És possible que haguem arribat a un punt en què l’única revolució possible sigui la digital, informàtica, tecnològica, on line? Fins a quin punt Internet ha canviat les nostres vides? Fins a quin punt ens està beneficiant? Com sobreviurem en aquest nou món sorgit de maquinetes cada cop més petites i més intangibles? És tot plegat una revolució?
Tres dels autors de la nova (cada vegada menys nova i més consolidada) dramatúrgia catalana s’han unit per mirar de respondre a aquest tipus de preguntes escrivint a sis mans una obra que ubiquen pràcticament sencera en un Apple’s Store. Tan és així que ells mateixos parlen de l’obra com “Apple’s stories”, com si fossin (que ho són, en el fons) històries que passen en aquestes botigues que hi ha per tot el món, botigues que representen a la perfecció el fenomen de la globalització.
Diverses trames il·lustren com en aquests pocs anys, des de finals del segle passat fins ara (i seguim...), les noves tecnologies ens van absorbint. Sense remei. La ‘choni’ discotequera/poligonera, el nostàlgic soviètic, els empleats pilotes de la botiga i l’ovella negra (“m’agradava més cuidar gossos...”, diu, davant l’escandalització dels seus companys, que suen per mantenir el somrís corporatiu), el creador del programa que canviarà (una vegada més) les nostres vides, els turistes russos que arrasen una botiga a cop de rublos o els manifestants indignats... Tots som iguals davant d’Apple (o no...?)
Cada autor ha escrit (aproximadament) una tercera part de l’obra, cosa que fa que hi hagi salts entre escenes que potser no són tan intencionats com podria semblar. Tot i així, totes mantenen un nexe d’unió, una unitat, ja sigui la botiga Apple, la nostàlgica història dels anells ancorada en el passat, l’omnipresent “marxa dels cinc milions” que acapara tota l’atenció mediàtica del moment o el fantasma d’Steve Jobs (“en pau descansi”). Ajuda a lligar-ho tot el llenguatge, molt proper i familiar, fins al punt que allò què delata un que no està al dia és el fet de no tenir iPhone (quina heretgia!!!).
I, per descomptat, ajuda la interpretació dels sis actors (Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López, Mima Riera i David Verdaguer) que s’estrenen com a La Kompanyia i seran una mena de residents del Lliure amb tres representacions ben diferents aquesta temporada, en la qual encara aixoplugaran un parell d’actors més. Es multipliquen sense deixar rastre d’un personatge a un altre, juguen amb els diàlegs de manera creïble, fent-los seus i donant-li a l’obra una mica de coherència.
Es tracta de comunicar. És el que persegueixen les noves tecnologies i el que volen els autors i actors amb aquestes històries. I ho aconsegueixen, nedant una mica en el caos, però amb gràcia i intel·ligència.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
