La caiguda de l’hac no decau. No cau. Puja. I puja. Pu i ja: puja. No sé per què. Sí ho sé. O no ser... En fi, és impossible emular el Jordi Oriol jugant amb les paraules, exprimint-les, assaborint-les en un monòleg... “No, no és cap monòleg”, ens dirien els músics (seria un “conyàs”, com se li escapa al clarinetista); un recital... “Ni de conya, parlant de conyassos”, dirien ara; un concert... “Tampoc cal passar-se...”; un cabaret... “poc sexy, per ser un cabaret”...; un discurs... “Prou, prou...”. La caiguda de l’hac ho és tot. Monòleg, recital, concert, cabaret, discurs però, per sobre de tot, teatre: Jordi Oriol ha escrit un text memorable (impossible de reproduir, però memorable) i li dóna vida amb un treball impecable com a actor de teatre.
El fil del discurs són les inquietuds de la vida (dit així un podria donar-li la raó al clarinetista... però no!). El ser o no ser, el sé o no ho sé... Oriol s’aferra al micro i dubta. En veu alta i clara, dubta de tot, qual príncep de Dinamarca. Des del primer moment, amb la complicitat dels altres tres músics, Sasha Agranov, Oriol Roca i l’autor de la música, Jordi Santanach, l’actor, autor i director de l’obra ens atrapa amb la paraula, una paraula amanida amb aquesta orquestra de cambra (clarinet, bateria, cello) que la fa fluir amb ritme, de vegades amb força eixordadora, de vegades amb suavitat, altres cops a cops de monosíl·labs i, quan toca (sempre en el moment oportú), amb una mirada murri, tendra, innocent o insinuant. Una mirada que ens interroga, com per fer-nos còmplices del discurs, del dubte, “oi què sí?” O amb aparentment simples moviments de les mans, dels dits. O amb una sobtada caiguda... del micròfon.
Oriol ens porta per on vol i, igual que ell fa, ens fa gaudir de les paraules, de la seva musicalitat per sobre del seu significat, que sempre pot canviar amb una simple lletra: una lletra rrrrebel, com la R, transforma el mot en moRt. Déu n’hi dó! Ell mateix es deixa enredar i ens enreda, ens fa riure i ens fa pensar. Dubtar. Tot plegat és un exercici dialèctic que contraposa coses (paraules) i, sobretot, dubtes, per acabar en una mena de bucle (si és que la cosa té un final).
L’obra ve de lluny. I es nota. Costa polir un text tan entremeliat, tan inquietant, tan intens, tan meticulós, tan enrevessat, tan... tant, tataxan! De la mà de la seva companyia, Indi-Gest, Oriol el va estrenar al Temporada Alta del 2007, sota la direcció de Xavier Albertí i el títol La caiguda d’Amlet (o La caiguda de l’hac). Caldria veure aquest espectacle una infinitat de vegades per capturar tots els matisos. En cadascuna en trobaríem de nous, noves llicències amagades la vegada anterior. De moment, els dilluns de gener a la sala del Maldà, però a ben segur que aquesta hac seguirà caient, caient, callant, encallant, encantant... (Impossible imitar-lo; perdoneu...)
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
