'À la ville de... Barcelona' és un homenatge del seu director, Joan Ollé, a la seva ciutat mitjançant un viatge sentimental, caòtic i divertit pel nostre passat remot i recent. Ens omple l’escenari de moments històrics de la ciutat. Hi ha algun moment més històric per a les generacions actuals que el de Samaranch donant títol a l’obra? En realitat, n’hi ha molts. Cada barceloní té el seu moment, o el seu racó, o el seu personatge identificatiu de la seva petita pàtria en el record o... en la llista negra.
La desfilada de mites barcelonins és un no parar que manté un tendre somrís en l’espectador i, de tant en tant, el converteix en una rialla. La tasca dels actors i cantants per aconseguir aquest efecte és dura i agraïda: hi ha qui canta, qui balla, qui fa d’estàtua de pedra, qui imita més d’un alcalde a l’hora...
Aquest viatge, per força nostàlgic, se’ns presenta atapeït de cançons, de música en directe (en el típic templet del parc de la Ciutadella, per exemple) de Lisboa Zentral Cafè (és sincer i significatiu veure el representant d’un torero posar notes musicals al record –obligat– de la Barcelona antitaurina) i de versos de Gil de Biedma, de Josep Pedrals, de Goytisolo... Paraules que acaben de definir una Barcelona que, a l’hora –també per força- en són moltes.
Agrada recordar Carmen Amaya, La Capitana, en el centenari del seu naixement; i passejar-nos pel mercat amb la Pepeta, la reina de la Boqueria; recordar les Exposicions Universals (del 1888 i del 1929) i la “ciudad de los prodigios”; o la via catalana (no encara història, actualitat pura i dura); o (a alguns) els inputs d’un barcelonisme cada cop més imperant a la ciutat; o els “gafapastes” (amb bigoti, afegeixo jo) que defilen pels Sónar...
És Barcelona, no es pot negar. I tot plegat Ollé fa un balanç positiu, entranyable, amable de la ciutat actual, la que se suposa que engloba totes les altres, la que n’és fruit d’elles. Hi ha molta nostàlgia, molts records i molt humor. Però hi ha molt de crítica. Perquè constatar que el símbol de la Barcelona de la Transició i més, Floquet de Neu, va ser el primer immigrant subsaharià (tot blanquet, ell) amb papers, posa el dit a la nafra d’un problema que viu Barcelona. I veure el Bernardino de la Barceloneeta amb la seva guitarra pels xiringuitos de la Barceloneta que han deixat legalment el seu lloc a d’altres com un hotel amb forma de vela, també aixeca ampolles. Com les picades d’ull a l’economia submergida (o amagada, diguem-ne) que va des dels “lateros” de la Rambla fins a les fortunes com les de Millet. Aquest últim (com si fos un Fabra, qualsevol) guanya la grossa, en l’obra, amb un desfalc cantat per nenes santildefonsenques que arriba a... 32 milioooooons d’euros (en el moment de la representació), superant tots els altres defraudadors coneguts i per conèixer de la ciutat.
Tot sumat, però, crec que pensar a la Barcelona de la Setmana Tràgica, a la Barcelona anarquista o a la Barcelona que va ser capital mundial de la revolució el 1936 és pensar ja en una ciutat que poc (gens) té a què veure amb la Barcelona postolímpica. Una Barcelona que, com em va comentar en el seu dia el cantant del grup de rumba El tío Carlos (d’arrels barcelonines autèntiques), segueix vivint als carrers, no en les postals. Per molt que continues ordenances municipals ens impedeixin anar descamisats pel carrer a 30 graus estivals; tiquismiquis guàrdies urbans ens robin mig sou per oblidar-nos de posar un tiquet en la zona verda; martellejants megafonies ens prohibeixin baixar a la zona de vies al metro (sic)...
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
