“En el debat sobre qui són els sobiranistes de primera i de segona prendrem mal”

La del diumenge serà la primera Diada que Jordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975) viurà com a president d'Òmnium Cultural, una de les entitats convocants. Cuixart ha tingut una frenètica activitat als mitjans les últimes setmanes i s'ha guanyat certa fama d'home transversal que intenta canviar el llenguatge emprat per l'independentisme. Per exemple, el d'Òmnium no parla d“'eixamplar” la base de l'independentisme, sinó de “compartir-la”, amb termes que repeteix com “reconeixement mutu” o “cohesió social”. “L’Onze de Setembre és una convocatòria que supera les entitats convocants. La manifestació és una intepel·lació al conjunt de demòcrates de Catalunya”, assegura.

Ve ara mateix de reunir-se amb el president Puigdemont. Els ha traslladat algun canvi en el full de ruta?

No, no. L'he vist molt sencer i en la línia dels acords compromesos amb la ciutadania. És un líder que està decidit a portar a terme aquest procés de reconnexió amb la legalitat catalana.

Això vol dir que no els ha traslladat cap canvi en el full de ruta.

No, no.

Al Govern s’hi ha instalat la sensació de manca de confinaça dels actors independentistes respecte de la seva tasca. Vostè creu que el Govern està fent tot el que cal per declarar la independencia el 2017?

Nosaltres creiem que aquest procés té un grau de complexitat que augmenta a mesura que avancem i es fan les actuacions que es van acordar fruit de l’acord de Govern de JxSí i la CUP. Som molt conscients d’aquest grau de complexitat, però tenim mostres evidents que s’està avançant, si no no entendríem l’actuació del Tribunal Constitucional, que ha tombat més de 26 lleis –la majoria de caràcter social–, ha imputat consellers i el president Mas, i també la presidenta del Parlament fins i tot amb amenaces de penes… Per tant, entenem que no només s’està avançant, sinó que potser s’està arribant a les etapes més definitòries d’aquest procés d’emancipació nacional que estem vivint a Catalunya.

S’ha guanyat certa fama de transversal. I la transversalitat sovint significa moderació, prudència. No té por “que la prudencia ens faci traidors” –paraules de Jordi Carbonell–, en un moment com aquest?

Jo sóc el president d’Òmnium, una entitat que porta per nom “de tots”. Potser més que jo és l’entitat, que té una imatge fruit de 55 anys de treball. Aquí ens agrada fer les coses perquè surtin, de forma discreta. No sempre hem d’estar en primera línia. La nostra entitat te 60.000 socis, per tant és la primera entitat sociocultural del país, de llarg, i no trobem referents d’una entitat així a altres països. La nostra funció principal és enfortir els grans consensos de país. La feina principal d’Òmnium és utilitzar la llengua i cultura catalanes com element de vertebració social, sense que ningú hagi de renunciar a res, ni a les seves senyes d'identitat, ni a la llengua que parla a casa, ni a res. Ampliar aquest imaginari col·lectiu de país només és pot fer des de la transversalitat.

Aquesta transversalitat pot tenir contradiccions. Per exemple: té sentit convidar gent que s’ha declarat com a no independentista a una manfiestació clarament independentista?

No és que hi estiguin convidats, és que ells són aquesta manifestació. No podem parlar dels onzes de setembre, per exemple el de Sant Boi, sense parlar del que va representar el PSUC. Per tant, nosaltres el que intentem és sortir d’aquest lloc de “jo et convido i tu vens”. L’Onze de Setembre és una convocatòria que supera les entitats convocants. La manifestació és una intepel·lació al conjunt de demòcrates de Catalunya que veuen que la democràcia avui a Catalunya i Espanya està molt qüestionada. La qualitat democràtica de l’Estat espanyol avui està en dubte, no només per les actuacions del Tribunal Constitucional, sinó per la manca de transparència i de separació de poders. Per això entenem que la crida que fem és a tots els demòcrates que veuen això i que la proposta que avala que a Catalunya puguem viure en un Estat democràtic, avui per avui, només ens la porta la República catalana.

S’entén, però, que les entitats convocants, i Òmnium n’és una, comptaran els assistents a la manifestació com a independentistes.

Nosaltres comptarem la gent que vagi a la manifestació com a ciutadans de Catalunya que volen una República catalana. I la República per la qual nosaltres treballem és sobirana i després decideix amb qui i com es vol relacionar. N'hi haurà molts que voldran que es confederi o federi amb una república a Espanya o amb el que sigui. Però el concepte de República catalana engloba tot el sobiranisme, de forma que l’enforteix en la diversitat.

Vostè, per exemple, a diferència d’algunes veus de l’independentisme, insiteix que els comuns són sobiranistes.

No ho dic jo, ho diuen ells. És que si jo dic que Convergència és una força sobiranista ningú no en fa un titular. Però sí dic que el comuns també ho són, aleshores ja sí. Em sembla injust.

Això potser passa perquè hi ha veus a l’independentisme que qüestionen el compromís sobiranista d’En Comú?

