“No volem convertir-nos en allò contra el que lluitàvem”

Ens sobrevolen els casos de corrupció; el mateix matí que ens trobem amb Jaume Asens i Joan Llinares, les portades dels diaris que es troben al despatx de la tercera tinència d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona segueixen estirant del fil de la filtració dels Papers de Panamà. Davant d’aquest panorama, i amb l’objectiu de materialitzar una les principals promeses del programa de Barcelona en Comú, la regeneració democràtica, l’Ajuntament de Barcelona s’ha posat les piles en matèria de transparència: creació de l’Oficina per a la Transparència i les Bones Pràctiques —encara superant les tramitacions legals— el novembre passat i presentació fa unes setmanes d’un Codi Ètic i de Conducta, que permetrà al govern municipal regular càrrecs electes, alts càrrecs, empreses, fundacions i instituts de l’àmbit públic; 412 persones es veuran interpel·lades per la norma, que vol —entre d’altres coses— limitar els regals i les incompatibilitats.

L’avantprojecte de codi ètic haurà de passar per correccions dels grups municipals, però està previst que passi per comissió de govern i plenari, i que sigui aprovat, abans de l’estiu. Es tracta d’una norma pionera, que supera la Llei de Transparència estatal i la catalana, ja que té caràcter punitiu. El redactat ha estat un encàrrec als serveis jurídics de l’Ajuntament de Barcelona, impulsat per Jaume Asens, tercer tinent d'alcaldia, i supervisat pel Gerent de Recursos de l’Ajuntament, Joan Llinares.

S’ha trigat massa en materialitzar les promeses de BComú en matèria de transparència?

Jaume Asens: És el preu que pagues quan vols fer les coses bé: democràcia i concurrència pública volen dir temps, sí. Quan aterres a la institució prens consciència que el ritme no és tan ràpid com pensaves.

Com de desendreçat estava l’Ajuntament quan vau arribar?

J.A.: El desordre és el propi de quan entres a un lloc i has de crear el teu ordre. La posada en marxa de l’Ajuntament és com un tren: comença poc a poc, però al cap dels mesos ja tens velocitat. En el nostre cas, a més, no teníem experiència prèvia a institucions. Per això calia envoltar-se de persones com en Joan Llinares, amb una trajectòria professional vinculada a les institucions. Per sort, qui tira endavant les polítiques són els milers de servidors públics que tenen experiència i que ens han ajudat a situar-nos.

Heu construït un codi ètic superant Lleis de Transparència de l’Estat i de la Generalitat. Fins a quin punt eren coixes?

Joan Llinares: Des del 2000 s’exigia des d'Europa el bon govern, el dret a estar ben administrat. La convenció de l’ONU contra la corrupció al 2002 ja reiterava als governs la necessitat de mesures contra la corrupció. I la transparència era la primera d’aquestes mesures. Hem trigat 15 anys, per tant. Ens hem trobat que les lleis [estatal i autonòmica] que condicionen aquest aspecte només cobrien l’expedient, amb els mínims exigibles. La pròpia carta municipal, la llei que dóna peu a l’estructura de l’Ajuntament de l’any 1998, ja parla d’un codi ètic per a tot el personal de l’Ajuntament.

Què aporta, finalment, aquest Codi Ètic i de Conducta?

J.L.: El Codi Ètic va molt més enllà del que la llei recull; no senyala només els càrrecs electes o els vinculats, aquí hi ha una estructura amb molts càrrecs directius que també prenen decisions. S'ha de dir, el que hem fet és només una primera fase.

I la resta de funcionaris, què?

J. L.: Si complim amb aquesta primera fase, entrarem en una segona de negociació amb els sindicats, que afectarà a qualsevol servidor públic.

Aquestes fases contemplen la sanció. És l’única via?

J. L.: Si no hi ha contrapartida punitiva, la llei no és obligatòria. No hauria de ser així, hi hauria d’haver consciència per l'imperatiu ètic. Però sabem que, si no hi ha correctiu, no n'hi ha prou. Les sancions del Codi Ètic tenen un efecte preventiu. Amb aquest codi volem enviar un missatge: els corruptes no tindran descans en aquest ajuntament.

