Sortir del veure Un enemic del poble amb ganes de trencar-li la cara a l’alcalde i al director del diari local és el millor indicatiu de que l’obra funciona. Miguel del Arco fa còmplice el públic de l’escarni al qual és sotmès el doctor Thomas Stockmann (Pere Arquillué) per part de tot un poble manipulat pels poders fàctics. Molt bona feina.
Estem davant d’un tema universal i intemporal. Un tema d’aquells que mai no s’esgoten perquè estan dictats per la realitat. Del Arco l’ubica en l’actualitat sense que perdi gens de l’esperit que li va donar Ibsen fa més d’un segle. El tema (esclar): la corrupció. Inesgotable, mediàtic, realista. Stockamnn, el metge del balneari que suposa tota la riquesa del seu poble, descobreix que les aigües estan contaminades. Una canallada en tota regla, perquè caldrà tancar el balneari per solucionar el problema. Al menys, això creu Stockmann. El seu germà, alcalde del poble, considera que no es pot tancar per les pèrdues enormes (una xifra i un temps de reparació que van augmentant durant l’obra...) que suposaria per a uns veïns que viuen d’aquesta instal·lació. El polític, amb les eleccions a tocar, no triga a convèncer el poble de que el seu germà vol condemnar els seus conciutadans. Una assemblea popular representarà com els fils moguts hàbilment pels polítics, els comerciants i els mitjans de comunicació convertiran el científic en enemic del poble.
Les aigües podrides del balneari passen a ser les d’una societat manipulada. És això democràcia? És engany? És llibertat? És conflicte, respon Juan Mayorga, autor de la versió de l’obra, “i el teatre és l’art del conflicte”. Les idees d’Ibsen, qui es limita a plantejar la polèmica, queden reflectides en un text àgil i brillant. Potser l’hem sentit una mica massa en la literatura i en el teatre, però és necessari (torno a la frase de Mayorga).
Hi ha frases-mestres que captiven tot el significat de l’obra. “Els polítics estan tan preocupats per conservar el seu càrrec que perden tota la perspectiva”, diu Stockmann, al començament, convençut que se n’adonaran de que té raó... Però compte! que aquests polítics són “especialistes amagar la merda sota les catifes”, tal com reconeix l’alcalde i, a més, com comença a entendre el metge, “confonen l’interès general amb el seu propi interès”. Ell no: “Jo no tinc la facilitat per defensar idees en les que no crec”, li diu al seu germà. Però... es fa difícil lluitar contra l’evidència política: “El nostre projecte és el benestar de la gent, si no el defenses seràs l’enemic del poble”. Stockmann comença a veure que pot tenir les de perdre però no es dóna per vençut: “Quin poder més gran hi ha que tenir raó?” No se n’adona que n’hi ha molts poders molts més grans. La por es vesteix de prudència entre els comerciants, però el metge comprèn que “allà on hi ha por desapareix la idea de justícia”.
En l’escena de la cèlebre i apoteòsica assemblea popular, la metàfora que representa tota l’obra en sí involucra directament el públic, convertint-lo en poble. Els espectadors esdevenen còmplices de l’escarni d’Stockmann, com si prenguessin part en la duríssima i indignant batalla dialèctica i agressiva que protagonitza un trasbalsat i incomprès doctor que s’enfronta a la dictadura de la majoria. Una majoria en el sentit, potser, menys democràtic de la paraula: una majoria que ell entén com a massa manipulada per interessos populistes
La temporada passada vam veure el muntatge Stockmann, la versió que va fer la companyia Les Antonietes de Un enemic del poble en una sala petita com era la Muntaner, amb una escenografia senzillament genial (com l’obra, ja ho vam dir en el seu moment). La representació del Lliure és tota una altra cosa. No és fàcil rendibilitzar els recursos per crear una enginyeria escenogràfica brutal que no caigui en la desproporció o en els excessos perquè sí. Eduardo Moreno signa un decorat valent y guanyador que aprofita els mitjans per transformar l’espai en la casa del metge, en la moderna redacció del diari i en el mateix balneari i inundar-lo amb grans canonades que llencen potents dolls d’aigua. Ajuden les projeccions i els sons inquietants que acaben de crear l’atmosfera adient a cada moment. No tant (per a mi) les cançons per la senzilla raó de que, en l’enrenou entre escena i escena, costa entendre la lletra, original del mateix Ibsen.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
