“La música en viu no genera problemes de convivència”

El Bar Absenta programa música en directe regularment als baixos del local. A partir d’ara però, podrà fer-ho sota un paraigües legal gràcies al nou marc legal que dilluns passat va presentar l’Ajuntament de Barcelona. La circular ha rebut l’aplaudiment dels músics, la precaució de les sales —a l’espera de com es desenvolupi el règim de subvencions i la limitació de decibels— i l’incertesa dels veïns, que preveuen problemes a les portes dels locals. A la cocteleria del Raval, situada davant la Plaça del Pes de la Palla, hi ha un fil musical tènue i només dues taules ocupades; poc rebombori, no s’escolta ni la conversa del costat. El so no supera els 65db.

Daniel Granados, professor del Màster en Indústria Musical i Estudis Sonors de la Universitat Carlos III de Madrid, fa anys que toca amb diversos grups de la ciutat (Tarántula o Flamaradas), ha esta promotor musical i està al capdavant de Producciones Doradas, un espai de reflexió sobre cultura digital i música. També ha posat en funcionament el Primavera Pro, entre d'altres projectes per a repensar la relació entre la música i el sector. Des de principis de setembre és l’assesor extern de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) en el Pla de Cultures 2016-2026 que ha de marcar les directrius de les polítiques culturals a Barcelona els propers deu anys. Abans de l’estiu es convocarà la línia de subvenció (fins a 400.000) per a la insonorització i les reformes dels bars, sales i restaurants.

Com s’ha aconseguit canviar la norma que regia la música en viu a la ciutat?

Ens vam plantejar un pla de treball que entenia que no podíem adaptar una sèrie de normatives sense parlar amb diferents departaments de l’Ajuntament, aleshores es va fer una taula de treball en què participaven Ecologia Urbana, Seguretat, Urbanisme, Llicències i Cultura. I a partir d’aquí hem estudiat quins eren els criteris que ens permetien treballar la norma ja existent d’una altra manera i flexibilitzar, fent una interpretació propicia a partir de revisar criteris i procediments que deriven de la norma, en aquest cas en favor dels bars, cafeteries i restaurants.

Què és l’“Espai de Música Viva”?

Junt amb la línia de subvencions també hi ha la idea de fomentar una visió de la música en positiu, per això generem l’“Espai de Música Viva”: espais que tenen una relació amb el seu context de proximitat, i que generen un marc adient perquè la música de base pugui sonar a Barcelona. Hi haurà una taula de treball per saber qui podem afegir en aquesta etiqueta, no la farem nosaltres sense comptar amb els mateixos espais.

Com s’ha fet la nova normativa?

El que hem fet és una revisió dels procediments i criteris que deriven de la norma de la Generalitat. El que ens va dir la Gene en aquest procés és que fins ara els criteris eren molt restrictius, però no oblidem que són els Ajuntaments els que els revisen: qualsevol llei és interpretable, per això serveixen els jutges i els tècnics. I així ho hem fet, i això ha derivat en nous procediments. No és a una cosa excepcional, passa en altres àmbits.

Aleshores, era només una qüestió de voluntat política?

Evidentment. Era una falta de voluntat política, de reconèixer una activitat que s’estava permeten però amb tractes particulars: locals amb Departaments, locals amb Districtes, arribaven a acords sense canviar el marc normatiu. Des d’un punt de vista polític era una mala pràctica, calia anar al marc normatiu.

En quin punt estava aquest pla al setembre quan hi entres?

Des del setembre se’m convida a participar del redactat del Pla de Cultures 2016-2026, un pla habitual que fan els diferents governs quan entren al mandat. Aquest Pla es fa en dues direccions: una a partir dels vectors polítics que ja estaven al programa de BenComú —i com aquests es tradueixen en mesures concretes—, i l’altra en un procés participau amb taules de debat sobre certs temes. Un dels vectors polítics principals del programa de BenComú de maig de 2015 era el reconeixement i empoderament de la cultura de base. Jo, quan entro, situo una serie de prioritats a la comissionada; una d’elles era canviar el marc normatiu perquè espais com l’Heliogàbal tinguessin empara legal. En aquell moment però l’Helio rep una serie d’inspeccions.

L’Heliogàbal ha accelerat el procés?

No especialment, perquè en dos mesos és impossible fer tota aquesta feina. Sí que va generar cert neguit, pel que suposa el seu tancament pera la música, però els temps venien marcat des d’abans.

Després de la feina interdepartamental, comenceu reunions amb agents representatius: els veïns no s’haurien d’haver incorporat ja a aquestes reunions per a no crear alarma social?

Nosaltres ens hem basat en la normativa medioambiental, que marca els decibels que una activitat amb públic pot acabar generant.

Aquesta normativa està consensuada amb els veïns?

Està al Pla d’Usos, per tant ho ha d’estar.

S’ha destaca que la nova normativa no sigui només una qüestió sectorial, que vetlli més per la música que per la indústria.

La música és un fet social, no només un producte i en tot aquest procés hi havia una qüestió fonamental: fugir de la idea sectorial de la cultura. Pensar la música més enllà d’un producte o d’un esdevenemient. Ha de ser un procés ciutadà: la música ens permet expressar coses que en altres àmbits no podem. La música es un dels trets culturals més massius, és un espai de projecció de les tensions socials.