J. A: A una societat d’àngels n’hi hauria prou, amb un codi ètic. Però en aquesta, partir de la premissa de la bona voluntat… Un codi ètic no pot ser només una qüestió retòrica i cosmètica. Hem intentat anar més enllà de la llei perquè teníem un mandat molt exigent en aquest sentit; durant la campanya vam fer bandera de transparència... ha estat un dels nostres pilars. Volíem que Barcelona, igual que en altres àmbits, fos pilar de la revolució democràtica. No volem zones opaques ni espais foscos. La cleptocràcia és confondre allò públic amb allò privat, i calen tallafocs per evitar que això passi.

Aquesta cultura de la cleptocràcia, és hereva de la Transició?

J. A.: La corrupció que ha sortit ara no és més que un mirall de com han funcionat les coses a la nostra societat, la pròpia d’una democràcia malalta i sense defenses. La transparència és la vacuna a aquesta situació, l’antídot. A banda, necessitem la ciutadania mobilitzada: la major fortalesa de la corrupció és la inacció dels ciutadans, els necessitem vigilant.

Però no poden fer la vostra feina, tampoc.

J. A.: No podem caure en la il·lusió que la ciutadania estigui permanentment mobilitzada. Però intentarem que això no sigui només una cosa nostra: per això la rendició de comptes, dades obertes… Molts cops s’han protegit massa les dades, com si fos una cosa que debilita el poder. I el debilita, en un cert sentit.

No debilita el poder; debilita la política, en tot cas.

J. L: Debilita el blindatge de les elits que han decidit durant segles.

J. A.: La transparència ens fa més forts democràticament, però als que exercim la política ens fa més vulnerables: la nostra activitat es fa més visible. Tothom sap on estem i què fem. És una paradoxa. La transparència ens fa més fràgil, als polítics. Mai l'oposició havia tingut tants instruments de fiscalització i control, i això ho hem de viure com una virtut. Tot i que, a la pràctica, això implica més explicacions. És un escrutini continu.

Quin feedback heu rebut dels grups?feedback

J. A.: Amb els pocs que hem parlat, ho han vist amb bons ulls. Ho han vist com una passa necessària, més enllà de si resulta còmode o no. Tots els grups es mouen en el mateix marc cultural que nosaltres, i hi ha una consciència que la política s’ha de regenerar. El 15M i les marees van demostrar que la gent ha perdut la por; hi ha un marc cultural que ens empeny a aquells que estem a les institucions a servir a la ciutadania. No pot ser que les decisions importants les preguin els lobbies, les 300 famílies o els Millet de torn. Una societat conformista i d’individus passius és el pitjor que li pot passar a les institucions. La corrupció política és un reflex de la corrupció privada.

Bé, no compararàs...

J. A.: A vegades es fa un esquema binari, de bons i dolents. Nosaltres simplement creiem que el poder és dolent per se i tendeix a acumular-se si no li poses límits. Qui té poder tendeix a corrompre’s. Hem de lluitar contra aquesta relaxació.

Quin ha estat el mirall legal d’aquesta llei?

J. L.: Les fonts a l’hora de crear normes són importantíssimes. Nosaltres teníem la llei catalana i estatal com a model. Però per anar a buscar un model més vàlid, vam buscar el del parlament europeu, que fa una proposta d’esquema on es tracta, entre d’altres, àmpliament el conflicte d’interessos. El codi ètic, per tant, és una compilació d’elements externs i interns, i quan estigui acabat —ara és un avantprojecte a debat— passarà a ser un model per a altres administracions.

Si aquest codi s’hagués aplicat al començament del vostre mandat, s’haguessin comés alguna de les irregularitats que avui serien sancionades?

