Ens preguntem sovint fins a quin punt controlem la tecnologia o fins a quin punt ens controla ella a nosaltres. (Jo ho tinc molt clar: sóc un cas perdut per a la enginyeria informàtica.) Marc Angelet es fa la mateixa pregunta i es respon amb aquesta petita història divertida, àgil, brillant. És cert que aborda un tema massa recorrent en els temps que corren, però ho fa amb un segell inconfusible, molt proper, realista (tot i portar els temes als extrems) i divertidíssim que l’acredita a explicar-la amb total originalitat.
La sala FlyHard es converteix en el què és, un garatge al barri de Sants on uns frikis (amb tot el carinyo i admiració...) donen forma a les seves dèries. El local de la companyia és, en aquest cas, el que des de fa vuit anys comparteixen el Sergy i el Gus, dos pirats de la informàtica que es dediquen a construir aplicacions diverses per a mòbils i a menjar-se els mocs fins que, de sobte, tocaran la tecla justa i crearan una app que revolucionarà el món. Per començar, els aproparà a la Lara, musa del Sergy i, per acabar, els portarà al local un intrús, el Dani, el “senyor agent policia”.
La trama és un disbarat. Tenim un suïcidi cutre (un que es tira sota un Dacia taronja... “quina poca classe!”); tenim un friki total, ben bé el motllo de tots els frikis “pajilleros”; tenim un poli antiquat, “vull dir, tonto” (tot i ser perico –ehem-!); tenim una cambrera psicòloga i nimfòmana; tenim, per descomptat, mòbils (smartphones, iphones o superiphones, s’entén); tenim atacs de gelosia i de banyes; tenim abraçades i petons a traïció (“sense llengua... però amb vaivén labial”), tenim pornografia impresa; tenim declaracions d’amor i d’odi, és a dir, de sinceritat... per mòbil, és clar; tenim una investigació criminal; tenim molt d’humor proper, actual i intel·ligent. I, per lligar-ho tot, tenim un assortit de tècniques narratives i dramatúrgiques molt ben aplicades.
L’obra comença pel final i, a partir d’aquí, va i torna en una successió de flashbacks perfectament encadenats que ajuden a no perdre el fil en cap moment. El desplegament de recursos narratius és total: assistim a escenes simultànies en què cada parella de personatges es responen a sí mateixos i, alhora, a l’altra parella; a imatges congelades; a sorolls clavats en el moment precís; a records que irrompen en l’escena... Tot un trencaclosques verbal que encaixa a la perfecció per donar forma a una història que retrata perdedors, fracassats, covards. Gent que no s'atreveix a ser sincera i que recorre a un ajut a cop d’app. I ho pagarà molt car.
Una feina que copsa tot el gust pel teatre de text sincer, realista i actual de la factoria FlyHard.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
