La Villarroel torna a optimitzar espais i temps. En ple Grec, va sorprendre tothom amb El loco y la camisa, que va aixecar el públic de les cadires però que va estar en cartell molts pocs dies. Ara, encara en ple Grec, ha encaixat en la seva programació dos espectacles de la Sala Flyhard, Nit de ràdio 2.0 i Un home amb ulleres de pasta, respectivament de Cristina Clemente i de Jordi Casanovas, com ja va fer la temporada passada amb Burundanga, un altre exitós projecte de la factoria de Sants.
Les dues obres tenen molt marcat aquest segell tan propi de la Flyhard, aquesta aposta per allò què és quotidià, per personatges molt propers (per molt que, potser, siguin portats a extrems), per paisatges recognoscibles, per referències a fets i a gent de casa...: un programa de ràdio nocturn al qual truca gent avorrida o un jove amb ulleres de pasta (hi ha algun tret més característic?) que és un fantasma, un pesat, un xulo.
Nit de ràdio 2.0 s’estarà en cartell fins el 24 de juliol i ens transporta a un estudi de ràdio on, de matinada, comença Ho busco i no ho trobo, un clàssic i tòpic programa a on truca la gent, desesperada perquè no troba alguna cosa concreta i requereix l’ajuda d’altres oients. Tot es complica quan les trucades comencen a demanar coses intangibles: la pau, la felicitat, l’èxit... tot plegat donarà peu a la (odiada) becària a prendre les regnes del programa i a demostrar que a les xarxes socials hi ha resposta per a tot. Fins i tot per a portar en antena un joc fet en base als problemes que es viuen rere els micròfons. La nit acabarà amb sorpreses per a tothom.
A Un home amb ulleres de pasta, que es manté en cartell fins el 28 de juliol, una parella munta un sopar a casa d’una amiga a qui acaba de deixar el seu xicot. Serà la ocasió perfecta per presentar-li a Marcos, un poeta jove idolatrat per la parella (“és dels pocs amics interessants que tenim”) que no fa més que mirar-se el melic amb versos buits i idiotes però hipnotitzants... El sopar acabarà malament. Exageradament malament. Però els personatges no deixaran de sonar-nos. Per sobre de les aparences d’aquest lletraferit autocomplaent Jordi Casanovas vol posar els sentiments reals; per sobre de les rimes i les metàfores pomposes, les emocions del dia a dia.
Clara Cols, Sergio Matamala i Pablo Lammers repeteixen en les dues obres, mentre que Alicia Puertas i Roser Blanch són el quart personatge, respectivament, a Un home... i a Nit de ràdio... No és fàcil capficar-se en tipus tan diferents en funcions alternes. Però les obres, amb molt recorregut ja per teatres catalans, han estat parides en equip. És la metodologia de la FlyHard, la de Jordi Casanovas (director de la sala): crear un text a força d’assajar-lo, entre tots, que cadascú digui i aporti la seva. Per això, cada personatge té els seus tics, els seus detalls, les seves dèries que podríem tenir qualsevol de nosaltres.
És el mateix cas que el teatre argentí de Timbre 4 de Tolcachir o el de Nelson Valente, autor i director de l’esmentada El loco y la camisa. No és casualitat, doncs, que aquest estil, aquest fort segell de la FlyHard, coincideixi tant amb l’estil inventat en apartaments a Buenos Aires. L’esperit és el mateix: un teatre proper, realista i ben fet.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
