Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

“Les heroïnes del plat a taula”

Itziar Castro interpreta a una nena de 10 anys.

Toni Polo

Una experiència teatral i una lliçó històrica. L’espectacle en el qual Montse Alcoverro, Itziar Castro i Carme Poll, de la mà de la ‘guia’ Mamen Conte, representen pels frescos i humits passadissos del Refugi 307, al Pobe Sec de Barcelona, ens permet veure com van viure els barcelonins els terribles bombardejos sobre la ciutat durant la Guerra Civil. Subterrànies... és una proposta molt documentada, amb projeccions i testimonis de dones que recorden aquells temps, que posa el teatre als servei de la memòria històrica. És una lectura necessària que cal fer sobre una època que ha viscut dècades de silenci. La ruta pels passadissos voltats fa l’obra apte també per a que els més joves es facin una idea de la història lluny dels llibres de text.

Si l’obra de Pere Riera Barcelona, que ha triomfat al TNC, ens narrava com una família de la zona alta patia els bombardejos a casa seva, Subterrànies... ens mostra com es vivien a les catacumbes de la ciutat. La dramatúrgia de l’espectacle, que ja va acompanyar l’exposició sobre els bombardejos feixistes sobre Barcelona Plovien bombes, contempla tres testimonis (tres actes, per dir-los d’alguna manera), el d’una dona cosidora als teatres del Paral·lel, on va conèixer “aires de llibertat”; el d’una jove que ha conegut el front i que ara fa d’infermera a la rereguarda; i el d’una nena de 10 anys en el dia del seu aniversari que es va salvar per poc de ser una més de les víctimes de Sant Felip Neri. El guió està construït arran de les entrevistes fetes a dones supervivents dels atacs.

Aquestes tres veus femenines aporten valuosa informació sobre l’ambient que hi havia en els refugis, quan la gent baixava a corre cuita en sentir les alarmes i la veu que els instava a córrer (documents sonors que sentim durant la representació). I s’instal.lava com podia en els bancs dels passadissos on assistim a la representació. Aquesta escenografia que no ho és, aquesta presència del públic en el lloc dels fets, dóna encara més credibilitat a la història i a com es van construir els refugis, què van significar per als veïns, com la gent va anar aprenent sobre la marxa a protegir-se d’uns atacs mai, fins a aquells moments, posats en pràctica.

El refugi 307 va obtenir el permís d’obres al maig del 1937 i el van construir els mateixos veïns: pagant dues pessetes per família, els que podien, o treballant-hi dues hores al dia els que no tenien diners. S’hi trobaven tots, i estava prohibit parlar de política i de religió (“al futbol no es feia referència”, explica Mamen Conte). De fet, entre els qui es refugiaven als soterranis hi havia tothom, ja fossin partidaris dels ‘nacionales’, o ‘republicans’ (anarquistes, comunistes, més moderats...). Els avions feixistes no feien cap mena de discriminació a l’hora de llançar bombes o de perseguir els ciutadans en els vols rasants per metrallar-los. Parlar de política en aquelles circumstàncies podria haver estat desastrós.

La nena a qui trobem en un dels passadissos dibuixant estirada sobre el seu catre està contenta d’ensenyar un forat nou que estan obrint per fer-hi una guarderia, ens explica abans d’amagar el cap sota una manta i posar-se el llapis entre els dents, com li han ensenyat que ha de fer quan sent les bombes a fora. És el dia a dia de tota una població que va mostrar una enorme i admirable capacitat de resistir a la barbàrie. Una valentia gestionada (en certa manera) per les dones, “les heroïnes del plat a taula”, diu la infermera per donar tota la importància de la seva tasca, en una guerra en la qual, per primer cop en la història, la rereguarda va deixar de ser un lloc segur. Assistim a com es va organitzar el poble de Barcelona, aquell que el primer ministre britànic, Winston Churchill, va admirar davant dels imminents bombardejos nazis sobre Londres, durant la Segona Guerra Mundial, amb una frase repetida i esgarrifosa: “Confio a que els nostres conciutadans demostraran ser capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”.

Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

Etiquetas
stats