S’han blindat els bars, les cafeteries i els restaurants, però... i les llibreries, i les sales d’exposició?

S’ha de començar per alguna banda. A la roda de premsa vam explicar un pla de treball fins a l’estiu amb les mesures on havíem d’arribar, allà vaig intentar deixar clar que el que presentàvem era aquesta circular que repercuteix sobre aquest tipus de llicència. Hi ha una serie d’espais que estan al nostre full de ruta. Com que hi ha voluntat política i estratègia —i ho he de dir sorprès— avances molt més ràpid del previst: vistos els espais de diàleg i cooperació entre departaments, sóc optimista.

Freedonia, Cronopios... entraran?

Estem treballant intensament perquè entrin en el marc legal, sí.

Què són 25db?

25db és el silenci. El que demanem és l’insonorització als locals per tal que als habitatges propers no hi arribi el soroll: si es passa de 30db a les habitacions no serà legal [depenent de l'horari; a partir de les 23h seran 25db].

I més enllà del que passi dins de la sala? Els cigarros a fora, també són soroll.

Correcte: el 95% de les denúncies vinculades a música en viu no tenen a veure amb la música en viu, és pel soroll que es genera a fora de l’establiment. I el que estem pensant ara, amb grups de treball amb districtes, veïns i Guàrdia Urbana és com interferir quan hi hagi un conflicte. El soroll fora dels establiments no té res a veure amb la música en viu… També passa amb les cocteleries, i amb…

...I amb el futbol.

Aquí és on volia arribar. La música en viu no genera un problema de convivència. I s’ha de dir ben clar. És el que passa al carrer el que genera un problema. Què passa amb l’esport, on hi ha un teixit brutal de bars que posen partits i la gent surt a fumar i crida gol i no passa res?

Potser és que a les cases també s’està mirant el partit.

Això per una banda, però seriosament, és perquè l’esport està ben vist socialment. No hi ha una visió crítica sobre l’esport perquè l’esport sempre té qualitats bones [ironitza]; hem d’aconseguir que des de l’Ajuntament es conscienciï sobre el tema i evitar que es criminalitzi només la música. El que és un problema —el soroll fora dels locals—, en tot cas, ho és però compartit amb tots els establiment, hi hagi música o no.

Això fa pinta de sancions.

Nosaltres estem treballant sempre amb els vectors de mediació i interlocució, des de l’ICUB no pensem en sancions...

I la Guàrdia urbana, hi pensa?

Nosaltres vetllarem perquè les mesures que s’imposin siguin de diàleg. Però tampoc descarto res: hi ha certes actituds que tampoc són acceptables, perquè per culpa d’alguns individus l’espai s’acaba criminalitzant. Hi haurà certs marges per buscar estratègies conjuntes, per minimitzar l’impacte acústic de fora.

La música no amplificada, amb la nova circular no caldrà notificar-la.

Sempre que no passi dels 78dB. A partir d’aquí tampoc serà legal.

Només els limitadors són uns 3.000 euros (més el seu manteniment), vosaltres heu parlat d’una subvenció de 400.000 per a tots els locals que s'acullin... N’hi haurà prou?

Hi ha un pressupost i voluntat política: el 2015 eren 75.000 per a sales i ara són 400.000 per a tots els espais. I dubto que s’inverteixin tots els diners: seria una meravellosa notícia, de fet. El cas de l’Heliogàbal: ells diuen que tenen una multa de 18.000 i que comptant tot havien de recuperar uns 25.000, doncs ells n’han de fer una inversió de 7.000. És a dir, els locals no parteixen de zero.

Hem ajudat als locals, però ara qui programarà amb la situació del sector?

Jo crec que la fiscalitat i el reconeixement administratiu de la professió de músic s’ha de contemplar dins del Pla, però hi ha competències on l’Ajuntament té menys marge. Ho hem d’avaluar. Formo part d’un grup de treball que està fent un pla estratègic de la música per a la Generalitat i aquest és un dels temes que estem tractant. Personalment, com a músic i programador, estic pressionant perquè es reconegui un altre estatus legal de l’activitat musical.

I hi ha marge?

És una de les variables, però sincerament, no sé quines són les competències que tenim; en la mesura que puguem, reconeixerem una feina menyspreada professionalment i laboralment. Hem d’acabar amb la precarietat d’aquest àmbit, però de moment estem creant un ecosistema. Som sensibles a la precarietat, sempre que sigui una activitat professional, perquè també pot no ser-ho (música amateur) i no passa res, pot haver-hi musica en directe que no sigui professional. Això no és una reforma per al sector, és una reforma per a la música de base. L’ICUB, més enllà de la indústria, ha de procurar les polítiques que recolzin la música de base. I Barcelona disposa d’un teixit cultural ric i divers que ha estat en perill. A més, aquesta part amateur és a la més lligada al fet social de la música: “Ho faig perquè em brota, perquè em surt, i punt... I ho puc fer a casa o a un bar equipat”. Ens equivocarem si volem marcar directrius per a la profesionalització de la música per defecte.