat gaire el perfil de consumidor des dels anys setanta”, diu Picó. Segueix predominant el menudeo al barri: droga consumida a l'instant. Petites dosis. L'article explica que les unitats són tan petites que fins i tot es poden intercanviar per objectes —moltes vegades relatius a furts—, el que vincula encara més persones al mercat.

“El mercat es mou molt, cada tres mesos evoluciona, les mateixes batudes ja han provocat canvis”. Quan es parla del mercat es tendeix a pensar en agents desorganitzats; els experts, a l'article, desmenteixen aquesta estructura... Les corporacions que controlen el ritme d'acció de les drogues són grans.

“A nosaltres ens agrada entendre el problema a La Mina per cercles, per corones. I una de les corones importants de la droga és el mercat, perquè es toca amb les famílies, amb els clans. Si hi ha batuda no només hi ha implicada la policia i els possibles delinqüents o víctimes, també tot el seu entorn. I, com a conseqüència comporta la creació d’una nova organització”, destaca Picó.

“Tot afecta al barri, però se’n sortirà”. Quan marxem, dues noies joves corretegen per darrere nostre. Ens passen per la dreta, ràpides com un cotxe d’alta gama.

—Ep, ¡que te robo el casco! —Es gira una d’elles, amb un somriure sorneguer. Les dues marxen rient i cantant. Exemplificant la beneïda i burleta normalitat del barri.