Riure de nosaltres mateixos

M’agrada el teatre proper, sincer, on pugui reconèixer el meu veí (a mi mateix mai, per favor...!), amb personatges que fan el que podria fer jo, amb les mateixes coses que puc tenir jo al meu voltant, en la ciutat on pugui viure jo. Tot això ho té Consell familiar. Però hi ha molt més. L’obra escrita per Cristina Clemente amb “assessorament” de nens de segon d’ESO de l’institut Príncep de Girona (a través del projecte En Residència, que organitzen anualment l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona el Consorci d’Educació de Barcelona) i dirigida per Jordi Casanovas, ens fa pensar en lo macro des de lo micro. I, a través de les vivències d’una família de classe mitjana-baixa, ens adonarem que estem assistint a allò que passa a les altes esferes parlamentàries del país, com qui diu...

Tot transcorre en una casa humil farcida de detalls de casa humil: parets folrades amb paper (no pintat, però paper), un terra de rajoles, un sofà amb dos coixins de llana rodons i de colors, plats penjats de les parets... Els personatges, igual d’humils: per una banda hi ha els pares, víctimes d’una educació estricta i masclista que no volen per als seus fills. Per l’altra, el fill, en Roc, i la filla, l’Aina, que s’ho troben tot fet en la vida (“ara vull una bateria perquè sóc músic de rock”; “ara no, ara sóc un Dalí sense pinzells...”), i el xicot de l’Aina, el Mark (un erasmus, no per cas alemany): elements d’una generació que no ha hagut de lluitar per res, víctima de la sobreprotecció en una societat on, com diu el director, Jordi Casanovas, el capitalisme ha fet del confort un fi, no una opció.

El conflicte generacional està servit des del minut zero, però a poc a poc, ens adonem de que tot ens sona. Però no ens sona de les nostres famílies, del nostre dia a dia. En cap cas. No existeix una casa que funcioni com la d’aquesta família extremadament burocratitzada! Resulta que el que se’ns fa proper és el que ens envolta, el que llegim cada dia als diaris, el que es critica en les tertúlies als bars, el que passa en elParlament, els fils que maneguen la nostra vida com a societat. L’obra de Clemente és una crítica ferotge a la manera de fer política de totes les generacions que hi ha entre el tardfranquisme i el postmandelisme (per arribar a la generació més jove, per entendre’ns).

Entre canvis d’escena gairebé circencs, al ritme de música zíngara, molt felliniana, també, les coses van canviant a la casa. Cal un canvi de govern. Més encara, un canvi de sistema. Cal “sentit comú”, que diu el lema electoral de l’Aina. Perquè els màxims exponents del bipartidisme familiar no fan més que acusar-se i insultar-se; perquè s’apel·la a lleis impossibles, com la 47 barra 1986; perquè la corrupció ha penetrat per les esquerdes de la casa; perquè sorgeixen brots xenòfobs... Calen eleccions anticipades!!! Després d’una argúcia legal emparada en la constitució familiar, entrarà aire fresc en el govern. I caldrà que els ciutadans sàpiguen comportar-se d’acord amb el nou sistema... No vaig més enllà per no descobrir un final genial amb tota la ironia i la mala llet del món...

L’obra té el mèrit de dibuixar un retrat social rabiosament actual amb un ritme frenètic, amb personatges entranyables (cadascú a la seva manera) dins d’una família esbojarrada. Tot és expressament exagerat. Fills que assumeixen que per demanar qualsevol cosa han de presentar una instància, que no pot fer res més que queixar-se per les retallades en l’oci (ens sona...?), un pare (ara al poder) que ha de quadrar les partides anuals en benefici de tots i que haurà de dimitir convertint-se (lògicament) en president en funcions, un estrany que al·lucina però que quedarà abduït pel sistema, mimetitzat fins al punt d’esdevenir ciutadà de ple dret... Tot plegat fa riure. Fa riure molt. I fa que pensem i reflexionem en tot el què està passant, rient a gust de nosaltres mateixos.