Jo sincerament crec que està ben estesa, al conjunt del sobiranisme, la sensació que és plural i divers. I a més, això pot fer la sensació que és una complexitat afegida, però la realitat és que és una fortalesa que no havia passat mai. Mai a Catalunya hi havia hagut un consens tan gran sobre la sobirania. Per tant, jo discrepo una mica que hi hagi part de l’independentisme que no vegi la gent d’En Comú Podem com a sobiranista. Nosaltres amb el que volem trencar és amb aquest debat perniciós de qui son els sobiranistes de primera i de segona. En aquest debat prendrem mal.

Si, com vostè diu, hi ha un consens sobre la sobirania, potser el debat és com s’aconsegueix?

Sí, i això és cert. No hi ha un manual d’instruccions sobre alliberar països. I, malauradament, els processos d’alliberament han estat sovint vincultats amb la violència. Aquí tenim una gran sort, que el poble de Catalunya diu que vol tirar endavant un procés d’emancipació nacional i social, però que vol ser democràtic, pacífic, trasversal i que vol interpelar tota la ciutadania. Tots aquests paràmetres li donen una complexitat que fan que a mesura que avances i et trobes amb problemes hagis d’anar reformulant els escenaris. Per nosaltres això és lògic i evident, i era previsible d’alguna manera.

Ara el debat és sobre l'anomenat RUI, si el president ha de convocar un referèndum sobre la independència. A diferència de l'ANC, Òmnium no s'ha pronunciat.

No es que no ens haguem pronunciat per negligència ni per mandra, que no som mandrosos, sinó perquè ens sembla que no ens pertoca. No ens pertoca tenir un full de ruta propi com a entitat, la nostra raó d'existir és, quan es generen grans consensos, intentar tirar-los endavant. I això ens impossibilitaria tenir un full de ruta propi.

Òmnium va donar suport al caràcter plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre passat. Creu que hi havia prou consens?

Aquelles eleccions de format autonòmic però amb caràcter plebiscitari, creiem que ho van ser, de plebiscitàries. Ho van ser per la participació del poble de Catalunya, i també perquè, de fet, tots els partits ho reconeixen, des dels partits sobiranistes fins als partidaris de mantenir l'statu quo. Aquelles eleccions eren la resposta a un referèndum que l'Estat espanyol no ens va deixar fer, i penso que més que fer un retret s'hauria de felicitar la societat catalana per buscar mecanismes per poder simular allò que a qualsevol racó del món és evident: que els contenciosos polítics se solucionen donant veu a la ciutadania.

El mateix va passar amb la manifestació de l'any passat, on molta gent va dir que no hi participaria per ser el primer acte electoral de Junts pel Sí, com ara la pròpia Colau que vostè citava abans. Fan autocrítica sobre allò?

La manifestació de l'11-S de l'any passat, òbviament, per Òmnium no era l'inici de la campanya electoral. Òmnium no va participar a cap candidatura política. No podríem formar-ne part. La que havia estat presidenta d'Òmnium, la Muriel Casals, va deixar de ser presidenta i va participar d'una candidatura de caràcter cívic.

Semblen llaços forts.

Sí, però és que els nostres socis i les nostres juntes territorials, que ningú s'equivoqui, tenim moltíssima gent que milita a partits polítics, però en tenim moltíssima que no milita a partits polítics. I tenim moltíssima gent dels entorns d'Esquerra o de Convergència, però també moltíssima gent d'En Comú Podem. I gent molt diversa que pot canviar la tendència de vot. Per tant, nosaltres hem de ser molt curosos a l'hora de representar la voluntar política dels nostres socis.

Durant la primera part del procés, les entitats civils independentistes havien estat una mena de lobby i fins i tot de control als partits, amb una òptica independentista. Des de fa un temps, en canvi, semblen haver-se convertit en corretges de transmisió dels partits i el Govern.

Als inicis del procés, sobretot amb la manifestació del 10-J, les entitats que han treballat aquest àmbit el que feien era intentar transmetre als representants polítics que la situació que vivia Catalunya era insostenible i que s'havia d'aconseguir la manera que el poble de Catalunya s'expressés d'una forma lliure i democràtica. On som ara? En un moment diferent. En un moment on hi ha una majoria sobiranista al Parlament de Catalunya, falcada per un Govern netament independentista, amb una majoria absoluta.

A partir d'aquí, cadascú ha d'estar al seu lloc. Les entitats el que han de fer és presevar el caràcter transversal i de base del moviment. Nosaltres som societat civil, hem de canalitzar les inquietuts de la societat civil, garantir que el procés és transversal, interclassista i intergeneracional. I els polítics han de fer de polítics, legislar i portar la gent on amb el seu vot els han demanat que els portin.

Es parla d'un suposat cansament dels independentistes. Li preocupa que les xifres de participació d'aquest diumenge no igualin les d'altres anys?

Nosaltres sempre diem que no podem competir contra nosaltres mateixos. Quan tu ja ho has mostrat manta vegades, via votació, via consulta, via manifestació, via una altra manifestació… Seria una absurditat quedar-nos amb les xifres i no amb el que realment passarà als carrers de les ciutats de convocatòria, que serà un clam unànim a favor del dret a decidir.