“L’avorriment queda prohibit!”

Potser algú podria treure’s de la màniga la paraula ‘popesia’ (a mi se m’ha acudit, ehem...) per referir-nos a allò que fan Xavier Theros (Barcelona, 1963) i Rafael Metlikovez (Canovelles, 1964), Accidents Polipoètics, però no seria exacte. Aquesta parella d’artistes, el primer, antropòleg, el segon, psicòleg; el primer, escriptor, el segon, performer; el primer, agnòstic futbolístic, el segon, perico somiador; tots dos, poetes, aquest tius, dic, asseguren que si reivindiquen alguna cosa, “és l’esperit pop de la poesia”. I s’expliquen: “Pertanyem a una generació que ja no ha tingut accés a la cultura només a través dels llibres”, comenta Theros, “sinó a través de molts altres canals, els de la cultura pop: la música, el cinema, l’art... Lou Reed o Miguel Gila estaven al mateix nivell que Borges o Cortázar”.

Porten des del 1991 (quan es vena estrenar amb una actuació a El Mirallet, a Granollers) divertint-nos amb recitals de poesia, una opció que, malauradament, per a molta gent és incongruent: diversió i poesia?, es pregunten molts, posant una ganyota a la cara. “És fals que la poesia sigui un art avorrit i elitista”, respon Metlikovez. “Tenim un esperit irreverent, el que ens va arribar de les avantguardes del segle XX, el del prestigi del dadaisme, del surrealisme, que volien contactar amb el poble, altre cop”. De fet, després que la poesia (tradicionalment un art oral i, per tant, del poble) quedés engabiada en llibres, calia sacsejar-la i demostrar que no és un gènere exclusiu de nyonyeries romàntiques, ni una peça de porcellana, fràgil i delicada. I l’eina que utilitzen, influenciats per molts altres (Jesús Lizano, Enric Cassasses, Macromassa, Josep Ramon Roig...) és l’humor: “Introduïm obertament aquesta eina que estava aïllada, malvista pels elitistes, que la treien de les antologies”.

Han fet camí. Més de 20 anys de recitals, conferències escèniques, alguna cosa semblant a les “conferencias con sifón”, de Ramón Gómez de la Serna, parlant de la Transició (“fa molts anys, quan encara ningú no gosava criticar-la”), d’autoajuda (Fe, esperanza y chachachá), de Lorca o del Caudillo (Franco ha muerto o cómo idiotizar a un pollo). Tot, amb una sana austeritat escènica. “Hi va haver un moment en què semblava que si no es feia tot amb potència, amb làser, efectes brutals etcètera no valia res. No, per favor! Nosaltres fugim de tot això. Els espectacles tenen el seu valor en el seu contingut! Si és bo, si creus en el teu projecte, no distreguis l’atenció amb artificis de cap mena...” No és d’estranyar que l’attrezzo provingui de botigues de xinesos que tenen de tot.

Recital d’aforismes

A finals dels anys 80, doncs, el propòsit era baixar la poesia de l’estrada inaccessible on estava i posar-la a l’abast de tothom. “Ens hem de guanyar el públic”, diuen, “però no perquè ho diguin les ressenyes o ho publiquin els mitjans, ens hem de guanyar el públic en cada espectacle”. A Baby Bum, que ara representen a La Seca, es fiquen a la buxaca tots els espectadors. Apareixen en l’escenari per explicar, a base d’aforismes, la seva generació, la dels “niños felices por la Gracia de Dios”. I a força de llançar missatges categòrics i inapel·lables acaben repassant poèticament tot un tros d’història amb humor, amb ritme i amb intel·ligència. Despreocupats i sense cap mena de megalomania (després de tot, “pasar a los anales de la historia es irse a tomar por culo”, reciten...) dibuixen un retrat memorial i psicològic molt proper on tothom pot veure’s identificat.

“Intentem entendre de què va tot això”, explica Metlikovez, mentre el seu company assenteix. “I la curiositat et porta a la poesia, ja sabem. Ara..., quan arribem a entendre-ho tot, tot s’haurà acabat!” Theros té alguna cosa a afegir: “Trobar una explicació no vol dir comprendre res. Cortázar parlava del ”basural donde se acumulan todas las explicaciones“. Potser no cal remenar gaire, allà. O sí?

“Amb Baby Bum inaugurem un nou gènere nostre, el recital d’aforismes, on el 80% o més de la funció són aforismes. Hem de tenir el cervell en ona alfa”, especifica Theros. “Hem de tenir el cervell en ona alfa per tirar de beta (toma aforisme!)”, sentencia Metlikovez.

El recital (acordem dir-li així, “recital”, sense por) dura una hora i escaig. Molt més del que podria durar un monòleg... “Res a veure!” exclamen, gairebé a l’uníson, sense permetre fer cap mena de comparació. “No és el nostre camí! El monòleg desprèn alguna cosa que no ens agrada. Normalment el que fan és interpretar el que escriu un guionista i estan pendents de la reacció del públic en moments concrets, tenen punts d’inflexió en funció de la reacció del públic. Ells són actors i nosaltres tenim molt de respecte per aquesta professió i no gosem suplantar-la”. Res a veure, de debò.

Durant aquesta estona se succeeixen, de vegades a una velocitat de vertigen, aforismes (d’això es tracta), paraules punyents, capcioses, mentideres, dobles significats, triples, raonaments que cal captar al vol i que, per tant, són efímers... Costa embastar-ho tot? “Costa si comences des de zero. Però hem arribat al punt en què el que fem és anar incorporant coses que se’ns van acudint. Ens ho dicta la nostra experiència, més que l’actualitat”, diu Theros.

Accidents polipoètics parlen de la seva feina com la de “obrir finestres a un món màgic”. Un món que, en realitat, tots coneixem, ens és proper. És la nostra vida. Ens l’expliquin com ens l’expliquin. Tot demostrant que la poesia està per sobre de les barreres idiomàtiques, han obert aquestes finestres per tot arreu: París, Berlín, Roma, Porto, Colòmbia, Mèxic, Nova York...