J. A.: Per part nostre, no. No n’hi ha cap. Si et refereixes al tema dels familiars i els càrrecs de confiança...

J. L: Una qüestió en relació a això: destacar un aspecte com és la qüestió dels familiars en càrrecs de confiança el que manifesta és el gran desconeixement que hi ha entre l’estructura de l’administració i l’estructura política. L’estructura política dóna a l’electe la capacitat de poder configurar el seu govern amb aquelles persones ideològicament compromeses. Als ajuntaments el personal de confiança és eventual; la llei determina quants, a Barcelona n’hi ha 92, repartits pels grups municipals proporcionalment. Aquí la norma legal no entra en cap consideració en la forma com es trien perquè el punt de partida de la naturalesa jurídica d’aquest col·lectiu que integra el govern és, precisament, que formen part del govern. No tenen un contracte laboral ni funcionarial. Són eventuals, com el personal polític que acompanyen, per tant, quan acaba el mandat ells acaben també. Existeix aquesta confusió entre l’estructura política i l’administració, on sí que hi ha procediments. I nosaltres n’hem inclòs de més rigorosos encara; la direcció de serveis es triava abans sense procediment, igual que si fossin càrrecs de confiança… Aquests 200 directors de servei que configuren l’estructura del nivell més alt de l’Ajuntament es seleccionen mitjançant concursos, ara. I hem trigat mesos perquè aquests concursos no són fàcils de preparar per tenir tota la publicitat necessària. Per la via digital tot és molt més fàcil. Nosaltres hem separat l’administració de l’estructura política.

J. A.: Hi ha hagut molta confusió en aquest tema. Perquè, a més, és un únic cas el que comentes: la companya del primer tinent d'alcaldia. Hi ha un altre, d’una consellera, que la seva relació de parella va començar quan ja estaven dins: són companys arrel d’estar aquí. I això pot passar. Una de les coses més dures a l’Ajuntament és sostenir la teva vida en termes personals; el grau d’exigència és tan alt que en certa mesura ens hem fastiguejat la vida. A la gent que forma part de l’equip li costa mantenir les relacions i només pot fer-ho quasi si la seva companya forma part de l’estructura. [Riu]

M’estàs dient que calen més càrrecs de confiança?

J. A.: Tenim la meitat que l’anterior govern per la Llei Montoro, i el nostre no és un Ajuntament deficitari. La llei vol prevenir que no s’endeutin els Ajuntaments, i té sentit, però... Un Ajuntament com el nostre? Ens impedeixen operar amb el grau d’eficàcia màxim. Ens limiten l’autonomia municipal.

J. L: Hauríem de buscar les fórmules —una d’elles és el Portal de Transparència— per entendre la magnitud d’una estructura com la de Barcelona: 6.000 persones vinculades a l'Ajuntament i 6.000 més a fundacions i d’altres organismes. Governar aquesta estructura requereix d’una arquitectura mínima, i aquesta s’ha confós. Desconeixem com funcionen els països del nostre entorn cultural. L’altre dia citava els EEUU, on el senyor Clinton nomena comissionada de sanitat a la seva dona: i no passa res. A una democràcia de 200 anys saben diferenciar la funció d’una persona vinculada al programa polític respecte l’administració.

La gent ha de fiscalitzar, encara que siguin càrrecs de confiança.

J. A.: Estic d’acord.

J. L.: Ha de ser públic i s’ha de plantejar perquè s'entengui perquè aquesta persona i no una altra, però el nepotisme és omplir l’administració de germans, fills i nebots... I això no ho és, de nepotisme.

J. A.: D’acord que s’hagi de fiscalitzar, però hi ha de pesar molt la confiança… Perquè la confiança no es construeix d’un dia per l’altre.

Per últim: s’ha destacat el tema dels regals... Tants n’arriben?

J. A.: Recordo el debat quan va passar per primer cop, quan l’Ada va rebre un ram de roses… I ja parlàvem d’això —sense Codi Ètic encara— perquè estàvem en guàrdia, teníem un excés de prevenció. Si algú et dóna un ram de roses i després té una reunió amb tu… Les limitacions tenen a veure amb que, quan portes molt temps a un lloc, et relaxes i t’acomodes en el teu estatus, i això no ho volem. No volem convertir-nos en allò contra el que lluitàvem.

J. L.: El codi ètic prohibeix els regals perquè es pensa en si es pot buscar alguna cosa a canvi; dins de la mera cortesia pot haver-hi bosses de Loewe de 1000€. I hi ha moltes maneres de ser cortès; si mirem l’hemeroteca a l’Estat trobarem multitud de formes.