Buidar el centre, expulsar els ciutadans: el cas de la plaça del Duc de Medinaceli

“La Promoción se encuentra en la Plaça del Duc de Medinaceli,una de las zonas con más historia y encanto de Barcelona. Con viviendas que cuentan con vistas excepcionales al Port Vell, su localización permite disfrutar del Paseo Marítimo y de la oferta comercial y de ocio del Maremagnum. Descubra los orígenes de Barcelona,paseando por el Barri Gòtic y disfrute de la mejor oferta cultural y gastronómica de la ciudad.Con óptimas comunicaciones viarias y una amplia oferta de transporte público. Tres dormitorios. Dos baños. Parquet. Aire acondicionado. Calefación(sic) a gas. Piscina comunitaria. Disponibilidad de piscinas y trasteros.”

Així resa la promoció d'una famosa companyia immobiliària barcelonina. L'anunci a més de tenir alguna que altra errada mostra com a Barcelona ni la crisi té pietat amb el projecte de desnaturalitzar el centre per augmentar el seu perfil de parc temàtic sense cap consideració per als ciutadans que tota la vida han viscut a la zona.

Algú primmirat podria replicar amb l'argument carrincló consistent en que durant molts segles el carrer Ample va ser l'avinguda més ampla de la ciutat i el primer lloc on es van situar balcons perquè els senyors contemplessin les processons religioses. Fins i tot Don Quijote i Giacomo Casanova tenen històries en els seus racons. Em queixo gratuïtament?

No. El que queda del barri gòtic va ser part de la laberíntica ciutat antiga. És bonic contemplar el seu mapa i contemplar el caos d'aquestes carrerons poblats en la seva gran majoria per gent humil que de generació en generació han mantingut un llegat perpetuat ara per ciutadans amb consciència de l'espai, cosa que els distingeix d'un Ajuntament que des de la Transició democràtica va voler crear un nou model de ciutat en aquests barris.

La primera pedra d'aquest canvi va ser la reforma de la plaça de la Mercè que va arrasar fins i tot amb la casa de Picasso a l'homònim carrer. Era el principi de l'homologació de les places amb aquest ciment dur que fa de les poques resistents amb sorra una joiosa i insòlita excepció en el nostre panorama urbà.

Una d'elles, resistent en la seva concepció original, és la del Duc de Medinaceli. Va ser ideada per l'arquitecte Francesc Daniel Molina, un d'aquests noms engolits per la refundació de Barcelona després de l'enderrocament de les muralles. Entre les seves aportacions hi ha la plaça Reial, la façana del vell Teatre Principal o l'escut del frontó que llueix a la façana de la Casa de la Ciutat.

La plaça del Duc de Medinaceli se situa a l'antic emplaçament del Convent de Framenors. Es va inaugurar en 1851 i entre els seus elements més remarcables figura l'estàtua dedicada al almirall Galceran Marquet del gran escultor Damià Campeny, aixecada sobre una columna en un estany de pedra envoltat del palmerar, una altra senyal d'identitat d'aquesta estructura rectangular.

La plaça porta el seu nom perquè el Duc de Medinaceli, hereu dels Montcada, va donar els seus terrenys a petició del Baró de Meer, capità general de Catalunya. El 1881 va adquirir la seva actual configuració quan va desaparèixer un tram de la muralla de mar i la plaça va quedar oberta entre el carrer Ample i el passeig de Colom.

En aquest cas la Història serveix per valorar el flux que modula les ciutats i els atorga una condició particular on els residents són fonamentals. Després de la orgia olímpica Barcelona va apostar per unes polítiques relacionades amb el turisme que encara marquen la seva agenda i gran part del futur. Els anys del govern de l'alcalde Trias han accentuat aquestes polítiques que a la zona fins van albirar aquesta vergonya de l'estàtua del descobridor d'Amèrica enfundada amb la samarreta del Barça.

La Rambla divideix dos espais marcats per aquesta transformació. El Raval ha deixat de ser perillós amb el canvi de nom que ha desplaçat el barri Xino a una làpida de record inofensiu i naïf que ha eliminat tota la força d'aquesta transgressió descuidada per les autoritats durant segles. Ara les prostitutes del carrer d'en Robador demanen que el consistori els cedeixi un local per sentir-se lliure d'amenaces, malalties i poder sentir tranquil·litat en un immoble cooperativista i clar, els neguen aquesta opció mentre s'inauguren nous paviments, es presenten projectes arqueològics i de la terra brollen meravelles pròpies de la campanya electoral. Mentrestant la misèria impera i no se soluciona en aquest afany de privilegiar la façana i desatendre als que són el veritable motor del dinamisme de Barcelona, homes i dones necessitats de solucions i ajudes que si arriben, ho fan a comptagotes, tard i malament.

A l'altre costat de l'avinguda de souvenirs i assassinats de quioscs, substituïts per obscenes oficines de turisme i botigues més higièniques, es respira un aire esquizofrènic ben palpable a Escudellers. La meca del mercat negre, el temple de la sisena flota, ara alterna un univers de camells, llauners i turistes fascinats per aquesta excentricitat graciosa, li diuen color local, que emmascara les vergonyes de l'atroç especulació desenvolupada sense pietat per als veïns expulsats de les seves referències de sempre, i la metàfora és molt clara: es manté la façana i es reforma l'interior, com si res canviés quan tot es transforma per a benefici d'uns pocs.

Diuen les males llengües que de no sobrevenir la crisi de les crisis el Raval s'hagués omplert de lofts per a estrangers amb la cartera plena de bitllets. Tampoc ha calgut perquè el barri, dinàmic amb la seva majoria d'estrangers dedicant-se a l'hostaleria, és pastura de hipsters que buiden el seu contingut històric omplint-lo de vacuïtat.

Ara els que protesten són els veïns de la plaça del Duc de Medinaceli. El divendres 17 d'abril a les cinc de la tarda, a les cinc de la tarda que deia García Lorca, van proposar recuperar l'espai públic amb jocs, berenar i xerrades que permetin debatre l'espoliació de la zona i demostrar la força de l'acció veïnal per resistir als programes neoliberals ansiosos per convertir el nostre centre en un perfecte decorat sense els seus figurants de tota la vida, aquests que coneixen els trets de les històries locals i les senten seves, aquests que són expulsats perquè la marca segueixi imposant sempre més i més a la ciutadania, menyspreada a favor d'uns interessos econòmics on allò social no hi té cabuda.