Neix el Sindicat de Llogaters a Barcelona per lluitar per uns lloguers dignes
Barcelona tindrà un Sindicat de Llogaters. Una iniciativa impulsada per una vintena de persones que treballarà per lluitar per lloguers dignes i defensar el dret a l'habitatge. La llavor plantada el passat mes d'octubre per veïns i activistes, i recolzada per entitats com l'Observatori DESC, la PAH Barcelona o l'Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible, germinarà aquest dimarts a la presentació per als mitjans, que tindrà una segona introducció en societat el divendres.
L'objectiu del sindicat implicarà aconseguir lloguers “assequibles” –segons cita el seu manifest fundacional– i per dotar els inquilins d'una veu en el sector. La fórmula sindical serà pionera, tot i que Barcelona ha capitanejat històricament les lluites contra l'abús en el lloguer. Va ser a la capital catalana on, al febrer del 2009, es va fundar la PAH, tot i que cal remuntar-se 75 anys, fins a una vaga d'inquilins que va paralitzar la capital catalana el segle passat, per trobar una de les primeres lluites modernes per un lloguer digne. A la resta del territori es compten experiències com la del Sindicat de Llogaters de Gran Canària.
El Sindicat de Llogaters de Barcelona, que treballa ja per tenir la seva traducció a Madrid, neix en un context de bombolla del lloguer a la capital catalana. Segons destaca un portaveu del Sindicat, el problema del lloguer és transversal a la ciutat, de manera que volen “aglutinar” als inquilins: 200.000 llars estan en règim de lloguer a Barcelona actualment.
Els preus d'aquests lloguers es troben en aquests moments en màxims històrics, amb una mitjana de 800 euros a la ciutat. Una pujada creixent des de l'any passat (9% d'increment, segons la Generalitat) atribuïda entre altres a la pressió turística, a l'increment de pisos turístics il·legals i a la reactivació a la ciutat de les compres per part de fons d'inversió. Són diverses les empreses que adquireixen blocs sencers amb inquilins a dins a punt de finalitzar els seus contractes per no renovar-los i després vendre les propietats.
Tot això en el marc d'una modificació del PP de la Llei d'Arrendament Urbà (LAU) l'any 2013 que va canviar la durada mínima dels contractes de cinc a tres anys. Col·lectius com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, que també forma part del nucli impulsor del Sindicat de Llogaters, culpen de l'augment de preus a aquesta última modificació del Govern de Rajoy.
El portaveu de la PAH, Carlos Macías considerava en declaracions a Catalunya Plural que la reforma és un “motor per a l'especulació” pel ràpid canvi de mans dels lloguers que fomenta la reducció de la durada mínima de contractes. Els resultats de la reforma del Partit Popular s'ha traduït en múltiples finalitzacions de contracte acumulades en pocs mesos a Barcelona: entre aquest any i 2019 finalitzaran, segons dades del Sindicat del Lloguer, fins a 47.000 acords d'arrendament a la ciutat.
Ciutats europees com a mirall
El Sindicat de Llogaters de Barcelona s'empara en l'experiència d'altres països com ara Àustria, Suècia o Alemanya en l'organització sindical de les persones que viuen de lloguer. Suècia, per exemple, disposa des de mitjans dels anys vint del segle passat d'un grup de pressió centrat en els inquilins.
El Hyresgästföreningen –nom del sindicat suec– té en l'actualitat més de mig milió d'afiliats. Per la seva banda, el país germànic també compta amb un sindicat que vetlla per beneficis fiscals per als llogaters i contra els abusos dels propietaris.
En l'àmbit internacional, hi ha un organisme que aglutina 45 sindicats locals, l'International Union of Tenants (IUT). El seu líder, el també suec Magnus Hammar, explicava a aquest mitjà que les particularitats del mercat de l'habitatge a Barcelona –més petits propietaris que grans tenedores– farà “més difícil” l'organització d'una resposta col·lectiva que en altres països europeus. Per aquest motiu, Hammar valorava com a necessària una acció col·lectiva i “en xarxa”.
L'objectiu del Sindicat exigeix assemblar-se en les lluites pel lloguer just a països de la Unió Europea com els citats, però també vol emmirallar-se amb aquests països en el nombre total de persones que viuen de lloguer en els seus principals capitals; actualment un 30% de barcelonins viu de lloguer, lluny del 50% que representen els arrendadors a ciutats com Berlín.
La lluita continua, 75 anys després
Tot i que la formació d'un sindicat específic per defensar inquilins a la ciutat és nova, l'experiència de Barcelona respecte a la lluita per un lloguer digne no ho és. L'any 1931 es va produir a la capital catalana una històrica vaga del lloguer. Fa avui ni més ni menys que 75 anys.
Tal com explica el llibre La vaga de lloguers i el Comitè de Defensa Econòmica (2015) de Manel Aisa Pàmpols, els factors que van conduir a aquesta vaga disten molt de la situació que ha portat ara als veïns a mobilitzar-se, tot i que el resultat –increment de preus i abús dels propietaris– si s'assemblen.
En un context de gran afluència d'obrers a una Barcelona encara motor industrial, els treballadors es van negar a pagar als llogaters del moment davant la precarietat dels habitatges (molts pràcticament barraques) i la pujada incontrolada de preus. El llibre destaca d'aquella lluita la imaginació dels arrendats de l'època: feien escraches abans de l'encunyació política del terme (l'ús polític del mateix va començar als noranta a Argentina). Els arrendats anaven a protestar a les cases dels propietaris.
L'acció va estar estretament lligada a la CNT, i milers d'inquilins van secundar la protesta. Fins a tal punt que l'obra de Manel Aisa Pàmpols atribueix a la vaga d'inquilins la categoria de protesta social més notable de la República abans de la revolució social del 1936.
